Joaquín Achúcarro és un dels grans del piano hispànic. La temporada de BCN Clàssics al Palau de la Música Catalana ens ha brindat l’oportunitat de sentir-lo, als 86 anys, encara en forma, amb un programa d’una dificultat extraordinària, tal com el mateix intèrpret va especificar. Els compositors triats van ser Chopin, Debussy i Ravel, i Achúcarro va fer un tour de force d’allò més meritori.
El pianista basc va sortir amb molta energia i va arrencar la primera part, dedicada íntegrament a Chopin, amb el
Preludi núm. 25, op. 45. Després vindrien la
Fantasia-impromptu, op. pòstum, dos nocturns —incloent-hi el famós núm. 20—, la
Barcarola op. 60, per acabar amb la
Polonesa núm. 6, “Heroica”. Només de pensar-hi ja vénen calfreds.
Achúcarro, sens dubte, té una bona tècnica —imprescindible per abordar aquest programa—, però al seu Chopin hi va faltar passió, vida, somni. En les seves interpretacions, més que correctes, s’hi va trobar a faltar l’efecte núvol de les notes mig difuminades, tan característic del compositor polonès. En les frases que Achúcarro executava, les notes eren massa pesants i no podien volar i fer-se etèries. El seu so va ser imponent, però excessiu per a Chopin. Semblava com si volgués agafar la música ben fort per no deixar-la anar. En el Chopin final, la famosa
Polonesa heroica, sí que va quedar justificada la força d’Achúcarro, amb la qual va infondre de manera indubtable el caràcter heroic de la peça.
La segona part del concert va ser ben diferent. El repertori feia un gir radical del romanticisme de Chopin a l’impressionisme francès. Joaquín Achúcarro també va fer un gir. Va aparèixer a l’escenari amb un micròfon i va explicar algunes coses sobre les peces de Debussy i de Ravel que havia de tocar. Va fer notar la seva fusta de professor. El cert és que el seu estil per a Debussy va ser més satisfactori que en Chopin. Va tocar quatre preludis del segon llibre amb delicadesa i sobrietat, sense artificis. A diferència de Chopin, les notes dansaven amb llibertat, sense constrenyiment, només aplicant-hi la força quan els passatges ho requerien.
El darrer compositor era Ravel. Achúcarro va aclarir que
Gaspard de la nuit era la peça més difícil per a piano fins aleshores, perquè aquest era el propòsit de Ravel quan la va compondre. Obra, per cert, que va estrenar el pianista català Ricard Viñes el 1909. Estructurada en tres moviments —corresponents a tres poemes d’Aloysius Bertrand—, Achúcarro va excel·lir en el primer i el tercer, creant una espiral onírica fabulosa. El segon moviment, en canvi, va quedar un xic massa pla.
És innegable el talent, la tècnica i la vitalitat de Joaquín Achúcarro, per continuar als 86 anys la seva intensa activitat professional, per abordar un programa d’aquesta envergadura, i perquè en acabar encara va oferir tres propines també difícils. Bravo, mestre.
Fotos: Joaquín Achúcarro
