El Barroc i el Minimalisme són dos estils que a priori no podrien semblar més allunyats. L’organista Iveta Apkalna ens demostrarà que tenen molts punts en comú, en un recital al Palau de la Música en el que alternarà obres de Johann Sebastian Bach i Philip Glass.
Compra d’entrades
Iveta Apkalna, organista titular de la Elbphilharmonie d’Hamburg, és una intèrpret molt sol.licitada per les més prestigioses sales de concert, esglésies i catedrals. A banda de les obres més tradicionals, la música contemporània és una part important del seu repertori. Ha estrenat obres de compositors actuals com Wolfgang Rihm o Jörg Windmann (aquest darrer serà compositor convidat a la propera temporada del Palau de la Música) i entre d’altres projectes de futur té previst estrenar una nova obra de Philip Glass, compositor convidat (juntament amb Josep Maria Guix) de l’actual temporada del Palau. Precisament la música de Glass serà un dels eixos del recital que Apkalna oferirà el proper 10 de maig al Palau de la Música Catalana, dins del cicle d’onze concerts que s’han programat al voltant de la seva obra i que culminarà aquest mes amb la presència del compositor i la interpretació de la seva òpera
Einstein on the Beach. L’altre eix serà la música de Johann Sebastian Bach.
En la cultura popular el so de l’orgue està estretament associat a la música de Bach, i molt especialment a la famosa
Tocata i fuga en Re menor, BWV 565. L’habilitat de Bach com a organista i improvisador és clau per comprendre el seu estil i la forma de les seves obres, que es basen en gran mesura en la tècnica del contrapunt, és a dir, la superposició de múltiples veus (melodies) que es mouen amb independència però que juntes han de respectar l’harmonia. La música de Glass també depèn de la seva faceta com a intèrpret, de “l’acte físic de tocar”, com afirma en les seves memòries, que determina el seu mètode de composició. El programa preparat per Apkalna intercala tres obres de Glass (
Music in contrary motion,
Dansa núm. 4 i l’escena final de l’òpera
Satyagraha en un arranjament per a orgue) entre quatre de Bach (la
Tocata, adagio i fuga en Do major BWV 564, la
Passacaglia en Do menor BWV 582, el
Preludi i fuga en Re major BWV 532, i la ja esmentada
Tocata i fuga en Re menor), posant de manifest algunes diferències i semblances entre ambdós compositors. En tots dos casos trobem un èmfasi en la forma. Són obres basades en motius (els subjectes i contrasubjectes de les fugues de Bach i les cel·les motíviques de Glass, per exemple) que s’originen al teclat i a partir dels quals l’estructura creix de forma totalment lògica. En canvi, el sentit de la direcció, que Bach aconsegueix en les seves fugues a partir de les entrades de les diverses veus o de les progressions harmòniques, sembla diluir-se en les inacabables repeticions que formen les obres de Glass. El flux ràpid i constant de les notes contrasta amb la sensació d’immobilitat que produeix la repetició. I, malgrat tot, hi ha canvis -motius que s’escurcen o s’allarguen, addició o substracció de notes, repeticions dins les repeticions- que queden amagats en el torrent de notes però que igualment es perceben, produint aquella sensació característica en la música de Glass de quelcom que avança sense moure’s.
Music in contrary motion n’és un bon exemple. La melodia està limitada a un rang de tan sols cinc notes consecutives (
la,
si,
do,
re i
mi) i cada mà fa una veu a partir d’elles (en
octaves diferents). Aquestes veus, però, no són independents, perquè una farà sempre el moviment contrari de l’altra: si una puja de
la a
si, l’altra baixarà de
mi a
re. Aquest principi s’aplica de forma estricte a tota l’obra, de manera que les uniques parelles de notes que podrem escoltar simultàniament degut a la superposició de les veus seran:
la–
mi,
si-re,
do–
do,
re–
si,
mi–
la.
Aquestes limitacions, més el ritme constant i les repeticions, són el que dona la sensació d’immobilitat de la peça. La varietat ve donada per l’ampliació que va patint la seqüència inicial de 28 notes i pels patrons rítmics que es van formant. A mesura que la seqüència s’allarga, més difícil ens resulta distingir entre allò nou i allò repetit, i més intensa és la sensació de desorientació. A
Dansa núm. 4 el contrapunt torna a ser l’element clau per jugar amb la nostra percepció del temps i del moviment, ara amb l’afegit d’una tercera veu i amb canvis de ritme. La interacció entre les tres veus i la pèrdua d’una referència temporal que provoquen les repeticions suficientment llargues generen l’efecte de capes de notes que es desplacen a velocitats diferents: algunes s’avancen, altres s’endarrereixen, i també poden aparèixer o desaparèixer bruscament amb una nova seqüència de repeticions. És una sensació que en alguns moments pot resultar similar a l’efecte que es produeix quan mirem una roda en moviment i, per a certes velocitats, la part interior sembla girar en sentit contrari a la resta.
Tant
Music in contrary motion (1969) com
Dansa núm. 4 (1979) són originals per a orgue, en canvi, el final de l’òpera
Satyagraha que interpretarà Apkalna és un arranjament de Michael Riesman, habitual col·laborador de Glass. El nom d’aquesta òpera -la segona d’una trilogia sobre homes que han canviat el món des dels àmbits de la ciència (Einstein), la política (Gandhi) i la religió (Akhenaton)- fa referència a la doctrina de la resistència no-violenta desenvolupada per Gandhi durant els anys que va exercir com advocat a Sud-àfrica. El darrer acte, dedicat a la Marxa de New Castle -el primer gran exit dels
satyagrahis-, acaba amb la “Cançó vespral” que entona Gandhi, una pregària en sànscrit extreta del Bhagavad-Gita i amb un text que ens l’identifica amb una deïtat que es reencarna i baixa a la Terra cada cop que cal reestablir-hi la justícia. En aquest context, les repeticions de la melodia ascendent del cantant i dels motius circulars que l’acompanyen esdevenen potents símbols.
Compra d'entrades
Fotos: Iveta Apkalna, Philip Glass.
