El darrer concert de la temporada Ibercàmera, al Palau de la Música, feia dies que aixecava expectació. Un dels dos protagonistes, el violinista japonès de només vint-i-sis anys Fumiaki Miura feia el seu debut a Barcelona, amb una important campanya de publicitat al darrere. Amb ell tocava la ja coneguda Varvara, i tots dos van abordar un programa de cambra integrat per tres sonates de Mozart, Schubert i Beethoven. El resultat va ser esclatant.
Miura és un noi d’allò més senzill, tant en l’aparença física com en la manera de tocar. No fa gestos amanerats ni virtuosos o espasmòdics, sinó que toca en un estat de serenitat inversemblant peces d’una dificultat increïble. Potser aquesta tranquil·litat d’esperit l’hi ha infós el seu mentor,
Pinchas Zukerman, que també toca el violí com si passegés, tranquil i confiat.
Fumiaki Miura toca un Stradivarius de 1704, però el so bellíssim que en fa sortir no és cosa només de l’instrument, sinó de les seves mans. El so de Miura és ple, d’una nitidesa extrema, impol·lut, immaculat, i les passades d’arc que fa estan marcades per una bellesa estètica màxima. El seu estil extremadament pulcre i mesurat va ser idoni per al classicisme mozartià, especialment per a la
Sonata núm. 23, KV 306, que data de 1778, quatre anys abans de l’inici del període de maduresa.
L’inici del concert va ser, doncs, espectacular. El so cristal·lí i apol·lini de Miura havia captivat i subjugat el públic. Però precisament aquest estar pendent del so va fer decaure una mica l’emoció del romanticisme schubertià. La
Sonata per a violí i piano D. 574, “Grand Duo”, de 1817, encara no té el patiment angoixant i ombrívol que caracteritza les darreres peces del compositor vienès, però tot i així, no té l’ordre del classicisme mozartià. En l’
Andantino, el so va ser d’una plenitud exquisida i la comunió artística amb Varvara va ser absoluta. Però en l’
Allegro vivace, al costat del sentiment i l’emoció que hi abocava Varvara, Miura tocava massa pendent del seu so.
A la segona part arribava la peça que donava nom al concert: la
Sonata Kreutzer de Beethoven. El so de Miura continuava sent tan net i impol·lut com a la primera part, i Beethoven no és cristal·lí i delicat com Mozart, sinó que vol rauxa, arravatament, fúria, i fins i tot una certa brutor, que Miura no va transmetre. El piano de Varvara era el que posava la passió i la força, mentre que en Miura només hi havia bellesa perfecta. En l’
Andante con variazioni, en què cada variació està plena d’ironia, Miura seguia fent passades d’arc massa
legato, mentre Varvara aportava la ironia amb un
staccato molt graciós.
Fumiaki Miura és, sens dubte, un violinista d’elit, però encara ha de menjar bastantes sopes per ser un músic consolidat com ho és Varvara. Els separen deu anys, que a aquesta edat són clau per evolucionar i convertir-se en un primera espasa. Segurament a Miura ja no li queda res per aprendre de tècnica, però ha de saber interpretar més i donar l’ànima a la música que toca. Varvara va fer una actuació brillant i immensa, com ja ens té acostumats.
Fotos: Fumiaki Miura, Varvara.
