Concerts

Molt soroll per no res

Dimarts 14 Maig 2019

Una de les etapes més fascinants de la llarga trajectòria de J.S.Bach va ser la fructífera estada final a Leipzig entre 1723 i 1750, any de la mort del compositor. Deixant de banda la immensa producció sacra per a l’església de Sant Tomàs, el compositor també va atendre la gran demanda de música instrumental profana per al Collegium Musicum, una associació musical estudiantil que amenitzava les vetllades de diferents espais de la ciutat, amb especial predilecció per la cafeteria Zimmermann. Durant aquesta època va ser remarcable la gran afició que es despertà en Bach envers la música italiana, amb un estudi minuciós de tot el que arribava d’aquell país i incorporant-ne els trets més significatius a la seva pròpia producció. D’aquells anys són exemples les sis partites, els concerts per a clavecí (alguns d’ells simples adaptacions d’obres italianes o de partitures anteriors del mateix compositor) i el conegudíssim Concert italià, potser l’exemple paradigmàtic d’aquesta admiració de Bach per Itàlia, país que malauradament mai visità. La majoria d’originals autògrafs d’aquestes obres es poden admirar a la impressionant Staatsbibliothek de Berlín (afortunadament també online).

Una selecció dels concerts per a tecla, en la seva versió pianística, és el que es presentà el diumenge passat al Palau de la Música, en un concert protagonitzat per l’Orquestra Simfònica Camera Musicae sota la direcció de Jordi Mora i la intervenció de fins a sis pianistes diferents.
 
És d’agrair la programació d’obres que surtin del repertori més trillat. Ens va sobtar l’obertura de la vetllada amb el tercer Concert de Brandenburg, obra conegudíssima però bastant desconnectada amb la resta del programa, ja que és bastant anterior. Però la seva audició ja va ser tota una declaració d’intencions de com es desenvoluparia la resta del concert: sonoritats pesants, manca d’articulació i uns tempos soporífers. En definitiva, unes sonoritats que ja pensàvem oblidades en la interpretació de la música barroca en l’actualitat i que ens van fer recordar aquelles pioneres gravacions de mitjans del segle passat.
 
L’alemany Sebastian Kanuer va ser el solista del primer concert, en Re menor (BWV 1052). La seva visió dels pentagrames bachians partia més de l’encís sonor que no d’una rítmica elaborada, accentuada i articulada. Una versió vàlida, però en la que vam enyorar un major nervi, potser també llastrada per la poc imaginativa batuta de Jordi Mora. En canvi, totalment sorprenent va ser la gran interpretació que Alba Ventura va fer el concert en Fa menor (BWV 1056), potser el més conegut de la sèrie. Fraseig transparent, bellesa sonora i marcat sentit del ritme. El moment més destacat de l’extens programa sens dubte va ser l’eteri adagio, que en les mans de Ventura es convertí en una autèntica filigrana màgica, expressiva i fluïda.
 
Després de la mitja part, arribà el torn del concert per a dos clavecins, o en aquest cas, pianos. Dels tres concerts que Bach dedicà a la duplicitat de teclats, malauradament es trià per a la vetllada el que menys possibilitats expressives podia oferir als intèrprets, en Do menor (BWV 1060), oblidant obres molt més acabades en el diàleg dels dos instruments com són els seus germans BWV 1062 (en Do menor)  i especialment el BWV 1061, en un lluminós Do major i l’únic pensat exclusivament per a teclat, ja que els altres són simples adaptacions d’obres anteriors del mateix compositor. La interpretació d’Albert Guinovart i Marc Heredia no transcendí de la correcció en una lectura poc contrastada i en excés boirosa. Una vegada més el sorollós acompanyament orquestral tampoc afavorí la interpretació.
 
Dels dos concerts per a tres clavecins que Bach va compondre, també adaptant obres pròpies anteriors, es trià el BWV en Re menor amb el protagonisme de Marc Heredia acompanyat de les parts més discretes de Marta Puig i Katia Michel. La bellíssima siciliana central es convertí en un avorridíssim fragment en les mans d’una batuta gens imaginativa i d’uns pianos poc cristal·lins i massa emboirats.
 
I finalment arribà el moment de veure quatre pianos reunits a l’escenari del Palau, amb gran expectació per part del públic, impacient pel promès moment final de circ pianístic, i no dubtant en immortalitzar la imatge amb uns mòbils que varen aparèixer de cop per tota la sala. El concert per a quatre clavecins en La menor BWV 1065 no és res més que una transposició que Bach va fer del concert per a quatre violins RV 580 de Vivaldi; per tant, una obra poc destacada malgrat la complexitat de la seva presentació. Els quatre pianistes que tancaren el concert foren Sebastian Knauer, Albert Ginovart, Marta Puig i Katia Michel.

 Fotos: 4 pianos OCM
 
 
 

Últimes Notícies