Concerts

Josep Pons estrena al Japó ‘Alter Klang’, de Casablancas

Dijous 23 Maig 2019

El pròxim 28 de maig de 2019 tindrà lloc, a l’Opera City Concert Hall de Tokyo, l’estrena a Japó d’Alter Klang. Impromptu per a orquestra a partir de Klee, de Benet Casablancas, per la prestigiosa NHK Symphony Orchestra, sota la direcció del mestre Josep Pons, en el que constitueix el seu debut al front de la primera formació nipona. El concert, que porta com a títol “Music Tomorrow 2019”, està consagrat íntegrament a la creació musical actual. El programa es completa amb obres de Dai Fujikura, Shoichi Yabuta i Georges Benjamin.

L’obra, dedicada al mestre Pons

Alter Klang és la segona obra de la trilogia que comença amb The dark backward of time (2006) i acaba amb la recent estrenada Darkness Visible. Està dedicada al purreigtenc Josep Pons i és fruit d’un encàrrec de l’Orquestra i Cor Nacionals d’Espanya de la que Pons en fou director principal des de l’any 2003. El mestre s’estrena al Japó amb la NHK Symphony Orchestra que, segons afirma, és “la millor d’Àsia, tenint en compte que, a més, hi ha moltes orquestres simfòniques a Tòquio”. És un espai que Pons tenia poc explorat en el qual s’està desplegant amb èxit. En la confecció del programa, el mestre revela que “les grans orquestres mai t’imposen res, hi ha molt de diàleg i volen que el director estigui a gust: com més grans són més tries”. Pons afirma que la direcció “vol molta inversió de temps, però quan aprens d’una obra en profunditat és quan la graves”, que és el que va passar amb Alter Klang el 2007 a l’Auditorio Nacional de Madrid.
 
Sobre la figura de Casablancas, afirma: “El Benet va configurant una personalitat pròpia que cada vegada és més clara. Es tracta d’un món més oníric molt basat en l’harmonia i el color, que podria venir d’una cosmovisió debussyista, on el ritme no pesa, i alhora hi trobem llampegades rítmiques, i on la música va navegant des d’un món a l’altre”. L’obra té un marcat accent cambrístic, com passava amb l’orquestració de L’enigma di Lea, però, segons Pons, “tota la gran música té vocació de música de cambra, amb textures que es recreen en les sonoritats tènues”.
 
Quan li pregunto per l’enorme responsabilitat per donar vida a una partitura, Pons afirma que “l’important és que arribi el moment en què l’obra deixi de ser del compositor i passi a ser de l’artista. Te l’has de fer teva”, i rebla el clau: “Nosaltres fem recreació, però aquesta recreació pot ser molt creativa. Un control excessiu del compositor pot ser prejudicial”.
 
Segons el punt de vista de Pons, Alter Klang és una obra que té molt de recorregut i que ell mateix ha interpretat arreu d’Europa. “Una cosa molt admirable i positiva de Casablancas és que es relaciona amb els altres compositors de la seva fornada com passa amb George Benjamin, de qui es presenta una obra basada en Wallace Stephens i el seu poema The Snow Men, que no deixa de ser una obra de joventut, però és cert que el compositor anglès s’hi va posar molt jove. Aquesta obra i les coetànies li van valer que Messiaen afirmés que “des de Mozart no hi havia hagut un talent musical tan potent”. L’autor de Written on Skin, que s’estrenà al Liceu el 2016, presenta una genialitat fora mida i comparteix molt bagatge amb Casablancas.
 

Alter Klang, Paul Klee i l’estètica de Casablancas

L’obra s’inspira en la pintura Alter Klang. Abstracció sobre fons negre (1925), de Paul Klee, i manifesta recursos retòrics i sinestèsics que emergeixen de l’adaptació del llenguatge pictòric a la música. És per a gran orquestra però amb caire cambrístic i es presenta com un negatiu de la seva obra, en la qual hi ha una gran exploració tímbrica i una lluita entre la composició cerebral i el nivell més sensual. La peça de Klee desprèn colors tardorals, càlids, i així ho descriu la partitura, especialment els colors daurats vindrien representats pel metall, que a la part central de la peça es desfermen. Aquesta obra encaixa molt en l’univers Casablancas, un músic humanista que pretén mantenir constantment sinèrgies entre disciplines. Dedicat a la docència, la investigació i la divulgació, com a músic es presenta com un gran virtuós orquestral de marcada força expressiva i claredat polifònica.
 
Darrera la seva irremeiable modernitat s’amaga la Vella Europa, essent deutor de la Zweite Wiener Schule tot i que sense dogmatismes. Adopta la precisió de Webern, l’expressivitat de Berg i els “rastres de bellesa” de Schönberg, especialment el seu tercer període, l’anomenat “Classicisme”, on Casablancas se sent més lliure, després de passar per la fase serial -recordem que va estudir amb Cerha. Susana Zapke considera que la combinació de principis serialistes i estrictament constructivistes amb un llenguatge líric i profundament expressiu “confereix a la seva obra un singular perfil que escapa a categoritzacions radicals apriorístiques”. La petjada vienesa és a més ineludible, no només en el seu llenguatge musical “sinó en el seu tipus d’humor, en la soterrada ironia, en aquest tipus d’intel.lectualitat que transcendeix una actitud fina i crítica a la vegada, pròpia a tot gran intel.lectual, en la seva honestedat i autenticitat, en això que Schönberg denomina “la necessitat interior” (“innere Notwendigkeit”), Benet entronca amb una forma de pensament i una actitud artística absolutament vieneses”, conclou la professora.
 
Però també ha estat amatent a les avantguardes de Debussy i Stravinsky, Boulez i Ligeti, tot i que mai s’ha sentit atret per les corrents franceses com la música concreta o l’electroacústica: “Serà precís, com a condició preremptòria, ‘desescoltar’ els peribles dictats de la moda abandonant al mateix temps tot experimentalisme (...) refractaris a la mistificació dels nous mitjans tecnològics”, afirma Casablancas. Tot, per acabar trobant una veu pròpia consolidada, allunyat de dogmatismes moderns i eclecticismes post-moderns. No en va, Casablancas parla de “rígid dirigisme darmstadtià” dels anys seixanta i setanta i la “sorda imposició totalitària dels mass media i els subproductes industrials més ‘embrutidors’”, referint-se a aspectes metamusicals que influeixen en un autor.
 
“L’ofici és garantia d’intel.ligibilitat i emoció”, afirma Casablancas, que treballa amb sonoritats àmplies i molt expansives que busquen certa transparència sonora i, com més temps passa, més cerquen transmetre emocions. En la seva obra hi trobem àrees d’alta densitat i activitat sonora que contrasten amb passatges de breus dissenys rítmics amb proliferació motívica i transfiguració temàtica, amb una paleta expressiva molt dúctil. A nivell harmònic, tendeix a una disposició molt oberta als greus inspirada en la distribució de l’espectre harmònic, fins al punt d’exhaurir el total cromàtic. Cerca, d’alguna manera, la fusió de l’harmonia amb el timbre i, en conseqüència, l’harmonia recontextualitzada resulta en un efecte tímbric. La seva és una escriptura brillant i viva, que de vegades es deixa endur pels arabescos que confereixen a l’obra un caire caleidoscòpic interessant acompanyat d’una orquestració preciosista. El resultat de la seva música és, sens dubte, molt més espectral que minimalista amb treballs molt expressius que contrasten amb d’altres caracteritzats per l’economia discursiva i la contenció emocional que aporten un so, com afirmaria Hèctor Parra, “més tendre, més afustat i harmònic, i menys tens, metàl.lic i dramatitzat”. Això l’acosta a textures americanes properes a Jonathan Harvey, Oliver Knussen o Magnus Lindberg.
 
Casablancas vol restituir la música artística per esdevenir una vegada més un vehicle interioritzat de coneixement i signe d’elevat civisme, mediatitzada la seva dimensió expressiva -i per això mateix emocionalment potenciada als màxims nivells que permet l’objectivació poètica- per la fortalesa constructiva a la qual es referia Hölderlin.
 
En la música contemporània, “l’obra haurà de defensar-se ella sola sense que pugui apel.lar a crosses externes, alienes a la seva naturalesa més íntima, alliberada d’inèrcies endogàmiques i certa propensió cap a l’entotsolament autista”. Tanmateix, el compositor sabadellenc té un interès -conscient o no- per la comprensibilitat a través de les sinèrgies creades amb altres disciplines fent-les dialogar i conviure, cercar punts d’encontre “per convertir-se així en un poderós esperó al servei del desenvolupament ple del potencial humà”. Ha musicat mots de Foix, Martí i Pol, Milton, Argullol, Muñoz Molina, Nooteboom, Oliver (Pere Quart), Pessoa, Poe, Rilke, Shakespeare, Cervantes o Yeats, mentre que ha homenatjat artistes plàstics com Turner, Dalí, Klee, Picasso, Chillida o Rothko.
 
En paraules de Benet Casablancas, “la millor música -de la mateixa manera que l’art més elevat- ratlla sempre l’elegíac, fins a convertir-se, atenent a allò transitori i perible de la naturalesa, en el millor emblema del memento mori.” I segueix: “Però juntament amb això (...) la música tindrà sempre certa dimensió utòpica, i per tant progressiva, que la impel.leix  amb ardor i entusiasme cap a experiències sempre noves i fins al més profund de la nostra condició humana”. Alter Klang és un exemple d’aquesta recerca constant pel misteri més gran de tots, que és la música.
 

El periple japonès de Casablancas

No és la primera vegada que la música de Benet Casablancas s'ha pogut sentir en diferents sales japoneses. Les seves obres han estat programades en diferents ciutats i festivals del Japó (Tòquio –Summer Festival, Bunka Kaikan–, Nagoya, Osaka) i interpretades per formacions com la Tokyo Sinfonietta (dirigida per Yasuaki Itakura) i l'Ensemble Nomad (Norio Sato), i per grups espanyols com el Trio Kandinsky o el pianista Àlex Alguacil, amb obres com Tres haikus per a piano, Moviment per a trio, New epigrams o Sis glosses sobre textos de Cees Nooteboom. Tanmateix, aquesta serà la primera ocasió en què Casablancas es presentarà davant del públic japonès amb una de les seves partitures simfòniques, l'esmentada Alter Klang, escrita per encàrrec de l'Orquestra Nacional d'Espanya i que després de la seva estrena a l'Auditorio Nacional de Madrid s'ha estrenat també amb èxit en diversos països europeus: Holanda (NJO of the Netherlands), Suècia (Malmö SymfoniOrkester) i Bèlgica (Orchestre National de Belgique), així com a L'Auditori (OBC) la temporada 2011-2012.
 
Coincidint amb aquest esdeveniment, Casablancas participarà en diferents activitats programades pel Kunitachi College of Music, convidat per Toshio Hosokawa per impartir un seminari sobre Alter Klang, i l'Institut Cervantes de Tòquio, on se celebrarà la conferencia-col·loqui “La creació musical en el nostre temps: un periple personal”, els dies 27 i 29 de maig, respectivament. Fa unes setmanes, Benet Casablancas, un dels compositors catalans més internacionals, va protagonitzar l'estrena d'una òpera al Gran Teatre del Liceu, L'enigma di Lea, amb llibre de Rafael Argullol i posada en escena de Carme Portaceli.

Fotos: Alter Klang (Paul Klee), Benet Casablancas, Josep Pons.

Últimes Notícies