Critica

Què en pensa, Herr Zweig?

06-06-2019

Divendres 31 de maig va tenir lloc la cloenda de la primera temporada de Les Cambres del Liceu, un projecte del mestre Josep Pons que esperem que tingui continuïtat. Enguany ha girat entorn a Wagner i en aquesta ocasió es va establir un lligam amb Mahler i Schönberg amb un programa anomenat “El món d’ahir: la culminació d’Europa”.

Die Welt von Gestern és una radiografia diàfana i alhora melangiosa de l’ambient fin-de-sciècle que ens fa entendre, encara més, per què Viena era el centre del món al 1900. Organitzada a partir de Kreisen (cercles) artístics interdisciplinars que tenien el seu punt de trobada en els cafès de la Innere Stadt i al voltant del Ring, amb l’esponjament d’una la ciutat oberta, cosmopolita, poliglota i culta que excel.lí en totes les disciplines amb figures com Franz Werfel, Joseph Maria Olbrich, Otto Weininger, Sigmund Freud, Alexander von Zemlinsky, Alban Berg, Anton Webern, Hugo von Hofmannsthal, Adolf Loos, Gustav Klimt, Karl Kraus, Alma Schindler (Mahler Werfel) o Lou Andreas-Salome. I els seus màxims exponents: el Janus de Mitteleuropa i el konservative Revolutionär.
 
L’ombra allargada de Wagner encara es percep en els compositors actuals, especialment els simfonistes i els operístics, així com el seu ús del leitmotiv és bàsic en els musicals i les bandes sonores -amb un tractament infinitament més esquemàtic que el treball melòdic wagnerià i les seves implicacions filosòfiques. Però l’impacte que el geni de Bayreuth tingué en els seus successors més immediats fou immens, i Mahler i Schönberg en són un exemple clar. Tots tres conformaven el preciós programa que ens va oferir part de l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu al Foyer del colisseu. Concepció magistral, execució amb greus mancances tècniques i d’expressió. Una sensació agredolça per una vienesa d’adopció que pot gaudir de Schönberg una mitjana de dues vegades l’any a Barcelona.  
 
Quan Schönberg -i permeteu-me la referència reiterada- va estrenar la seva Verklärte Nacht, la crítica coincidí en definir la representació “com si s’hagués executat una partitura de Wagner en què els músics haguessin barrejat per error les pàgines”. El “Siegfried Idyll” va sonar talment així. L’equilibri entre les seccions no era l’adequat i hi havia mancances generalitzades en l’afinació i una direcció discreta de Ionut Podgoreanu que, estem segurs, és un molt bon trompa. Aquest regal d’aniversari per a Cosima amb referències autobiogràfiques (al seu fill Siegfried i a l’ocell i la sortida del sol significatius de moments importants de la parella) podia haver estat molt més reeixit.
 
Si hi ha alguna obra que representi menys l’esperit schönberguià de 1910 aquesta és el final dels Gurrelieder. El compositor vienès està experimentant amb l’expressionisme atonal i tanmateix, la seva innere Notwendigkeit li demana acabar un projecte de 1900 amb coherència amb l’estil postromàntic. A nivell compositiu, Wagner plana sobre el castell de Gurre. L’ambiguïtat i la suspensió tonals són constants en l’obra; a tall d’exemple, sentim com la introducció orquestral, que dibuixa una posta de sol, no es decideix a situar-se a la dominant fins al compàs 23 que, enlloc de resoldre en la tònica, explora altres regions sonores. Per tal d’aconseguir aquesta inestabilitat, Schönberg fa ús de l’acord de setena disminuïda. Una altra pàgina musical paradigmàticament wagneriana i que vam poder escoltar divendres amb una irregular Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu i una solvent mezzosoprano Gemma Coma-Alabert és el “Lied der Waltraube” (“Cançó de l’ocell del bosc”) del final de la primera part, quan l’ocell del bosc evoca records en una cançó en forma de rondó i l’harmonia que l’acompanya recorda l’acord del tristany. En el cas de Schönberg, es converteix en un leitmotiv que suggereix el cant d’un ocell, amb gran voluntat descriptivista (programàtica). La interpretació de Gemma Coma-Alabert va ser del tot satisfactòria, amb una dicció especialment bona de l’alemany, tant en Schönberg com en Mahler, una veu rodona, sense fissures, ben projectada i amb domini subtil dels reguladors. La part instrumental va patir, per contra, algunes imprecisions.
 
I entre Wagner i Schönberg, Mahler, el compositor que significa un principi i una fi, que dicta les tendències de la primera meitat del vint i recull amb genialitat els assoliments del dinou. Gustav Mahler va ser el gran mentor de Schönberg tot i que la diferència d’edat no era significativa, però sí que clarament pertanyien a dues generacions diferents, amb recerques sonores diverses. Per a la seva Verein für musikalische Privataufführungen, una associació per a l’execució privada d’obres contemporànies que tenia lloc a la Konzerthaus, Schönberg va fer molts arranjaments d’obres simfòniques per cambra o piano (especialment dedicades a Eduard Steuermann) com és el cas de Das Lied von der Erde (La cançó de la Terra) de Mahler o els Lieder eines fahrenden Gesellen (Cançons d’un company viatger) basats, també, en Des Knaben Wunderhorn i que vam escoltar divendres. La conformen quatre lieder, Wenn main Schatz Hochzeit macht (Quan el meu dolç amor es casi), Ging heut Morgen übers Feld (Aquest matí he sortit al camp), Ich hab’ ein glühend Messer (Tinc un ganivet de fulla lluent) i Die zwei blauen Augen von meinem Schatz (Els dos ulls blaus de la meva estimada). El resultat sonor per part de l’ensemble del Liceu va ser poc satisfactori, amb una manca d’empastament del conjunt i certes impureses en l’execució, sobretot en les seccions piano. Tal vegada els músics no es creuen prou la iniciativa i van a complir expedient, però caldria que el mestre Pons (a qui vam trobar molt a faltar) fes una darrera embranzida tenint en compte que, quan es posa ell al davant de l’aparell orquestral, tot sona amb personalitat i pulcritud. Coma-Alabert va tornar a descatacar i es va convertir en la protagonista de la nit.
 
Finalment, un apunt. El divulgador Pol Avinyó va remarcar que Schönberg és molt present a Barcelona donat que va acabar el segon acte del Moses a la nostra ciutat quan hi va estar vivint. Aquesta afirmació és desgraciadament exagerada, donat que aquesta temporada només hem pogut sentir els Brettl-Lieder amb Magdalena Kožená i Mitsuko Uchida al Palau i aquest fragment dels Gurrelider al Liceu. Sembla que la temporada que ve es farà més justícia, però nosaltres no deixarem de fer la nostra reivindicació.

Fotos: Richard Wagner, Arnold Schoönberg, Gustav Mahler. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


Aina Vega Rofes
Aina Vega i Rofes
Editora
ainavegarofes