Concerts

Un barroc històricament informat

Dissabte 13 Abril 2019

El divendres 5 d’abril va tenir lloc al Jardí dels Tarongers el primer dels concerts que construiran el Festival proposat pel Consell Català de la Música, que tindrà lloc entre els mesos d’abril i setembre i que es presenta en el marc del cinquè aniversari dels cicles musicals a aquest mateix espai.

Seure en un espai com el menjador de la Casa Bartomeu és transportar-se a un lloc on s’atura el temps. En mig, ben bé, d’un locus amoenus barceloní, el públic que hi assisteix es troba submergit en un ambient exclusiu, que és alhora una sala d’estar d’una casa d’ambient intimista i acollidor. En aquest escenari tan bucòlic, Anna Urpina al violí i Eva del Campo al clavicèmbal van interpretar obres de quatre compositors diferents del segle XVII i XVIII. Si interpretar barroc amb instruments històrics és sempre delicat, el fet de tocar en un escenari tan petit, on el públic pot copsar sense perdre cap detall totes les articulacions del clave, la velocitat d’arc o l’afinació dels passatges més ràpids del violí, havia de ser realment una pressió pel duo.

Així, després d’una introducció del president del Consell Català de la Música, Josep Maria Busquets, aquest Festival va donar el tret de sortida amb la Sonata núm. 1 per a violí i baix continu en Re menor, «Anunciació» de Biber. Les dues intèrprets van fer unes explicacions prèvies a totes les obres per tal de situar els oients en un context determinat. En el cas de la primera peça, van apuntar que el compositor havia escrit 15 sonates per a violí i baix continu seguint motius bíblics i van convidar als assistents a associar les notes ràpides al moviment àgil de les ales de l’àngel i aquelles més pausades, a les contestacions reflexives de la verge.

Tot i algun desajust en l’afinació sobretot en a l’inici del concert – especialment en el cas de les dobles cordes i els acords del violí – i algun passatge més aviat ràpid passat una mica per sobre, cal destacar la voluntat clara d’explicar una història, de fer extensible la música i d’un important coneixement teòric i d’estudi musicològic al darrere. Amb més bona projecció als greus que als aguts, que potser es percebien una mica punxeguts, també hi van haver fragments molt convençuts i determinats, amb una presència que permetia donar una veu protagonista a la música per se.

Amb una retòrica més dolça i amable, la segona obra que va sonar va ser la Sonata per a violí i baix continuu en Fa major, HWV 370 de Haendel. Tot i alguns pianos poc dirigits a l’inici, cal subratllar que hi van haver moments molt expressius i realment sentits. En el segon moviment, el clave va prendre més protagonisme i vam poder gaudir d’una interpretació amb personalitat i caràcter. Cal dir que al final del segon moviment, on el compositor teixeix un joc de dinàmiques i accents, les dues intèrprets van aprofitar per ressaltar, de manera molt encertada, aquests recursos. Amb més dramatisme, van tocar el tercer moviment: amb pes, més terra, van aprofitar les brodadures i els trinos per accentuar la diferència d’aquest Largo amb els altres moviments. En el quart, ja més còmodes amb l’escenari i l’ambient, van deixar més espai a l’expressivitat: amb unes corxeres volades i una sensació més lúdica i de gaudi que en moviments anteriors, van acabar la sonata amb una petita parada per respirar conjuntament, una mirada de complicitat i un somriure final.

Tot seguit van interpretar l’obra d’una compositora, Elisabeth Jacquet de la Guerre, que, van apuntar, «va fer carrera professional com a dona, un fet molt excepcional a l’època». Així, de petita ja despuntava i és per això que els seus familiars la van presentar a la cort del Rei Sol, on es va quedar i va poder estudiar música i tocar el clavicèmbal. Del Campo va subratllar que té un catàleg molt extens i mereixedor de ser reivindicat i que, per aquest motiu, li volien dedicar un espai en la programació del concert d’aquella vetllada.
Així, van tocar la seva Sonata núm. 2 per a violí i baix continu en Re major, on s’estableix un diàleg molt interessant entre violí i clavicèmbal, que no actua, per tant, només com a acompanyament. Els desajustos en l’afinació es van tornar a fer presents, però cal apuntar que van saber trobar el punt d’expressivitat necessari en l’aprofitament dels recursos dinàmics, de tempo i d’accents, no només en aquesta obra, sinó en un general a totes les que van conformar el concert.

Finalment, i abans d’interpretar l'última obra de la tarda, Urpina va explicar que estaven tocant amb instruments històrics i va recordar les diferències amb els instruments contemporanis: en el cas del violí barroc, estava fent servir cordes de budell per les dues més agudes i un arc més curt i amb la corba inversa. Pel que feia el clave, no era ni italià ni francès, sinó que era flamenc, amb uns aguts més percudits (com en el cas dels italians) i uns greus més rodons (com els francesos). Va aclarir que, una de les moltes diferències amb el piano era que no tenia pedals i que les ressonàncies es feien amb l’articulació dels dits. Del Campo va continuar l’explicació fent un paral·lelisme amb el jazz: tot i que en el barroc no hi ha tensions harmòniques, sí que hi ha una part d’improvisació. Així, pel baix continu, els compositors escrivien uns números a sota de la melodia i, a partir d’aquí, el músic tenia la llibertat d’interpretar-los com creia convenient. Amb tota una motxilla de context, per tant, les intèrprets van encarar la Sonata núm. 7 per a violí i baix continu de Corelli.

Amb alguns fragments de gran virtuosisme i d’altres on el violí, actuant com a pedal, deixava protagonisme al clave (a destacar les diferents registres que vam poder escoltar: des d’una tímbrica més ressonada a una altra de més amortiguada). Va ser realment una demostració final de les capacitats d’interpretació de les dues músics, que van ser clarament aplaudides per un públic agraït. De fet, Urpina i del Campo van demanar a la mateixa sala què voldrien sentir per segona vegada, com a bis, i tots van estar d’acord en repetir un fragment de Corelli. El primer concert del «Festival Jardí dels Tarongers», així doncs, va acabar amb una audiència satisfeta i la sensació d’haver entès una mica més els criteris utilitzats per interpretar barroc: va ser pròpiament, una interpretació històricament informada.

Foto: Anna Urpina, Eva del Campo

Últimes Notícies