Concerts

Agrippina al pomodoro

Dimecres 22 Maig 2019

Sempre hem pensat en Händel com en un home de món que, com la gran majoria de grans compositors operístics (la llista seria llarguíssima...), es va sentir fascinat pels encants musicals d’Itàlia, país on conformà l’estil que encisaria les audiències londinenques. També sempre hem tingut la sospita que aquell gran país, famós per les seves exquisides taules, despertà una passió molt poc comentada del gran compositor del Barroc: el bon menjar. Veient els retrats de Händel que han arribat fins els nostres dies, amb la seva aparença de bon vivant, no podem deixar d’establir una connexió amb la també robusta i gran figura de Rossini (de qui cal recordar existeix una deliciosa varietat de canelons). Les anècdotes händelianes que fonamentin aquesta idea són escasses i de fonts secundàries. Potser la més repetida és la que fa referència al cuiner melòman del compositor. Explica l’inquiet Charles Burney a “An Account of the Musical Performances” (1785) que, preguntat el gran mestre sobre les dots compositives del jove Gluck, aquest respongué: “Sap menys contrapunt que el meu cuiner”. Cal dir qui preparava les viandes del voraç paladar händelià no era altre que  Gustavus Waltz, una gran baix que cantà en algunes de les produccions del mestre, a més a més de tenir una sòlida formació musical. Enlloc hem trobat la descripció de les seves aptituds culinàries, però molt ens imaginem que haurien de ser importants per alimentar el gran saxó.
 

Agrippina va ser la darrera òpera de Händel a Itàlia, abans de fer el gran salt a Anglaterra. El llibret, obra del cardenal (!) Vincezo Grimani, és potser el millor text de tots els que el compositor musicà durant la seva llarga trajectòria. Una furibunda crítica a les clavegueres del poder i la depravació moral de les persones, ja fos a l’època de l’emperador Claudi, a la Roma papal que el mateix músic va conèixer en la seva estada italiana o a la vergonyosa actualitat en la que vivim (no ens estirin de la llengua...). És per tant una temàtica que lamentablement sempre serà moderna. Malgrat un llibret tan incisiu i teatral, el gran Händel encara estava per arribar: la partitura té algunes àries de gran bellesa, especialment els laments de la protagonista o també d’Ottone, però disten molt de les grans composicions londinenques.
 
El Gran Teatre del Liceu va presentar el passat dissabte 18 de maig una versió de concert. No som gaire partidaris d’aquestes versions: per molt criticada que sigui una posada en escena, creiem que una obra tan teatral com aquesta demana a crits portes que s’obrin i es tanquin, corredisses amunt i avall, a més a més de sensualitat i picardia escènica contínua. Eliminant l’escena, l’obra perd gran part del seu encant, restant com una llarguíssima partitura amb uns recitatius que es fan eterns. I més quan encara tenim fresc el record de la gran producció de David McVicar de fa unes temporades al mateix teatre.
 
Una vegada més els tres actes originals de la partitura es repartiren en dues llarguíssimes parts de gairebé 90 minuts, tornant a obligar a la música a unes proporcions wagnerianes que no té. No acabem de comprendre el poc respecte als límits de la música barroca. Cal afegir també que la partitura es va donar fortament retallada, especialment alguns da capo (sorprenentment aquells moments de més fantasia interpretativa) i diverses àries, enyorant especialment la breu sortida de Claudi a l’acte primer (“Allegrezza, allegrezza”) i d’altres que amb tota la seva trompeteria o la inclusió de petits detalls de percussió haguessin donat una major varietat sonora a la llarga vetllada.
 
La presentació s’emmarca dins la gira que de l’òpera n’està fent l’orquestra Il Pomo d’Oro sota el seu jove director, Maxim Emelyanychev, i amb el reclam de les estrelles de Joyce DiDonato i Franco Fagioli, en vistes d’una futura gravació. El resultat orquestral ens semblà suficient però poc destacat, amb algunes entrades insegures especialment en la secció dels vents. Ens va entretenir l’histerisme amb que Emelyanychev dirigia la seva competent orquestra; expliquen que al mateix concert al Real de Madrid de fa uns dies, el clavicèmbal no suportà el maltractament infligit i una corda acabà revelant-se sonorament. Si fèiem l’exercici de cloure els ulls, no trobàvem res destacable en la direcció, més enllà de la simple correcció. I més tenint en compte les grans batutes barroques que ens han visitat aquests últims mesos. El continu ens semblà d’una senzillesa espartana, quan precisament en aquesta obra ha de ser tot varietat i sorpresa. 
 
Joyce DiDonato cantà una molt bona Agrippina, potser un punt histriònica i poc malèvola. La veu encara conserva la bellesa que tantes vegades ens ha meravellat al mateix Liceu, però es ressenteix en els greus (amb un canvi de color important) i uns aguts que comencen a perdre la brillantor d’abans. Al seu costat va ser un luxe disposar de l’extraordinària veu de Franco Fagioli, una veu estranya de mezzosoprano en un cos d’home (tornant a tancar els ulls no haguéssim notat la diferència) i que deixa a tots els seus companys de tessitura (contratenors) un esglaó per sota. Línia vocal exquisida, agilitats impecablement realitzades i un color de veu extremadament bell en una part no excessivament lluïda, la de Neró. Desitgem la seva tornada a la ciutat (no es perdin el concert de l’any vinent a L’Auditori, pot ser de traca!).
 
Va ser una sort poder comptar amb dos grans contratenors més (quina època la nostra de grans contratenors i tenors discrets): Xavier Sabata i Carlo Vistoli. Molt diferents en color de veu un i altre, més velada la de l’Ottone de Sabata, més brillant la del Narciso de Vistoli, introspectiu el primer, pulcre el segon... però amb dues grans interpretacions. Commovedor, com ja dèiem, el lament d’Ottone “Voi che udite” en la veu de Sabata.
 
Elsa Benoit destacà com a Poppea. A la seva primera ària ens sorprengué amb una coloratura propera a la rialla. Però potser a la seva interpretació li faltà un punt de major sensualitat i picardia en la que serà la futura emperadriu, seguint el testimoni de la seva sogra Agrippina.
 
Decebedor el Claudio de Luca Pisaroni. Seguim sense comprendre la seva intenció d’assumir parts de baix quan la seva veu no va més enllà de la de baríton. Sorprenentment molt més robusta i adient va ser la interpretació del baix (aquest sí...) Andrea Mastroni en el menys compromès paper de Pallante. Completà el repartiment Biagio Pizzuti en la breu part de Lesbo.
 
En resum, un plat ben cuinat que va fer les delícies dels amants del Barroc però on hi mancà una especiat més generós que  mantingués l’atenció dels gourmets, en una partitura tan extensa i en molts moments monòtona fruit del jove talent de Händel.

Fotos: Joyce DiDonato i Gran teatre del Liceu.
 

 

Últimes Notícies