Concerts

There is Glass

Dimarts 14 Maig 2019

El Cicle Philip Glass es va iniciar amb Víkingur Ólafsson al gener i s'ha reprès el passat dissabte amb Iveta Apkalna. El proper dimarts 21 de maig tindrem el plaer de tenir en persona l'artista convidat al Palau de la Música Catalana, que interpretarà les seves works for piano i Vessels (Koyaanisqatsi).

Sens dubte, la Il.lustració va ser el pas decisiu per prendre consciència que “arribar a la majoria d’edat” a nivell intel.lectual era necessari per esdevenir un individu lliure. Amb el viatge des de l’Enlightenment de Locke i Hume, passant per Les Lumières de l’Enciclopédie de Diderot i D’Alembert, a l’ombra de Voltaire, fins al Sappere Aude! de l’Aufklärung kantià s’assolia un doble objectiu: d’una banda, reivindicar la dignitat i la igualtat de tots els homes i, de l’altra, categoritzar el Món. Només cal anar uns anys més endavant, en ple segle XIX, per veure néixer totes les disciplines que ara s’estudien a les universitats per tenir en calaixets ben compartimentats tot el garbuix de fets històrics, estils artístics i musicals, teories científiques i filosòfiques que havien anat desfilant des de l’antiguitat. Posar nom a les coses era indispensable per tal que aquestes perduressin en el temps i en la nostra memòria. Al llarg del segle XX, teòrics de diferents disciplines s’han anat auto-definint seguint la inèrcia decimonònica fins arribar als conceptes líquids de Lyotard i tots els “-post”, que reivindicaven la porositat de les disciplines per tornar-les a qüestionar a través de la deconstrucció. Però no ho hem sabut fer gaire bé, i hem arribat a una no-where’s land governada pel relativisme que no ha fet més que tornar enrere d’una forma esquematitzada i simplista amb l’era del Hashtag, que els millenials han promogut com una taca d’oli per totes les generacions, des de la Z-generation fins els older boomers per tornar-nos a categoritzar, aquest cop amb #etiquetes que defineixen qui som, d’on som, què ens agrada i què pensem. En un món caòtic i injust, la societat, tot i ser eminentment individualista, produeix la necessitat de  pertànyer a alguna cosa, encara que sigui canviant i es digui #FelizLunes, perquè aferrar-nos als Hashtags és la manera low cost i concupiscent de ser en el món avui.
 
Imagino que Glass va començar a reflexionar sobre la seva pròpia estètica just en l’interstici lyotardià i deleuzià. El compositor nord-americà, sovint associat al minimalisme (o, millor dit, a la “minimal music”) de La Monte Young, Terry Riley i Steve Reich, n’ha renegat sovint. Prefereix definir-se com “el músic de les estructures repetitives” concepte que, si no el matisem, pot semblar equivalent a avorriment i monotonia. És indubtable que, tanmateix, emprar el concepte “mínim” és indispensable per entendre Glass. La seva música utilitza molt poc material musical i recorre a la repetició per infiltrar-se a la consciència dels oients, facilitant-ne la comprensibilitat. Aquest era un concepte clau per a Schönberg que reconeixia que, com més vegades sentim una seqüència, més probabilitats de comprensió hi ha, perquè el cervell té diversos intents per processar el fet musical en qüestió. Si en Schönberg tot passa molt ràpid i de forma juxtaposada i, per tant requereix una audició atenta i continuada, fet del qual ell n’era conscient, la música de Glass ens apareix com una bona companya de viatge des del minut 0. La seva música és diatònica, si bé alguns enllaços harmònics són agosarats, però no arriben mai a l’extrem i la sonoritat sempre se’ns apareix com a amable. Recorre sovint a la repetició d’intervals amb una suau base harmònica i la seva música gaudeix de la brevetat reiterada amb una elegància melòdica que t’imbueix en el seu món. Els canvis són lents i progressius, utilitza la tríada major i menor amb frases llargues i molt líriques que li confereixen una aura de Bellesa. El ritme rarament et sostraurà de la calma -és a dir, l’ús sincopat és molt restringit-, tot i que no deixa d’utilitzar els accelerandi i desaccelerandi per donar ànima a la música que, tot i ser bastant plana, a cops gaudeix d’un ús molt meditat i efectiu dels reguladors. Tot plegat ens endinsa en una atmosfera embolcalladora de la qual és difícil de sortir-ne.
 
La seva malenconia l’ha fet ideal per compondre la banda sonora d’una pel.lícula terrible sobre la vida de Virginia Wolf, The Hours, dirigida per Stephen Daldry. Però Glass també ha cultivat òpera (Einstein on the Beach es podrà sentir al Palau el dilluns 27 de maig), música simfònica, de cambra i molta per a orgue i piano, instrument que va estudiar a la Julliard School of Music de Nova York i amb Darius Milhaud. Després de les seves primeres obres més afins a Aaron Copland es traslladà a París on estudià amb la llegendària Nadia Boulanger i, tant o més com ella fou decisiu Ravi Shankar, que l’introduí a l’hinduisme. D’aquesta manera viatjà a la Índia on es féu budista i assimilà l’estètica oriental que tant va captivar Artur Schopenhauer. De tornada a Nova York, va crear la Philip Glass Ensemble i la seva ment oberta l’ha fet col.laborar amb personatges que van des de Twyla Tharp, Allen Ginsberg o Woody Allen fins a David Bowie, essent un intel.lectual molt influent dels nostres temps que també és capaç de mimetitzar-se amb el pop i el rock. Per tant, ens trobem amb un personatge difícil de ser encasellat i definit categòricament.
 
L’obra musical del compositor Philip Glass tornarà a ser interpretada a Barcelona, al Palau de la Música Catalana, l’any 2019 dins del cicle dedicat al un dels mestres de l’avantguarda musical i de la mà de diversos intèrprets, encapçalats pel pianista islandès Vikíngur Ólafsson (15 de gener). Un cop acabat l’hivern, la primavera ens durà quatre concerts més dedicats al mestre Glass, dels quals en destaquem el concert interpretat pel propi compositor, el dia 21 de maig de 2019, en què ens oferirà les seves Works for piano, juntament amb els pianistes Maki Namekawa i Anton Batagov; i l’obra Vessels (Koyaanisqatsi), que interpretarà l’Orfeó Català. El mes de maig va començar amb l’organista Iveta Apkalna, que oferí un recital que establí un diàleg entre Bach i Glass (11 de maig); a mitjans de mes, la cantant nord-americana Suzanne Vega, juntament amb el Collegium Vocale Gent, ens oferirà una interpretació de l’òpera culminant del minimalisme clàssic Einstein on the beach (27 de maig), i, finalment, dimecres 29 de maig Francesc Prat es col·locarà al capdavant de BCN216 per a oferir-nos un concert dedicat al compositor català J. M. Guix i a Glass. A continuació podeu trobar l'enllaç per adquirir les entrades per a tot el cicle. 
 
 
Compra d'entrades  Fotos: Philip Glass, Víkingur Ólafsson

Últimes Notícies