El dia 8 de maig L’Auditori de Barcelona rebé, dins del cicle d’Orquestres Internacionals organitzat per Ibercamera, l’Orquestra Simfònica Txaikovski sota la batuta de Vladimir Fedosseiev, el seu director artístic, i el pianista Alexei Volodin com a solista de la vetllada. Les peces escollides per a l’ocasió, peces cabdals del repertori rus de Txaikovski i Xostakóvitx.
El cicle d’orquestres internacionals d’Ibercamera es lluí un cop més amb un concert dedicat a la gran Rússia, protagonitzat, com no podia ser d’altra manera per un
cast 100% rus; l’
Orquestra Simfònica Txaikovski es col·locà sota la batuta del seu director artístic,
Vladimir Fedosseiev i rebé el pianista
Alexei Volodin per a interpretar el
Concert per a piano núm. 1 en si bemoll menor, op. 23 de Piotr Ílitx Txaikovski, peça cabdal del repertori per a piano i orquestra.
L’inici del concert fou realment grandiós i pesat, molt pesat; l’orquestra, que demostrà una tècnica gairebé impecable, també demostrà estar al límit de la jubilació i, per tant, era impossible oblidar que aquella peça cabdal del repertori romàntic segurament havia estat interpretada per l’orquestra una infinitat de vegades. No obstant això, i defugint el debat sobre l’originalitat de les programacions, Fedosseiev i la Txaikovski demostraren un coneixement absolut de la peça i, juntament amb Volodin, feren una interpretació poc atrevida però prou intensa.
Volodin, en perfecta harmonia amb Fedosseiev i l’orquestra, teixí una interpretació de currículum, amb uns atacs precisos i un treball harmònic perfecte. Tot anà com una seda fins que sonà un mòbil a la platea. Les sales de Barcelona solen acollir situacions d’aquest tipus, potser perquè la mitjana d’edat del públic supera amb escreix la setantena i sovint, el públic present no coneix del tot els aparells que té a la butxaca. En qualsevol cas, aquesta situació en concret s’agreujà quan Volodin, que estava tocant sol en aquell precís instant, dirigí una mirada horrible a la secció des d’on provenia la melodia telefònica, i féu una pausa carregada d’odi que reprengué un cop el mòbil deixà de sonar, un parell de minuts més tard. Recuperats de l’horrible incident sonor, Volodin, Fedosseiev i l’Orquestra reprengueren la seva magnífica interpretació sense cap altra interrupció.
Les últimes notes del
concert per a piano núm. 1 van deixar l’auditori immers en un ambient carregat d’emoció i per sort les persones presents s’esperaren que aquestes acabessin de sonar per a començar a aplaudir i ho féu amb tant d’entusiasme que Volodin sortí per a regalar a l’auditori una propina musical.
La segona peça del programa avançà notablement en el temps i es plantà a les portes de la segona Guerra Mundial; la
Simfonia núm. 5 en re menor, op. 47 de Dmitri Xostakóvitx protagonitzà la segona part de la vetllada i omplí L’Auditori d’una sonoritat implacable i complexa, fent vibrar totes les fibres de la sala.
Les sensacions ja conegudes que despertà la primera part del programa s’esvaïren per deixar pas al monstre simfònic de Xostakóvitx i les seves melodies complicades i relativament poc habituals a Barcelona. L’atac, concís i poderós, de l’orquestra en el primer moviment –
Moderato – submergí l’auditori de ple en una sensació grandiosa i d’una complexitat harmònica considerable. I és que interpretar Xostakóvitx no és fàcil. En aquest cas, tant l’orquestra com Fedosseiev semblaren recuperar forces i entendre’s a la perfecció amb l’obra, fent lluïment d’una embranzida i una electricitat que en la primera part del concert no semblà fer acte de presència.
El primer moviment es desplegà magníficament i donà pas al segon –
Allegretto -, que fou atacat de manera precisa per una secció de cordes compacta i sòlida, i tot i les ínfimes errades tècniques d’alguns instrumentistes, com per exemple el desafortunat solo del
concertino, els solistes feren gala de la seva interpretació. La meravella simfònica del primer moviment anà deixant instruments enrere en el segon, que pren forma de dansa
scherzante fins a quedar-se sense vents en el tercer –
Largo -.
El tercer serví per a descansar les oïdes dels i les presents en termes rítmics però també per a fer lluir la magnífica secció de cordes, que féu una interpretació delicada continguda del moviment, jugant constantment amb l’elasticitat de l’harmonia i creant una tensió musical que gairebé podia palpar-se.
Per últim fou el torn de l’
Allegro ma non troppo o quart moviment, que fou abordat energèticament i amb tota la potència orquestral. Els vents metall, que feia una bona estona que es miraven els seus companys sense poder dir-ne res, entraren amb força i crearen una sensació que anà movent-se entre quelcom bèl·lic i quelcom més aviat
cabaretístic i decadent, com si es tractés d’una dansa macabra. La complexitat de l’últim moviment de la simfonia s’anà desglossant frase per frase en mans de l’orquestra i Fedosseiev, i es convertí en quelcom vigorós i potent, que deixà l’Auditori immers en una sensació esplèndida.
Els aplaudiments i les ovacions no es feren esperar, i després de nombroses reverències, Fedosseiev es tornà a col·locar al davant de l’Orquestra per a oferir una propina musical, fet prou insòlit en els concerts simfònics. D’aquesta manera s’acabà d’embutxacar un públic que ja havia embadalit al llarg del concert.
Fotos: Orquestra Simfònica Txaikovski, Alexei Volodin, Vladimir Fedosseiev.
