Aquest mes d’abril, els compositors més programats a Barcelona han estat Johann Sebastian Bach, en primer lloc, seguit d’Almicare Ponchielli i Maurice Ravel. Però la gran notícia és que en els llocs successius, a banda d’un Händel que es va mantenint en les primeres posicions des de fa setmanes, hi trobem dos compositors contemporanis: Philip Glass i Raquel García-Tomàs. L’un, mal titllat de minimalista i convidat al Palau, del qual en tornarem a gaudir aquest mes de maig; l’altra, l’autora més prolífica i celebrada del nostre país, tota una alegria pels que gaudim de la nova creació i, a més, defensem la música feta per i per a dones. Felicitats a tots dos!
1. Johann Sebastian Bach
Bach ha estat present a L’Auditori, amb Llibert Fortuny, saxofonista que ha versionat els
hits bachians, però on hi ha hagut moments estel.lars ha estat al Palau de la Música Catalana amb Oxford Voices&Edward Higginbottom, interpretant la
Passió segons Sant Joan, i una altra passió, la de Mateu, amb Paul McCreesh i els Gabriele Concert Players. A més, Bach ha estat present amb el Duo Kailash al Centre Cívic Urgell i al Conservatori del Liceu, amb Marta Torres i Misaki Pascual.
És difícil aportar alguna cosa interessant sobre
Johann Sebastian Bach en un paràgraf, però podem afirmar que el pare de la música occidental (1685-1750) és l’expressió musical del Protestantisme. En la mesura que Luter prohibeix les imatges en favor de la lectura directa i en llengua vernàcula de
La Bíblia, la música s’erigeix com l’art més suprem, per això la qualitat de la música del Sacre Imperi Romanogermànic i la seva profunditat intel.lectual, la seva perfecció tècnica i la seva bellesa artística són indiscutibles. L’obra de Bach és una de les més prolífiques de la història, amb un ritme de composició trepidant, especialment amb el cultiu de la música instrumental i sacra. Probablement ha estat el compositor més decisiu de la història, per l’impacte en artistes com Mozart, Beethoven, Brahms o Schönberg.
A banda de les seves innombrables misses i cantates, sonates i suites, destaquen les Passions de Sant Joan i Sant Mateu, els
Concerts de Brandenburg, la
Missa en Si menor,
L’art de la fuga, l’
Oratori de Nadal o les cèlebres
Variacions Goldberg, a més de nombroses obres vocals, orquestrals, obres per orgue, clavecí i d’altres instruments. Bach va esgotar totes les possibilitats tímbriques i harmòniques de la música barroca del seu temps, anticipant elements que només es reprendrien al segle XX.
2. Almicare Ponchielli
El mes va començar fort amb
La Gioconda, que s’ha vist al Liceu entre el dia 1 i el 15 d’abril. El compositor,
Amilcare Ponchielli (Paderno, Cremona, 1834), era fill d’un organista que va completar la seva formació musical al Conservartori de Milà. Boito, el llibretista de l’òpera, i Ponchielli formaven part dels
scapigliati (despentinats), que pretenien reaccionar contra el pretès anacronisme de la tradició refermada per Verdi i establir un model poètic nou, un retorn al realisme i un apropament d’inspiració social des de les arts, especialment la literatura i la poesia, als més desvalguts.
Ponchielli ens ha deixat òperes com
I promessi sposi (1892), que li va proporcionar un contracte amb Ricordi, i el ballet
Le due gemelle va confirmar l’èxit. A més, va compondre
I Lituani, Il figliuol prodigo i
Marion Delorme com a més importants, exercint influència en Puccini, Mascagni i Giordano.
Cal destacar el depurat melodisme de Ponchielli i l’ús del leitmotiv wagnerià. La seva escriptura obligava els cantants a reforçar l’emissió amb ús controlat del diafragma i ressonadors per aconseguir donar el toc expressiu i dramàtic requerits per les exigents partitures, que contenen grans concertants per al final d’acte, però també melodies populars i certa influència de l’obra de Meyerbeer.
3. Maurice Ravel
Els concerts en família de L’Auditori, que compta amb l’oferta educativa musical més important d’Europa, ha presentat aquest mes d’abril “L’OBC balla Ravel”, un espectacle basat en
Ma mère l’oye de l’autor. A més, al Centre Cívic Urgell, Jordi López ha homenatjat Ravel al piano.
Maurice Ravel (1875-1937) va nàixer en el si d’una família cultivada i sensible que sens dubte va afavorir el seu desenvolupament artístic. La seva obra, amb un estil neoclàssic audaç, és fruit d’una herència complexa i de recerques musicals que van revolucionar la música per a piano i per a orquestra. Sovint se’l titlla d’artesà meticulós, orfebre del so, eclèctic (amb influències espanyoles, gregues, orientals i nord-americanes), però sens dubte excel.lí en “evocar els jocs més subtils de la intel·ligència i les expansions més secretes del cor” (Le Robert). Entre 1900 i 1918 va guanyar un Prix de Rome (certamen de gran prestigi a França i que havien obtingut els compositors més celebrats del dinou) i va començar a concebre les seves primeres obres mestres, algunes exitoses, d’altres que el van dur a decepcions. Posteriorment, la seva creativitat es desemmascara i es torna més autèntica, explotant al màxim el seu lirisme i fent incursions al
blues, al mateix temps que s’erigeix com un hereu de Debussy. Mai va renunciar a la tonalitat, cosa que no va ser obstacle a les seves recerques de noves solucions a problemes plantejats per l’harmonia i l’orquestració, i a obrir nous camins a l’escriptura pianística. El seu
Boléro l’ha convertit en un dels compositors més interpretats de l’actualitat.
Fotos: Bach, Ponchielli, Ravel
