El dia 21 de maig entrava a l’escenari del Palau de la Música, a poc a poc, però molt segur, el compositor i pianista Philip Glass. Els seus passos van ser com la música minimalista que es va sentir en el programa de la vetllada: delicats i precisos. Els aplaudiments efusius del públic li retien un homenatge a tant anys d’una música que celebra la bellesa i que proposa el somni com a espai creatiu.
Vessels (1937), una composició de Glass arranjada per
Albert Guinovart, que va acompanyar el cor de manera excel·lent al piano, va ser l'obra que va inaugurar el concert, amb les magnífiques veus de l'
Orfeó Català, dirigides per
Simon Halsey. Aquesta peça és una de les que conforma la banda sonora musical de la pel·lícula experimental i de culte
Koyaanisqatsi (1982), dirigida per Godfrey Reggio i amb la fotografia de Ron Fricke, un documental amb seqüències en càmera lenta i en
time-lapse, igual que la música de Glass, de paisatges naturals i urbans dels Estats Units. Les unitats mínimes constituïdes per les corxeres, figures rítmiques de què fa ús, en les veus de soprano per començar l'obra, es fusionen amb les masculines creant una construcció ambiental que va teixint un polifònic poema sense text al qual s'hi afegeixen les veus masculines acompanyades del piano portant-nos a un estat de reflexió i recolliment, com les onades del mar quan arriben a la costa.
La segona peça,
Mud rush (1979), originàriament per a orgue i que va ser interpretada per Glass, evoca imatges de formes pures en moviment. El compositor minimalista va escriure aquesta peça amb motiu de la primera aparició pública del XIV Dalai Lama a la ciutat de Nova York el 1979. Ja al començament de l'obra es constata l'alternança de dos temes. Un tema és pacífic i meditat, amb unes mans perfectament sincronitzades, però l'altre és irat, ràpid i frenètic amb arpegis molt ràpids que es toquen simètricament amb les dues mans. Els dos temes representen el joc de les deïtats de pau i ira en el budisme tibetà.
La pianista
Maki Namekawa va seduir el públic amb la seva magnífica interpretació d'algunes peces de
Mishima (1984), la tercera obra del concert. Mishima / Opening; November 25: Morning; Temple of the Golden Pavilion; November 25: Ichigaya; Award Montage; Runaway Horses; Mishima / Closing són extractes de la banda sonora musical que va ser composta per a la pel·lícula
Mishima: a life in four chapters, dirigida per Paul Schrader. La pel·lícula és un biopic sobre el cèlebre activista i escriptor japonès Yukio Mishima. Aquestes peces que va tocar l'excel·lent pianista, vestida amb un kimono groc, ens van transportar des dels hipnòtics arpegis obstinats a la llum i el color d'unes notes que ens conduïen amb els seus accents a una esfera de contemplació i pau interior.
La quarta obra,
Distant figure, passacaglia per a piano (2017), va ser escrita per a
Anton Batagov. Els compassos inicials, dues notes ondulants, reflecteixen la bella simplicitat dels seus estudis. Bagatov va aconseguir, amb la seva brillant execució, els crescendi més delicats i emocionants a través de canvis subtils, sovint alterant només una nota o un acord. En aquesta obra es desplega tota la força dramàtica de Glass.
Com a avantpenúltima obra, el mateix Batagov va interpretar
Etudes #7 (1996). Aquest estudi, que conforma un dels vint estudis per a piano de Glass, mostra la seva vena més romàntica i ens recorda, en molts dels seus compassos, el que podria ser un estudi de Chopin. Com el compositor romàntic té dues funcions: exercitar la tècnica i abellir la forma pedagògica.
La penúltima obra,
Stokes (2013), una peça per a quatre mans, va ser tocada a la perfecció per
Anton Batagov i Maki Namekawa. Aquesta composició forma part de la banda sonora de la pel·lícula del mateix títol. La van interpretar magistralment els dos pianistes, Anton Batagov amb una contenció introspectiva en els tons greus i Maki Namekawa amb una gestualitat expansiva en la part aguda del teclat.
Per acabar el concert, res millor que
Closing (1981), un regal tocat per Glass, una de les obres incloses en el primer disc que va gravar per la CBS anomenat
Glassworks i amb una clara orientació pop que el públic va agrair amb entusiasme en els aplaudiments finals del concert.
Insereix aquí el cos del text.
Fotos: Phillip Glass, Orfeó Català
