Com renovar l'òpera, classe magistral de tres dones creadores

Dilluns 15 Abril 2019

Per a celebrar el 25è aniversari d’Òpera de Butxaca i Nova Creació, l’entitat ha dut a Barcelona i a l’escenari del Teatre Lliure la proposta de Raquel García-Tomás, Helena Tornero i Marta Pazos, una òpera buffa anomenada “Je suis narcissiste” estrenada el març del 2019 al Teatro Real de Madrid que, traslladada a Barcelona, comptà amb l’Orquestra Camera Musicae en format reduït per a l’ocasió.

El Teatre Lliure s’omplí de gom a gom per a rebre l’òpera “Je suis narcissiste” amb música de la compositora Raquel García-Tomás, llibret de la dramaturga Helena Tornero i direcció escènica de Marta Pazos. Les tres creadores catalanes han unit forces per a crear quelcom meravellós i poc habitual en la programació barcelonina, una òpera còmica hilarant en què la protagonista relata els seus periples quotidians a un psiquiatre excèntric d’urgència.

Un cop tothom era assegut, un personatge vestit de blanc amb el cap i la cara a joc, aparegué entre les fileres de l’auditori proclamant “Je suis… narcissiste!” i anà baixant per les escales amb un aire magnífic i reial fins que, un cop al fossar, passà per sobre la barana i es disposà a dirigir l’orquestra. D’aquesta manera Vinicius Kattah es presentà i agafà la batuta, fent sonar les primeres notes de la vetllada de la mà de l’Orquestra Camera Musicae, composta per 15 intèrprets al més pur estil del teatre musical. Kattah, director brasiler que actualment dirigeix l'Orquestra del Teatre de Košice (Eslovàquia), demostrà una gran capacitat teatral i camaleònica al llarg de l'espectacle, interferint amb els personatges a escena i convertint-se sovint en un personatge més, sense perdre mai el ritme. 

S’obrí el teló i aparegueren quatre grans boques blanques enmig d’un fons negre, que, com a preludi anaven murmurant i recitant “Bla, bla…” i “Moi, moi, moi…”, obrint boca – mai millor dit – per al que vindria quan s’obrís el teló de fons. La música des d’un bon inici demostrà ser un collage fantàstic de tradicions ben diverses, des del teatre musical del segle XX fins a l’òpera més clàssica, passant per les composicions contemporànies de l’últim segle. Un cop obert el teló, es féu visible l’escenografia de Marta Pazos, un escenari recobert de materials metàl·lics i objectes punxeguts, amb un fons lumínic que s’anà transformant en cada escena i, d'una manera ben senzilla, fou el marc perfecte per a la vetllada.

Després del preludi bucal aparegué en escena la protagonista: Clotilde, interpretada per una fantàstica Elena Copons; recoberta de blau turquesa de cap a peus, amb un cabell inflat de color rosa xiclet i un vestuari al més pur estil retrofuturista, amb un telèfon taronja penjat del braç. Les primeres paraules de Clotilde: “emergencia”, “incidente” i un reguitzell de sinònims que la protagonista clama al telèfon. Un psiquiatre excèntric – Toni Marsol - apareix seguidament, tot ell de color taronja, i comença a interrogar Clotilde, que té un quadre nerviós. El psiquiatre, que fa honor al títol de l'òpera, no li deixa acabar les frases, interrompent-la al més pur estil mansplaining egocèntric masculí, però ella es va fent camí i comença a explicar el perquè del seu nerviosisme.

D'aquesta manera comença el periple a través del dia de Clotilde, que resulta haver estat del tot catastròfic. Primerament ens explica que el seu gat ha mort, mascota interpretada meravellosament per la soprano María Hinojosa, narració a la qual el psiquiatre respon amb una sèrie d'explicacions i teories sobre el narcisisme que ens envolta, a través de la menció de bloggers (fent referència gestual a la famosa Rosalía), artistes (amb una dedicació – o és ironia? - a Wagner i el seu conegut acord de Tristany), teòrics de la conspiració  (“la tierra es plana, por eso se llama planeta”) i els seus egos, alimentats constantment per la societat que els ha vist néixer i créixer, i interpretats camaleònicament per Hinojosa i Joan Ribalta. D'aquesta manera les creadores ens oferien, en una safata de plata, una finestra per la qual espiar una realitat paral·lela a la nostra, ens animaven a dubtar sobre els nostres comportaments i les normes socials que els regeixen, a adoptar el benefici del dubte com a modus vivendi i fugir (o no!) de l’egolatria.

Després de saber que el gat de Clotilde ha mort, descobrim que el dia de la protagonista s’ha torçat sobre manera, convertint-se en un una catàstrofe i un seguit de calamitats, sempre sota el paraigua de la comicitat i l’humor negre. És amb Clotilde que el públic testimonia les peripècies per les quals passa el personatge a través de flashbacks, lidiant amb la pèrdua, la traïció, l’intent de recuperació – que les autores fan servir per fer humor sobre el wellness, la macrobiòtica, els resorts de yoga, etc. – i l’egocentrisme que tot ho manipula. La crítica ferotge de les creadores vers l'egocentrisme i el narcisisme de la nostra societat capitalista passa per la vindicació de les cures femenines, i ho fa per boca de la "tan sólo una enfermera", un personatge que María Hinojosa adopta cap al final de l'obra després d'haver-se canviat per enèsima vegada de vestuari (i de personatge) que aporta potser una de les crítiques més dures de la vetllada, fent èmfasi en la poca humanitat d'alguns éssers humans vers els seus companys d'espècie. 

L’original llibret d’Helena Tornero, juntament amb la captivadora música de Raquel García-Tomás i l’extravagant i divertida direcció escènica de Marta Pazos, feren de la vetllada quelcom memorable, protagonitzant sens dubte un dels hits operístics i escènics d’aquesta temporada. L’humor i la insolència a l’hora de tractar segons quins temes que alguns/es trobarien delicat combinà a la perfecció amb la denúncia política i social que embolcallava tota l’obra, convertint la jocositat i la denúncia en quelcom transversal i indispensable. Si sumem el magistral tractament de l'humor, els elements escènics, musicals i dramatúrgics amb el fet de tractar-se d'una òpera de nova creació, escrita en un idioma reconeixible per a l'auditori sencer, que tracta temes de rabiosa actualitat i que es fa amena sense perdre en cap moment l'interès del públic, sembla impossible que creacions d'aquest tipus, abanderades per joves creadores, no estiguin en totes les programacions culturals del país i de les grans institucions. 


Fotos: Teatre Lliure

Últimes Notícies