Concerts

Trist homenatge a Berlioz. A què esperes Barcelona?

Dimarts 28 Maig 2019

“Estic sol. El meu menyspreu a la imbecil·litat i improbitat dels humans i el meu odi a la seva atroç ferocitat han arribat al seu màxim. No passa ni una hora sense que digui a la mort: -Quan vulguis!. A què esperes, doncs?”.

Amb aquestes amargues paraules acaben les “Memòries” d’Hector Berlioz, un dels millors textos escrits mai per un compositor, per la seva sardònica ironia, la seva prosa dinàmica i per ser testimoni de la convulsa primera meitat del segle XIX, tant a nivell social com artístic. El rebutjat compositor, tant en vida com un xic menys en l’actualitat, quinta essència de l’artista romàntic, veia com a poc a poc les seves forces anaven minvant sense haver realitzat el somni de la seva vida: representar complerta la seva gegantina obra Les troyens, basada en l’obra del seu venerat Virgili. 
 
El somni no es faria realitat fins el 1957, quan Rafael Kubelik dirigí l’òpera al Covent Garden de Londres (gairebé un segle després de la mort del compositor). Després vindrien grans noms de la direcció com els d’Igor Markevich, Colin Davis, John Eliot Gardiner i darrerament John Nelson, que han entronitzat a Berlioz en el lloc on li pertocava, aquell que ocupen els més grans genis de la música clàssica.
 
Malauradament, la nostra Barcelona clàssica encara espera, semblant aliena a aquesta valoració. Les obres del músic francès s’han donat amb comptagotes en els darrers anys, restant la gran majoria encara inèdites a la ciutat. Potser l’esdeveniment més recordat són les magnífiques representacions que el Liceu oferí de l’òpera Benvenuto Cellini el 2015; també cal dir, que substituint per motius pressupostaris a la inicialment prevista Les Troyens (desconeguda a la Barcelona i gairebé a tot l’Estat). Els que varen assistir a aquelles afortunades representacions segur copsaren l’originalitat del compositor i la seva singularitat dins el panorama de l’estètica musical romàntica.
 
Aquest 2019 es compleixen 150 anys de la mort de Berlioz (París, 9 de març de 1869). Mentre els homenatges se succeeixen arreu, el concert de l’Orquestra Simfònica del Vallès sota la direcció de Víctor Pablo Pérez del passat dissabte 25 de maig al Palau de la Música és l’únic no només a Barcelona, sinó ens atreviríem a dir de tota la geografia catalana. Un oblit imperdonable o potser desídia en la programació de les grans sales del nostre país, ancorades en la monotonia de les mateixes obres i autors, repetits fins a la sacietat.
 
El concert de dissabte s’inicià amb la bellísima La mort d’Ophélie, exemple de la passió de Berlioz per l’obra de Shakespeare. El programa de mà, garrepa en informació i estrambòtic en la seva decoració (la imatge d’una àvia minera!), no feia cap referència a les obres de la primera part. Tampoc incloïa la traducció del text, tant important per a la comprensió d’aquesta dolça cançó de bressol, balancejada per les suaus onades del riu on la malaurada Ofèlia hi trobarà la mort. La pàgina va comptar amb la col.laboració del Cor de Noies de l’Orfeó Català, unes veus sanes, sense els molestos vibratos  que emboiren alguns dels envellits cors que acostumem a escoltar. Malgrat el gran nombre de components, el femení i juvenil cor va patir d’una manca de volum i empastament, especialment en la secció de contralts. L’hipnòtic acompanyament orquestral no passà de la correcció.
 
El concert continuà, inexplicablement, amb les Lletanies a la Verge Negra de Francis Poulenc, un homenatge del fervorós compositor a una espècie de Moreneta que es troba al santuari de Rocamadour (França). Una música d’una espiritualitat lluminosa, expressió simple i directa propera al gregorià. Estranyament passarem de l’exuberància de l’orquestració de Berlioz als eixuts pentagrames del místic Poulenc. Malgrat tot, no observarem cap canvi en els resultats de cor i orquestra. Tampoc les notes del programa de mà feren cap referència a la partitura de Poulenc i la causa de la seva inclusió en un concert dedicat en principi a Berlioz.
 
I sorprenentment, després de només 17 minuts de música, les llums tornaren a il.luminar el gran sala modernista del Palau, en la primera part més breu que recordem. Tinguérem llavors la sensació d’una discutible tria d’obres, lluny dels estàndards que hom espera quan assisteix a un concert simfònic.
 
Tornats de l’innecessari descans, un dels músics de l’orquestra presentà breument la totalitat d’obres de la vetllada amb uns comentaris bastant didàctics, suposem per completar la manca d’informació del programa de mà.  Una gran pantalla ocupava llavors la part superior de la boca de l’escenari: ja estàvem avisats que l’obra que clouria el concert, la Simfonia Fantàstica del mateix Berlioz, aniria “acompanyada” de la projecció de la “creació audiovisual”. La pretesa “creació”, anomenada  Una sinfonía en imágenes de Carlos Rodríguez, era simplement un recull d’imatges de grans obres del cinema mut (identificarem obres de Lang, Murnau i fins i tot Buñuel) més o menys relacionades amb cadascuna de les parts de la fantàstica simfonia.
 
Valorem l’esforç de sincronització que ha treballat l’orquestra sota la direcció Victor Pablo Pérez, però ens quedà el dubte de si la seva batuta seguia més els al·lucinats (i al·lucinògenes) pentagrames de Berlioz o el monitor-guia de les imatges que es projectaven a la gran pantalla. Un exercici, per tant, més propi de la Filmoteca que no d’un concert simfònic seriós.
 
Aviat el discurs cinematogràfic, massa repetitiu i inconnex degut a la seva forma de collage, ens atabalà privant-nos de la llibertat per imaginar, per deixar volar la nostra ment encisats pel romanticisme obsessiu i malaltís del compositor, com també la gran varietat instrumental de la paleta orquestral (amb una de les percussions més nodrides que recordem). Deixant de banda doncs totalment les imatges, ens trobarem amb una interpretació en excés seca, amb estranyes brusquedats que molt bé reflectien els moments més dramàtics, però que diluïen el lirisme de molts episodis, especialment un vals massa mecànic en el segon moviment i una escena campestre poc idíl·lica en el tercer. Bon control dels volums en la grans explosions sonores dels dos darrers moviments, amb uns metalls bastant destacats en la seva sempre problemàtica afinació, així com unes precises percussions. La secció de les fustes aconseguiren transmetre el tristanesc clima amb què s’obre el tercer moviment, malgrat que les cordes no aconseguissin el so dúctil i empastat d’aquesta bucòlica escena.
 
Segueix doncs Barcelona esperant l’entronització de Berlioz en el lloc que li correspon, lluny d’aquest trist homenatge.
 
Fotos: Hector Berlioz, Víctor Pablo Pérez.

Últimes Notícies