Concerts

El secret d’un bon matrimoni

Dimarts 21 Maig 2019

Els Amics de l’Òpera de Sarrià han tancat aquest cap de setmana la seva cinquena temporada, feliçment i amb un extraordinari èxit, amb Il matrimonio segreto de Domenico Cimarosa (cal criticar l’errada imperdonable d’atribuir l’obra a Rossini al programa de mà). Una partitura que ja no té res d’òpera de cambra i que ha suposat el salt de la companyia a un títol de més consistència i complexitat a diferència d’aquelles obres presentades fins ara. Des d’aquestes línies volem felicitar enèrgicament el resultat d’un treball que amb pocs recursos ha donat un resultat admirable, fascinant i divertidíssim.
 

Cimarosa estrenà la que seria la seva òpera més important, arribant-ne a compondre un centenar més, el 7 de febrer de 1792 a Viena. L’emperador, Leopold II (aquell per a qui Mozart havia compost La clemenza di Tito només uns mesos abans), en quedà tan entusiasmat que, després de convidar a sopar a tota la companyia, demanà que l’òpera es tornés a repetir, essent el bis més extens de tota la història de la música. L’obra triomfà arreu d’Europa (tant Rossini com Verdi se’n confessaren grans admiradors) i més o menys s’anà representant de forma aïllada fins als nostres dies. Malauradament en els últims anys sembla haver-se convertit en una raresa en les monòtones temporades operístiques. A Barcelona hi arribà ben aviat, el 1793, al llavors Teatre de la Santa Creu (l’avui ruïnós Teatre Principal, lamentablement). Al Liceu, molt tardanament, el 1916, essent les representacions de 1989 les darreres del teatre.

La trama presenta els típics embolics de farsa italiana a l’entorn d’una parella d’enamorats que ha de mantenir en secret el seu matrimoni per por a la temible reacció paterna, decisió que encara complicarà (i de quina manera...) les coses. La partitura està farcida de números de conjunt absolutament extraordinaris que l’apropen a les millors pàgines del geni de Salzburg.

Per a les representacions a Sarrià, l’Orquestra Barcelona Concertante (més nodrida que en d’altres ocasions) estigué dirigida com de costum per Assunto Nese. Enyorarem un so més dúctil en la secció de cordes, amb una afinació en molts moments dubtosa, però la majoria d’episodis solistes sonaren amb gran correcció, amb especial atenció al clarinet, no sabem si de Eduardo Javier o Laia Queralt. La direcció de Nese es va mantenir atenta i climàtica durant tota la llarga partitura, malgrat petits desajustament amb l’escenari en algun concertant de gran complexitat.

El competent i molt compacte repartiment es beneficià d’unes veus joves, molt bons actors i amb un estil impecable. La parella d’enamorats, Carolina i Paolino, foren la soprano Céline Mellon i el tenor Stefano Sorrentino. La primera encisà per la seva veu brillant i la picardia en la seva actuació. El segon disposa d’una veu important no suficientment controlada per extreure’n unes sonoritats més agradables, indispensables en aquesta música de regust rococó; a nivell escènic tingué una gran actuació.

Juan Carlos Esteve va ser el temible (i còmic) pare. Veu poc robusta que el cantant va suplir amb el millor estil de basso buffo, on la seva hilarant prestació arribà allà on el cant s’hi veia limitat. Potser la seva caracterització, massa jovenívol, podria haver estat més cuidada per l’equip escènic.

Molt gratificant va ser escoltar el Comte Robinson de Yevgeny Chainikov, amb una veu molt més important que la de l’anterior i que ens va fer dubtar en les diverses escenes compartides, qui era el baix i qui el baríton. Una vegada més, actuació totalment satisfactòria, amb gràcia i enginy.

No descobrirem aquí la gran veu de Laura Vila (Fidalma), una rara avis de veu fosca i acontraltada a la que seguim de ben a prop. Greus rotunds i una coloratura impecablement realitzada, va ser un luxe en la part de la tieta de Carolina, a qui gairebé pispa el marit.

No ens oblidem tampoc de l’Elisetta d’Anna Niebla Guarinos, de qui ens agradà molt tant a nivell escènic (amb una histèrica escena final amb estic d’hoquei inclòs) com vocal. Només hem de lamentar la supressió de la seva bellíssima ària “Se son vendicata” que ens hagués permès gaudir encara més del talent d’aquesta jove soprano catalana.

El nostre aplaudiment més efusiu per a tot l’equip escènic: Anna Ponces (direcció d’escena), els alumnes de l’ELISAVA per la confecció del muntatge, el vestuari vintage anys 20 de Núria Cardoner i la sorprenent il.luminació de Ramón Pasqual. Poques vegades hem vist un espectacle tan reeixit amb una utilització tan limitada de mitjans (unes fulles de metacrilat i poc més). Olorarem gran talent, idees interessants i actuals que magnificaren encara més la gran partitura de Cimarosa. Bravi tutti!

Fotos: Antoni Bofill.

Últimes Notícies