Concerts

Per una vegada, una arpa

Dimecres 15 Maig 2019

El piano es el instrumento de acompañamiento más habitual en la canción desde finales del siglo XVIII; la inmensa mayoría de obras han sido escritas e incluso continúan escribiéndose para voz y piano. De vez en cuando, sin embargo, otros instrumentos (o formaciones) ocupan su lugar, bien con partituras originales, bien con transcripciones. La soprano Diana Damrau y el arpista Xavier de Maistre han presentado durante los últimos diez años diversos programas de canción para voz y arpa que exploran las posibilidades que ofrece el repertorio para este instrumento acompañante; la gira que hacen durante el mes de mayo con un nuevo programa se detendrá el jueves 22 en el Palau de la Música Catalana.


  Compra d'entrades

Un programa que comença amb la música clara i elegant de Felix Mendelssohn; el primer lied, Auf Flügeln des Gesanges, és una invitació a deixar-nos endur per la música, a visitar un jardí que se'ns presenta com una font inesgotable de plaers. Fem-li cas! Un altre lied del mateix opus 34, Suleika, ens desvela una de les figures femenines que amaga el programa: Marianne von Willemer, l'autora del poema, que Goethe va fer passar per seu quan va publicar el Divan d'Orient i Occident. No com a apropiació indeguda sinó com una manera de difondre uns versos que difícilment s'haurien publicat d'una altra manera. La mateixa estratagema que va emprar Mendelssohn per publicar algunes obres de la seva germana Fanny; per exemple, Die Nonne, op. 9/12, un dels lieder que escoltarem al recital (i, segurament, un dels més tristos). Pagenlied, WoO. 17/2, amb poema d'Eichendorff, ens parla d'un patge que acompanya la seva serenata amb una mandolina, un dels instruments tradicionals per acompanyar cançó que, com l'arpa o la lira, trobem sovint als poemes i a les cançons que inspiren. El piano acostuma a evocar el so i el toc de la mandolina i en aquesta ocasió tindrem ocasió d'escoltar-ne la reinterpretació de l'arpa, un instrument que en principi li és més proper.
 
Les cançons de Serguei Rakhmàninov solen conviure en harmonia amb les de Mendelssohn, malgrat les dècades que els separen. Potser pel vincle amb la tradició romàntica del compositor rus, potser per la seva escriptura depurada o potser, en el cas de les cançons triades pels intèrprets, per la recreació d'atmosferes comunes. Així, a la primera cançó del seu bloc, Siren', op. 21/5, els lilàs del títol són una promesa de felicitat com ho era el jardí del primer lied de Mendelssohn, mentre que Noch′ pechal′na, op. 26/12 (l'únic dels cinc romanços del recital que no pertany a l'opus 21) i Sumerki, op. 21/3, comparteixen amb Der Mond, op. 86/5, de Mendelssohn, la necessitat del poeta de trobar refugi i pau en la nit. El bloc de cançons es tanca amb Zdes′ khorosho, op. 21/7, una de les cançons més conegudes de Rakhmàninov. I amb tota justícia, perquè és bellísima, tan íntima i contemplativa com apassionada.
 
L'últim apunt rus ens el portarà el compositor Vladimir Vlasov, nascut a Moscou, que va desenvolupar bona part de la seva carrera a Kirguizistan durant els difícils anys 30 i 40 del segle passat. Diuen que el palau del Khan a Bakhtxisarai, a Crimea, continua en peu gràcies a Puixkin, que el va immortalitzar amb el seu poema La font de Bakhtxisarai; la cançó que en va compondre Vlasov, amb les seves frases àmplies i la remor de l'aigua en l'acompanyament, ens explica la història de la petita font, coneguda també com a “font de les llàgrimes”.
 
La resta del programa, pel que fa a la cançó, està dedicada a la mélodie, amb un parell de peces que podríem dir-ne “infiltrades”. El primer bloc el formen quatre cançons de Reynaldo Hahn, contemporànies de les de Rakhmàninov, i continuen trenant-se afinitats amb els compositors anteriors. A la festiva Fêtes galantes (no podria ser d'una altra manera amb aquest títol) tornen les serenates amb mandolina, ara amb versos de Verlaine; tornen també els lilàs, amb Mai, i si Die Nonne mor per amor, a L'énamourée, la força de l'amor retorna una vida. I abans, l'exquisida Nocturne se suma a la resta d'escenes nocturnes del programa.
 
Costa d'imaginar dos estils més diferents que els de Hahn i Francis Poulenc. De fet, costa d'imaginar també estils més diferents entre ells que els de l'imprevisible Poulenc. La courte-paille compost el 1960, és el seu darrer cicle, dedicat a Denise Duval, la soprano amb qui havia col·laborat en tantes ocasions. La dedicatòria ens defineix clarament el cicle: “a Denise Duval, perquè les canti al seu fill de sis anys”. Les set comptines, petites cançons infantils, alternen cançons de bressol amb d'altres que mantindran el nen ben despert. Per exemple, ens parlen d'un elefant en un carruatge tirat per una puça, o d'una garrafa que somia amb tenir una garrafeta quan s'assabenta que una girafa ha tingut una girafeta. Hi ha molts motius per incloure aquesta petita joia en un recital, però en aquest cas potser hi ha tingut a veure que a la penúltima cançó del cicle, Les anges musiciens, els àngels toquen Mozart amb les seves arpes i fan cantar la dolça pluja.
 
Entre Hahn i Poulenc, una de les peces “infiltrades”, la Vocalise en forme de habanera de Maurice Ravel, un estudi exigent tant per a la veu com, en aquest cas, l'arpa. L'altra és del mateix Poulenc; l'obra que tanca el programa, La dame de Monte-Carlo és un monòleg originàriament per a piano i orquestra (estrenat precisament per Denise Duval), on el compositor evoca amb la seva ironia i tendresa habituals els temps d'entre guerres.
 
Completen el programa dues peces per a arpa sola que devem a l'artista, compositora i pedagoga Henriette Renié. Havent desenvolupat la seva carrera durant la primera meitat del segle XX no devia tenir-ho fàcil tampoc com a dona, però si més no no va haver de fer servir la seva parella o el seu germà com a tapadora. A la primera part del recital tindrem ocasió d'escoltar Le rossignol, la transcripció per a arpa de Reiné d'una obra per a piano de Franz Liszt que alhora és la transcripció d'una cançó del compositor rus Aleksandr Aliàbiev; a la segona, Légende, una obra en aquest cas original de la compositora.
 
Tot plegat, un programa ben estructurat, construït amb intel·ligència al servei de l'instrument acompanyant, que ens convida a descobrir nous timbres en el duo veu-arpa i a gaudir d'una manera diferent de peces sovint ben conegudes.


Compra d'entrades
Fotos: Diana Damrau, Xavier de Maistre.
 

Últimes Notícies