Ictus Ensemble, Collegium Vocale Gent i Suzanne Vega van portar al Palau l’emblemàtica òpera de Philip Glass, Einstein on the Beach, en una versió amb elements escènics mínims que centrava tota l’atenció en la música i els intèrprets i que va captivar els espectadors durant més de tres hores ininterrompudes.
La visita de
Philip Glass el passat 21 de maig va ser un dels moments més esperats del cicle que el
Palau de la Música Catalana li ha dedicat com a compositor convidat i, probablement, de tota la temporada. Un concert emotiu per la presència del compositor a l’escenari i també molt especial per la col·laboració de l’Orfeó Català. L’entusiasme del públic -que havia esgotat les entrades- certificava un èxit d’aquells que fan història, més encara tractant-se d’un compositor viu. Tanmateix, no va caldre esperar ni una setmana per repetir amb
Einstein on the beach un èxit que, si bé no va ser tan unànime, encara va ser més significatiu per l’exigència física i mental que suposa una obra d’aquesta magnitud.
Creada conjuntament per
Philip Glass i el director d’escena
Robert Wilson,
Einstein on the beach (1976) és una obra que desafia totes les expectatives: no hi ha argument, el text cantat consisteix exclusivament en números -“one, two, three, four”- i noms de notes -“la, sol, do”-, i els narradors reciten textos sense sentit. S’ha dit que és una òpera sobre Einstein sense Einstein i que resisteix tots els intents de trobar-hi una explicació que, segons Glass, no és necessària. Però si l’absència d’argument pot desorientar, els dissenys originals de Wilson proporcionaven referències inequívoques a partir d’elements que popularment s’associen al científic i a les seves teories de l’espai-temps: a l’escenari hi apareixien trens (Einstein els utilitzava en els seus textos divulgatius per il·lustrar els conceptes de moviment relatiu i simultaneïtat), naus espacials i una explosió nuclear (de fet, el títol fa referència a la novel·la
On the beach de Nevil Shute, que narra les conseqüencies d’una guerra nuclear). A més, la importancia de la llum en la producció de Wilson reflexava el paper central que va tenir en els treballs d’Einstein (efecte fotoelèctric, làser i teoria de la relativitat). Res d’això es va veure al Palau, on es va presentar una versió de concert amb escenografia de
Germaine Kruip i dramatúrgia de
Maarten Beirens que traslladava el conjunt instrumental del fossar a l’escenari i centrava tota l’atenció en els músics. El cor, que va restar en escena durant tota la representació, anava canviant de posició i quan no cantaven descansaven asseguts a diferents punts o es movien per l’escenari. Les diverses veus narratives es van unificar en una de sola, que va anar a càrrec de
Suzanne Vega. Els moviments dels focus i, cap al final, els reflexos d’uns miralls que feien girar els mateixos músics van retornar a la llum part del seu protagonisme.
L’absència de la simbologia introduïda per Wilson i de la coreogràfia original de Lucinda Childs -que tan bé encaixava amb la música de Glass- va fer encara més hermètica l’obra,
especialment per al públic que la veia per primera vegada. Per altra banda, aquesta manca de referències visuals facilitava una immersió plena en la música i oferia una manera complementaria d’escoltar l’obra. Veure dalt de l’escenari els membres de l’
Ictus Ensemble dirigits per
Georges-Elie Octors i
Tom De Cock (mentre un marcava el compàs l’altre portava el compte de les repeticions i donava les entrades) permetia adonar-se de l’extrema dificultat que s’amaga darrera de l’aparent simplicitat de la música. Cal destacar les interpretacions dels teclistes
Jean-Luc Fafchamps i
Jean-Luc Plouvier, que pràcticament no van descansar, i del violinista
Igor Semenoff, que es va fer càrrec d’una part que és important a nivell estructural pels temes que introdueix, però també a nivell simbòlic, ja que és l’instrument que representa a Einstein, ell mateix violinista aficionat. Pel què fa a la part vocal, el
Collegium Vocale Gent va oferir una interpretació extraordinaria, intensa i precisa de l’esgotadora partitura. La coneguda cantant folk
Suzanne Vega apareixia com a reclam en les imatges promocionals i és possible que algú s’endugués una sorpresa al descobrir que el seu paper era el de narradora. Però quina narradora! Va recitar els textos amb una gran sensibilitat, tant pel ritme com per l’entonació, i va aconseguir convertir-los com un element musical més.
Tot i així, Einstein no va estar del tot absent, ja que en l’estil musical de Glass, i molt especialment en les tècniques desenvolupades en el primer període que culmina amb aquesta obra, podem trobar diversos paral·lelismes amb la Teoria de la Relativitat Especial. Malgrat tota l’aura que l’envolta, no és més (ni menys!) que un model per descriure esdeveniments des del punt de vista de diferents observadors en moviment relatiu. La simetria està al cor d’aquesta teoria que, tot i les seves sorprenents conseqüències, es basa exclusivament en dos senzills postulats i la màxima dificultat matemàtica que presenta són les arrels quadrades (la relativitat general ja són figues d’una altre paner). De la mateixa manera, l’estructura d’
Einstein on the beach presenta un elevat grau de simetria a diferents nivells, i essencialment està construïda a partir de només tres temes (visuals i musicals). Podríem establir també un paral·lelisme en el tractament que fan del temps: una de les conseqüències més sorprenents de la teoria de la relativitat és que el temps transcorre a velocitat diferent per a diferents
observadors. Aquest fenomen (que no podem percebre llevat que ens moguem a velocitats molt grans, comparables a la de la llum) s’ha intentat explicar en textos de divulgació a través d’analogies, i també en pel·lícules com
Interestellar, però queda irremeiablement fora de la nostra experiència humana. Sense cap pretensió de rigor científic per part del compositor -i probablement inconscientment-, les llargues seqüències de repeticions que canvien imperceptiblement ens proporcionen una forma d’experimentar aquesta alteració del pas del temps, encara que només sigui al nivell de la nostra percepció subjectiva. Per últim, podem trobar una darrera i involuntaria referència a Einstein en la primera escena del judici. Si tenim present el contingut de les cartes entre ell i la seva primera esposa, Mileva Marić, el text del manifest feminista que l’actor Samuel M. Johnson va escriure per a les funcions del 1984 pren un to irònic i ens recorda que fins i tot els personatges més admirats necessiten periòdicament una revisió crítica.
Una representació completa d’
Einstein on the beach voreja les cinc hores de música ininterrompuda i al Palau, eliminant els fragments innecessaris en versió concert, es va quedar en tres hores i mitja. Per aquest motiu -així ho especifica Glass-, el públic té permís per entrar i sortir lliurement de la sala durant la representació. Devien haver passat uns quinze minuts quan es van produir els primers moviments a la sala modernista, moment a partir del qual les sortides i entrades es van anar produint amb regularitat i amb una cura i un silenci absolutament exemplars. Encara que molts dels espectadors ni tan sols van abandonar la sala durant tota la representació, el flux d’entrada era sempre lleugerament inferior al de sortida i la sala, que havia començat plena a vessar, mostrava al final un aspecte molt digne malgrat els nombrosos seients buits. La resistència va tenir recompensa per aquells que es van quedar fins al final: les més de tres hores són necessaries per
aprendre a escoltar els canvis que s’amaguen darrere les inacabables repeticions. I fins i tot allò que no ha canviat ja no ens sona igual. És per aquest motiu que, quan vam arribar al
Knee play 5 que tancava l’òpera, la repetició idèntica del primer tema de l’obra (una senzilla progressió
la – sol – do) podia arribar a produir una intensa emoció. Quedava, però, un darrer pas de rosca: al cor s’hi afegí el violí amb el tema del
Knee play 2 (una evocativa melodia d’estil tradicional sobre la mateixa progressió) i Suzanne Vega va recitar el darrer text, de caràcter reflexiu -i, aquest sí, coherent-, que proporcionava una plaent sensació de conclusió. El públic va respondre de manera immediata aixecant-se de la cadira i aplaudint intensament, un just reconeixement a la impecable interpretació que van oferir l’
Ictus Ensemble, el Collegium Vocale Gent i Suzanne Vega.
Fotos:
Einstein on the Beach (portada, ACN), Suzanne Vega, Ictus Ensemble, el Collegium Vocale Gent, Philip Glass.
