Estil i idea són els conceptes més importants que Schönberg teoritza, reforçats pel títol del recull d’escrits editats per Dika Newlin, Style and Idea (1950), que prové del conegut article-conferència “New Music, Outmoded Music, Style and Idea” (1946), que primerament Schönberg va llegir en alemany el 1933, sota el títol “Neue Musik, veraltete Musik, Stil und Gedanke”.
Tots dos conceptes es debaten per explicitar la dicotomia entre allò que té a la ment l’artista i la seva re-presentació (
Darstellung). Compondre és traslladar al món sensible allò que l’artista imagina des d’una mirada estètica, el pas del pensar al dir, un problema que Schönberg posa de manifest als agraïments a Leonard Stein que escriu a
Structural Functions of Harmony. Schönberg insinua que l'estil és l'”aparença” de l'obra d'art i la idea, podem deduir, l'essència, el significat primer de la composició; l’estil, per tant, és l'embolcall, la representació, el fenomen i, per contra, la idea és la “cosa en si”, la Voluntat, el
noümen. L’estil és, en efecte, la manera de presentar la idea.
Segons Leonard Stein, l’estil d’escriptura de Schönberg trobaria el seu correlat en la seva obra musical, ja que ens trobem amb la concisió, l’economia de mitjans o la juxtaposició d’idees. En aquesta línia, Humphrey Searle escriu: “Schoenberg's prose style was always extremely compressed, even elliptical”. Trobem una formulació semblant a
Preliminary Studies of Counterpoint: “For a person who was writing in an adopted language acquired late in life it is most remarkable no only how 'correct' Schoenberg's English was, but also how stricking and distinctive his literary style became in this language as well (for further confirmation see the essays in Style and Idea). It is a style that is often very condensed, but it is always clear and vivid”.
Certament, Schönberg no només va adquirir un notable nivell l’anglès, sinó que va saber imprimir-hi el seu “estil”. Tanmateix, hi ha casos en què l’autor repeteix una mateixa idea o afegeix contingut anecdòtic. La clau per entendre quina és la naturalesa del seu llenguatge, de vegades concís i fins i tot juxtaposat, mentre que en d’altres s’esplaia en anècdotes, seria l’adjectiu “vivid”. La combinació de la síntesi amb l’expressió càlida i quotidiana. Parlem essencialment dels escrits de
Style and Idea, ja que en els tractats i en els afornismes estem totalment d’acord amb Leonard Stein.
Musicalment, la sentència següent sembla clara a “On Revient Toujours”, 1948: “When I finished my first
Kammersymphonie, Op. 9, I told my friends: «Now I have established my style. I know now how I have to compose»”. Tanmateix, continua: “But my next work showed a great deviation from this style; it was a first step toward my present style”. Aquesta obra
va ser iniciada el 1906, i poc després comença un camí d’exploració compositiva que qüestiona a cada obra el pas anterior. Anys més tard, dirà: “I have not discontinued composing in the same style and in the same way as at the very beginning. The difference us only that I do it better now than before; it is more concentrated, more mature”(“How one becomes lonely”, 1937). Sembla haver-hi una contradicció, en aquestes dues afirmacions, però no podem entendre “estil” d’una forma unívoca, ja que, en el primer cas, parla d’un nou estil, mentre que en el segon, d’un estil perenne. A “On Revient Toujours”, Schönberg parla d’estil com a presentació de la idea, un concepte afí al de
forma. La forma canvia, diu en el primer cas, però a “How One Becomes Lonely”, de 1937, ens presenta una nova connotació: és la manera de compondre característica d’algú, de la qual es poden traçar els elements essencials. És per això que Schönberg afirma que “I was not able to teach my students a style” (“The blessing of the dressing”, 1948), perquè cadascú ha de cercar el seu propi camí compositiu. L’estil és una característica real d’una obra d’art que depèn exclusivament de la personalitat de l’artista, allò més important, segons diria en una carta a Zemlinksy.
La recerca va ser una constant en la vida de Schönberg, com artista i com a persona. La tensió entre estil i idea el va perseguir tota la vida, i en una carta a René Leibowitz, ja en la seva maduresa, torna a emprar el terme estil com a manera de compondre: “The method of composing with twelve tones was not introduced by me as a style to be used exclusively, but as an attempt at replacing the functional qualities of tonal harmony”. La composició dodecafònica no és un fi en si mateix, sinó un mètode per emplaçar les corcades lleis de l’harmonia tradicional, és el camí que emprèn Schönberg per evolucionar cap a una nova sintaxi un cop la precedent queda caduca. Però l’èmfasi no està ni en l’”estil” ni en el “mètode”, sinó en la música que n’ha de resultar.
Schönberg ens indica que l’estil és la qualitat d’una obra que es basa en condicions naturals, expressant allò que l’artista vol crear. Aquell qui coneix les seves capacitats ha de ser capaç de dir per avançat exactament com serà l’obra acabada que encara té a la imaginació. Abans de concebre l’obra, el compositor ja ha de divisar l’estil. Així, el procés no va de l’estil a la idea, sinó de la idea a l’estil, si es vol ser fidel a la voluntat creativa de l’artista, perquè qui treballi a la inversa fracassarà, “no farà justícia a la idea”.
Però: què entén Schönberg per “idea”?. Cal recordar que el compositor vienès utilitza tres conceptes per referir-s’hi:
Idee, Gedanke i
Einfall.
Idee, del grec
idein, veure-hi, i té les seves connotacions filosòfiques.
Gedanke, de l'”Alte Deutsch” “denken”, pensar, és un pensament concret. I
Einfall, de l'”Alte Deutsch”, ve de “fallan”, caure o vessar, i té a veure amb la inspiració, en quelcom que “es vessa” a la ment de l’artista. Tradicionalment, idea en música designa un tema o una melodia, segons Johann Quantz. Per a Heirich Christoph Koch, significa inspiració com a totalitat, mentre que A. B. Marx diu que pot significar la imatge mental que es presenta al compositor. En tot cas, la idea tendeix a la comprensibilitat i, com millor es presenti la idea, major grau de comprensibilitat hi haurà per part de l’oient.
Schönberg parla indistintament de la idea en singular i en plural. Quan parla en plural: “I wish to join ideas with ideas” (“Brahms, the progressive”), entenem la idea com un element compositiu que es combina, com una relació entre coses semblants que podem entendre que és el tema, amb la qual cosa, la idea està composada per temes que formen motius. En una primera definició, les idees musicals són compostes de tons, ritmes i harmonies que formulen una qüestió que ha de ser resolta en l’obra musical. Les situacions contradictòries són els impulsos que es creuen en la ment de l’artista, però que finalment arriben a un moment de síntesi, que és l’obra d’art. Schönberg deixa clar que “an idea is not always the product of brain-work. Ideas may invade the mind as unprovoked and perhaps even as undesired as a musical sound reaches the ear or an odour the nose” (“New Music, Outmoded Music, Style and Idea”, 1946). El compositor es veu indestriablement abordat per les idees, tan a nivell sensible com mental.
A “Composition with twelve tones (I)”, 1941, Schönberg es reitera en la definició d’aquest element compositiu, consistent en el conjunt de melodia, ritme i harmonia. O, encara més restringit, quan assimila idea a motiu a
Fundamentals of Musical Composition. Així, l’acte de compondre és trobar la manera de presentar les idees musicals. Però, en definitiva, inventar idees musicals i trobar la manera de presentar-les és la tasca que s’encomana a la composició. No tots els compositors són capaços de copsar la idea musical, només els més talentosos.
Així, hi ha un altre sentit al qual ens podem referir quan parlem d’idea. La idea és el tot, que es manifesta de moltes maneres, però que manté l’essència de la composició. És la visió del compositor, quelcom nou que encara no ha existit i que el creador vol fer present. Schönberg parla de restablir l’equilibri a partir de pensar en la totalitat de la idea, que es pot entendre com la formulació general de la peça, el concepte que hi ha al darrera: “The tool itself may fall into disuse, but the idea behind it can never become obsolete. And therin lies the difference between a mere style and a real idea.
An idea can never pernish” (“New Music, Outmoded Music, Style and Idea”, 1946). La idea és eterna, com indica el propi terme platònic, i per això sempre explica coses noves. Només els compositors de la “nova música” –des de Bach a Schönberg, entenem- aprehenen íntimament aquesta idea musical i creen a partir d’aquestes, per això no passen mai de moda i il·luminen cada vegada l’oient, perquè han de traduir la idea musical en quelcom orgànic, comprensible per al públic. En canvi, una idea que no es presenta com un tot orgànic condueix a un art caduc. Com l’estil, una idea no es pot ensenyar ni aprendre, amb la qual cosa el Schönberg mestre es limita a establir ponts per als estudiants entre la tècnica i la possibilitat de crear idees i estils.
Per ser comprensible, una idea no necessita ser repetida gaires vegades, perquè d’aquesta manera el que aconsegueix el compositor és infravalorar la capacitat de l’oient per
comprendre la seva música. En aquest sentit, a l’entrevista “The First American Radio Broadcast: An Interview with William Lundell”, 19 novembre 1933, Schönberg explica que “I never repeat. I say an idea only once. The difficulty for the public to understand my music is the
conciseness and
shortness”. Insistint en la qüestió de la idea, Schönberg manifesta en la mateixa entrevista que “I can only write if I have seen a musical idea”, i aquesta idea s’ha de veure reflectida en cadascuna de les parts de l’obra, diu a “To the San Francisco Round-Table on Modern Art”, el 8 abril 1949: “An idea must be presented in every section and segment of it”.
Schönberg confessa que per crear li cal, essencialment, copsar la idea, perquè no es veu influït per cap element metamusical. El compositor creu que la creació artística ha de seguir un impuls teleològic interior, autosuficient, independent de qualsevol altra realitat. De fet, “theory must never precede creation: “And the Lord saw that all was well done” (
Structural Functions of Harmony), cosa que separa l’art de la ciència com afirma als
Gedanke Manuscripts del 19 d'agost de 1923, redactats a Traunkirchen, on oposa la idea en l'art i en la ciència. La ciència vol exposar les idees exhaustivament i intenta respondre totes les preguntes, mentre que en l'art, la idea es manifesta de moltes maneres analògicament o ambiguament, oberta a interpretacions.
A
Coherence, Counterpoint, Instrumentation, Instruction in form, Schönberg expressa que la idea d’una obra musical és, en la seva concepció, a) purament material, b) psicològica o c) metafísica; i en la seva presentació, a) lògica, b) psicològica o c) metafísica. El compositor indica amb fletxes que la psicològica i la metafísica són intercanviables. Es pot concebre la idea purament material en el sentit d’elements estrictament musicals; i es pot presentar de forma lògica a través d’un discurs que estigui cohesionat. Les concepcions i presentacions psicològiques i metafísiques fan referència a la idea musical en abstracte, a la formulació que l’artista en té a la seva ment.
Carl Dahlhaus remarca la relació que s’estableix entre Schönberg, Loos i Kraus, a propòsit de la idea: “Schoenberg’s concept of the musical idea is replete with a kind of pathos which reminds us of the ardour with which Adolf Loos battled against the ornament and Karl Kraus against the empty phrase” (
Schoenberg and the New Music). Tots tres autors van a l’essència de les seves respectives arts. La idea musical schönberguiana és el gèrmen pur de l’obra, com ho són els edificis despullats de Loos i les paraules nues de retòrica de Kraus. Tots tres van a l’essència i en la seva creació, el mode d’aparèixer d’una composició, un edifici o una frase és el seu estil, personal, inconfusible, únic. La preocupació de Schönberg sobre la idea és epocal, perquè en una Viena on tot és aparença, des del vals fins a la Ringstraße, aquells qui penetren els murs de la frivolitat es troben amb la radical dualitat entre el fenomen i el
noümen, entre la Representació i la Voluntat, entre l’ornament i la funcionalitat absoluta, entre la xerrameca i la paraula plena de significat, entre l’estil i la idea.
Fotos: Arnold Schoenberg Center. Wien.
