Concerts

Poder, Diners, Cultura

Divendres 10 Maig 2019

Dimecres passat, dia 8 de maig, a les 19h, es va celebrar, al Club Wagner, el setè Fòrum Barcelona Clàssica amb Robert Brufau (L’Auditori) i Silvia Duran (ICEC) per parlar de les polítiques culturals i com aquestes afecten al gust del públic, en un debat moderat per Aina Vega, editora de la Revista Barcelona Clàssica. La qüestió que es va posar sobre la taula va ser: hi ha realment polítiques culturals?

Sembla que tots portem un programador/director artístic a dins. Ho vam poder comprovar amb Christina Scheppelmann al Fòrum del febrer, però també dimecres passat amb Robert Brufau en el mateix context. Però, fixeu-vos, cada vegada que surt a la llum la nova programació dels grans equipaments tothom opina. Que si massa Beethoven, que si no s’aposta per la nova creació, no hi ha paritat, la programació és avorrida i conservadora, i la gran frase: “Mireu el que fan a Londres i Viena, no té res a veure amb el que es fa aquí!”.
 
Centrem-nos. Cal admetre que qui escriu aquestes ratlles té molts motius per reivindicar-se, donat que Schönberg, tema d’estudi de la tesi doctoral, és tan escassament programat a Barcelona que quan hi ha la conjuntura que ho propicia sembla que aquell concert s’hagi d’emmarcar en els grans moments estel.lars de l’any musical. Però, podem comparar sense cap tipus de discriminació ni filtre Barcelona amb París, Viena, Amsterdam o Londres? No. La realitat d’aquest país és, d’una banda, que hi ha una manca de tradició musical, cal reconèixer-ho -i, per tant, les polítiques educatives s’han de posar les piles, però també les famílies i els equipaments, amb programes per a infants més desenvolupats- i, per l’altra, estem amb un govern amb pressupostos prorrogats per l’Estat que destina el 0.7% dels recursos a la cultura. Però no per aquest motiu ens hem de conformar i entomar el que ens ofereixen sense mirada crítica, però cal recordar que el futur musical del nostre país no està només en mans dels polítics i els gestors, sinó també, i, fonamentalment, de tots nosaltres, els melòmans, que hem d’impregnar qui ens envolta del nostre entusiasme i acompanyar els no iniciats en l’experiència estètica. Tots hi tenim el nostre grau de responsabilitat.
 
Sobre les polítiques culturals desenvolupades en els darrers anys, tant Robert Brufau, director de L’Auditori, com Sílvia Duran, directora de públics de l’ICEC, estan d’acord en què “s’ha posat molt totxo i poc contingut”. La proliferació d’equipaments nacionals és una gran notícia, però ara manquen polítiques que els dotin de substància encara que “la manca de polítiques dóna molta més llibertat al programador”, segons Brufau. Però s’ha de tenir en compte que molta part del pressupost se l’enduen aquests centres. La gran qüestió és: com es quantifica el valor de la cultura? L’esforç dels creadors? La satisfacció de l’usuari? La qualitat de les obres que es mostren?
 
La gran millora que hi ha hagut en els darrers anys és que “ara coneixem molt bé l’usuari, perquè tenim accés a dades més enllà de les enquestes, que de vegades són dubtoses”, comentava Duran. A més, es dóna el fenomen d’un canvi de paradigma en el management dels equipaments: “Ja no depèn tot d’una direcció amb tot el poder, sinó que ara es comparteix molt més la informació i les responsabilitats i és bo que sigui així, perquè el treball en equip és fonamental”, reblava la directora de públics de l’ICEC. Potser, una de les polítiques que es pot recollir dels darrers anys és que la cultura s’ha fet més accessible i això comporta una diversitat de públics major, que, segons Brufau, “és molt segmentat”: és molt difícil que un simfònic vagi a Sampler Sèries o un de cambra a antiga”.
 
A més, segons Brufau, en el món de la cultura “s’ha de justificar tot molt; ningú pensa en quina part de l’enciam que es menja és subvencionat. Per què les mirades sempre estan posades a la cultura?”. Al cap i a la fi, la política és poder que es tradueix en diners. I això afecta també a la paritat. Quant a l’accés de les dones a la direcció, Brufau és molt optimista i pretén que, en cinc anys, hi hagi la meitat de dones directores a L’Auditori. Però una dada interessant que va compartir és que “hi ha dones que no poden venir perquè estan tan sol.licitades que estan fora del nostre abast econòmic”. A més, un altre element per ser optimistes i que va sortir a debat arran d’intervencions del públic és que a la Junger Mahler Orchestra, l’orquestra més important del món de músics joves, la majoria de la corda són dones. I una notícia agredolça: en aquesta mateixa orquestra, la nacionalitat dominant és l’espanyola. Per què no som capaços de retenir el talent?
 
El foment de la nova creació és un pilar bàsic de les entitats públiques que, tot i que es veuen obligades a ser més conservadores i no assumir riscos elevats, han de promocionar el talent jove. Segons Brufau, i tal i com constaten Sampler Sèries, “la nova creació no ha de ser en forma de festival, sinó amb una programació estable”. La manera més eficaç que una obra d’autor contemporani es toqui sovint és amb el coencàrrec, del qual L’Auditori n’és punter. Tanmateix, tots vam estar d’acord que l’òpera més important del compositor català Hèctor Parra, que, segons la crítica, “és el Verdi actual”, no es vegi a Catalunya properament.
 
En qualsevol cas, a la pregunta de per què no tenim la programació del Barbican, Brufau és clar: “D’una banda, a Londres se’ns respecta molt i, per l’altra, tot ha de seguir un camí, no podem ser líders de la nit al dia”. Duran recordava que el Barcelona Obertura Spring Festival vol contribuir a situar, encara més, Barcelona en el mapa del món de les grans capitals de la clàssica. Ho aconseguirem?


Fotos: Club Wagner. Sílvia Duran, Aina Vega, Robert Brufau. Copyright: Mar Medinyà, Jeroni Oliva, Maria José Anglès.

Últimes Notícies