Diumenge 9 de juny a les 17.30, el Palau de la Música acull el darrer concert de la temporada de l’Orquestra Simfònica Camera Musicae amb el pianista Seong-Jin Cho per interpretar Chopin, amb una segona part d’infart amb la Cinquena de Beethoven dirigida pel mestre Tomàs Grau.
Em sembla que podem afirmar rotundament que aquesta temporada de l’
Orquestra Simfònica Camera Musicae ha estat tot un èxit. A l’hora de parlar de l’èxit, cal considerar que hi ha molts factors que hi intervenen: la feina, els diners, l’equilibri emocional i afectiu, la satisfacció i realització personal, el fer el bé als altres, la coherència personal, la voluntat de servir al país. Depèn del dia, l’ordre de prioritats va canviant, com els quadres de Monet segons l’hora de la jornada en què estan pintats. Però parlant d’una orquestra, què vol dir tenir èxit? Doncs això, ser honestos amb el so que es vol aconseguir, coherents amb la proposta artística, rebre el suport de les institucions i els mecenes i ser valorats pel públic i la crítica. Però, sobretot, gaudir d’aquest instrument com a músic integrant, solista o director, com en el cas de
Tomàs Grau, que ha situat l’OCM a l’Olimp de les orquestres catalanes i ha deixat ben clar, a través d’una programació coherent i meditada, que aquesta, la Camera Musicae, és una orquestra simfònica. I de primer nivell.
Ho demostren el seguit d’obres interpretades al llarg de la temporada, amb una intervenció important de músics per producció, així com el treball -sempre il.limitat- en la qualitat del so i una extrema musicalitat molt mediterrània. Han passejat per la sala modernista obres simfòniques d’autors que van des de Bach, Händel, Haydn, Mozart, Schubert, Schumann, Strauss, Brahms, Rachmàninov, Mussorgsky, Piazzolla, Ginastera, Stravinski, Orff, Sibelius a Dvorák… i Beethoven. Un catàleg molt complet, amb inevitable predominància romàntica, que és quan l’orquestra s’emancipa com a instrument solista i explora les seves potencialitats sonores.
Precisament la darrera peça que interpretarà aquesta temporada l’OCM serà la
Cinquena Simfonia de Beethoven, que escoltarem el proper diumenge, i respon als elements als quals s’ha fet èmfasi aquesta temporada. Podem aventurar que l’OCM, que s’avança a la celebració del 250 aniversari de Beethoven, tindrà un so depurat i autènticament meridional, càlid i embolcallador, expressiu i amb molt afany de comunicació. No afegirem gaire cosa sobre una de les obres més icòniques del compositor més icònic del Romanticisme, però sí que cal destacar la força que desprèn aquesta obra, estrenada al Theater an der Wien el 1808, i que presenta, segurament, el motiu musical més popular de la clàssica, amb un imperatiu
fortissimo que ha quedat a la historiografia com el “Schicksal-Motiv” (motiu del destí), tota una premonició del que serien, per França, les guerres napoleòniques: una catàstrofe nacional. En realitat, el motiu del destí és la irrefrenable voluntat del Sacre Imperi Germànic -Alemanya encara no s’havia unficat- d’assolir l’hegemonia
musical a Europa, en paral.lel a la política. Beethoven representa, com Janus bifront, el triomf de l’absolutisme, primer, i la cerca de llibertat dels pobles, després, una transició que es produeix entre la cinquena i la novena, moment en què el concepte herderià de
Volkgeist ja està arrelat en els artistes, entre ells, Beethoven.
Si Beethoven va inventar l’art de la simfonia i el va dur al seu màxim apogeu, Frédéric Chopin és el gran romàntic del piano. Ha generat una gran quantitat de literatura de gran
finesse per a aquest instrument, per això és tan interpretat en els concerts per piano, pel seu equilibri entre el virtuosisme i l’elegància, la intimitat i el fervor, la tècnica i el sentiment, que t’atrapen des de la primera nota fins l’última. El seu melodisme és depurat, intens i alhora subtil fins que vénen els focs d’artifici que ens fan bategar el cor amb una altra intensitat. El
Concert per a piano i orquestra núm. 2, op. 21, destaca per l’equilibri entre la força de l’orquestra, que presenta una introducció extensa amb un treball interessant en les textures i un piano que ens endinsa en una atmosfera nocturna, fresca, estimulant i on hi ha un equilibri entre els moments de més lirisme i els passatges virtuosos. Cal un intèrpret d’extrema sensibilitat i una tècnica molt assentada, com és el cas del jove
Seong-Jin Cho que, amb un talent aclaparador i una musicalitat innata s’ha embarcat ràpidament en una carrera de projecció mundial i és considerat actualment com un dels artistes més singulars de la seva generació. El seu joc reflexiu i poètic, assertiu i tendre, virtuós i ric en colors combina estil i puresa, impulsat per un impressionant sentit natural de l’equilibri. Mai es pot aventurar si un concert serà un èxit, però el que sí que podem assegurar és la constant cerca del so rodó, compacte, expansiu i amb capacitat de remoure les emocions. Si a més hi sumes un solista de luxe, només cal fer números.
Fotos: Seong-Jin Cho, OCM
