Aquest diumenge 28 d’abril, després d’anar a votar, tenim cita amb l’Orquestra Simfònica Camera Musicae, que ratifica el seu simfonisme al Palau de la Música Catalana al costat d’Ainoha Arteta, amb lieder orquestrals de Strauss, a banda d’obres de Beethoven i Schumann.
El 1948, Richard Strauss era molt conscient que la mort el segrestaria aviat, després d’una llarga, prolífica i substancial experiència vital que significaria posar cartell de “Geschlossen” al post-Romanticisme tardà. Per això, les seves quatre darreres cançons són, a la vegada, un comiat i una acceptació del seu destí. Richard Strauss moriria el 1949 amb la mateixa intuïció vital que havia tingut en compondre
Tod und Verklärung. El compositor, que va iniciar el segle amb una energia radical i revitalitzadora, tornant a fer reviure els clàssics de la mà d’Elektra i Salomé, segurament impregnat de l’audàcia creativa que caracteritzaria la intel.lectualitat europea pre-Gran Guerra, “tornaria a l’ordre” sense perdre l’interès i la sensibilitat en la relació entre la música i la literatura, com demostraria, primer, amb Sòfocles, Oscar Wilde o Hugo von Hofmannsthal i, posteriorment, amb Hermann Hesse i Joseph von Eichenorff.
Precisament aquests dos darrers són els autors dels poemes que Strauss va musicar als
Vier letzte lieder, compendi de quatre cançons a les quals va donar coherència el seu amic i editor Ernst Roth, i que s’estrenarien pòstumament sota la batuta de Furtwängler, el 1950. Són cançons plenes de serenitat, acceptació i sentiment de completud fruit d’una satisfacció i calma vital a la maduresa. “Frühling” (Hesse) comença com un dia plujós d’abril en què poc a poc van sorgint els rajos de llum, entre les boires de la pròpia senectut en el moment en què la naturalesa revifa. Per la seva banda, “September”, també de Hesse, denota la rebel.lia dels darrers brots de l’estiu i la proximitat a l’erma tardor, mentre que “Beim Schlafengehen” ens condueix a una calma necessària després d’un dia cansat, no absent de nostàlgia, palesa en els violins elegíacs i l’elasticitat de la línia de la soprano. Finalment, el poema d’Eichenforff, “Im Abendrot”, amb un inici orquestral melangiós, se situa al capvespre com a preludi de la nit, “to sleep, perchance to dream – ay, there’s the rub, for in this sleep of death what dreams may come…” (Shakespeare), suaument, fins a la fi.
Ainoha Arteta fa més de deu anys que té aquestes cançons amb orquestra en repertori. La seva lluminosa veu i la brillantor de l’OCM s’hauran d’esforçar en dotar d’una pàtina grisenca als colors que llueixen a la sala modernista. L’experiència de la soprano basca, que ha trepitjat els millors escenaris del món, amb una llarga carrera operística i en el món del lied i el recital que l’han coronat com una de les més prominents a l’Estat. Però, a més, la seva frescor i espontaneïtat, tècnica envejable i presència escènica ens garanteixen una vivència d’allò més interessant del millor Strauss.
L’Obertura
Egmont de Beethoven és un dels primers homenatges que els romàntics farien al gran Goethe. Aquesta música incidental té origen en la tragèdia de 1787 que avui, amb
els fets que vivim al nostre país, podria ser d’estricta actualitat. Narra la història del comte d’Egmont, un dels mil condemnats a mort pel Tribunal dels Tumults instaurat per Felip II d’Espanya i el Duc d’Alba. Una temàtica molt adient per combatre musicalment les Guerres Napoleòniques que assolaven Europa quan es va compondre i una bona oportunitat per a Beethoven d’expressar les pròpies conviccions polítiques, amb l’exaltació del sacrifici heroic d’un home condemnat a mort per enfrontar-se l’opressor. Si Beethoven fos del segle XXI, potser hauria defensat la causa catalana amb la sèrie de multifònics “Die lächelnde Revolution”.
Finalment podrem gaudir de la
Simfonia op. 61 núm. 2 en Do major de Robert Schumann, una mostra més que el dolor de l’ànima pot conduir a genialitats. El to joiós amb què la va dotar el compositor ens remet un cop més al triomf de Beethoven contra el destí i el pessimisme tal i com descriu ell mateix al testament de Heiligenstadt. La feble salut de què disposava Schumann no es va filtrar pas per les melodies i harmonitzacions de la simfonia, que desprèn joia i esplendor, incisivitat i frescor. El 1845, moment en què es composà la segona simfonia, va ser decisiu per la carrera compositiva de Schumann, quan va començar a concebre l’obra completa a la seva ment enlloc de dependre tant del piano.
Celebrem el camí que està seguint l’
Orquestra Simfònica Camera Musicae, que dibuixa una trajectòria ascendent, sòlida i coherent amb el seu ideari, oferint propostes delicioses que troben l’equilibri entre el gust del públic, el dels músics i el del mateix mestre
Tomàs Grau que, a banda de fer meravelles amb l’OCM, s’està forjant una carrera internacional molt notable.
Fotos: Ainoha Arteta, OCM
