El passat diumenge dia 9 de juny el Liceu s’obrí per a rebre la famosíssima Tosca de Puccini segons la visió artística de Paco Azorín. La producció va ser estrenada amb Liudmyla Monastyrska com a protagonista femenina, Erwin Schrott com a malvadíssim Scarpia i Jonathan Tetelman com un edulcorat Cavaradossi, escollit a última hora com a substitut de Fabio Sartori.
La temporada del Liceu es recuperava lleugerament després d’uns
Pescadors de perles poc agraciats i rebia un èxit assegurat; en aquest cas la direcció musical anà a càrrec de
John Fiore, que debutà al Liceu, i l’escènica de
Paco Azorín; l’òpera, que ha estat representada al teatre de la Rambla ni més ni menys que 176 vegades, hi tornava per a assegurar un èxit de vendes i acabar d’arreglar una temporada de la qual s’ha parlat llargament, sigui per fer-ne lloances o per a dir-ne maleses.
L’orquestra del Liceu agafà amb embranzida l’inici de l’òpera, demostrant una actitud molt diferent de la del passat mes de maig i sumant-se al Cor del teatre que, sota la direcció de
Conxita Garcia i amb l’afegitó de la coral Veus – Cor Infantil Amics de l’Unió, semblà haver-se recuperat gratament del terrabastall de Bizet. El conglomerat sonor de l’orquestra acompanyà l’inici de l’espectacle i ens mostrà l’escenografia ideada per Paco Azorín, vista ja l’any 2014 al mateix escenari de la Rambla. Caldria encetar un debat sobre l’adequació dels
tempos a l’hora de programar i de com això afecta l’originalitat de les programacions estables; potser posant-ho sobre la taula i en retrospectiva, es faria palesa la recurrència d’alguns títols i produccions i les problemàtiques que se’n generen.
El tema del malvat Scarpia, entonat poderosament per l’orquestra, marcà l’entrada en escena d’Angelotti, interpretat de manera apassionada pel baix
Stefano Palatchi, que aparegué defugint el poder del personatge que marca musicalment l’inici de l’òpera. Entraren en escena el sagristà, interpretat per
Enric Martínez-Castignani i Mario Cavaradossi, personificat per
Jonathan Tetelman; el primer demostrà un gran treball musical i fins a un cert punt, també actoral; el segon en canvi, tot i la bona planta i l’enlluernament inicial, demostrà tenir poca projecció vocal i quedà molt enrere respecte els seus companys i companyes d’escena.
Un cop el pintor Cavaradossi entonà les últimes notes del seu “Dammi i colori…Recondita armonia
” i el públic del Liceu – sempre anhelós per a lloar cantats més o menys impressionants -, l’havia aplaudit i
bravejat sobre manera, entrà
Liudmyla Monastyrska en escena com a única protagonista femenina de la vetllada; de fet com a únic personatge femení, protagonista o no. Monastyrska féu acte de presència (
“Mario, Mario, Mario”) i evidencià les diferències entre ambdós coprotagonistes; tot i els esforços tant de la soprano com de l’orquestra, la veu de Tetelman amb prou feines aconseguí travessar el fossat orquestral.
Faltava el malvat baró Scarpia per a completar el triangle protagonista. Un fabulós
Erwin Schrott féu acte de presència, amb una veu que, potser per comparació, semblà quelcom extraordinari. El baix-baríton demostrà certa desimboltura en el paper, amb un timbre treballat i una projecció fantàstica. Tots tres protagonistes, juntament amb la resta de personatges, semblaven moure’s amb desimboltura per l’escenari, encara que no semblava haver-hi un treball coreogràfic gaire profund, i l’escenografia pensada per Azorín féu de marc poc atrevit i molt convenient de l’arxiconeguda
Tosca. El caràcter pseudohistoricista de l’escenografia, inicialment definida com l’interior d’una capella romana, es féu estrany en certes ocasions en què el vestuari – dissenyat per
Isidre Prunés i revisat enguany per
Lluna Albert – semblà fer figa; els personatges principals duien un vestuari més o menys històric i adequat al segle XIX, mentre que el cor duia roba contemporània al públic i els soldats de l’últim acte semblaven dur uniformes de principis del segle XX. En fi, el batibull estètic quedà en un segon pla, juntament amb l’actuació dels personatges.
El primer moment estel·lar de l’òpera fou entonat magistralment per Monastyrska, que féu del seu “Vissi d’arte
” quelcom corprenedor. El duo escènic i musical entre la protagonista i Erwin Schrott es convertí en l’essència de l’espectacle, sense la qual la resta no s’hagués aguantat gaire estona. Després de la declaració d’intencions d’un dels personatges femenins més estimats de Puccini, el malvat baró fou assassinat amb un estil poc convincent i un pèl
demodé.
Després de l’empenta venjativa i auto defensiva de l’única dona en un escenari (i món) ple d’homes més o menys malvats i egoistes, el teló tornà a pujar per deixar veure com l’escenografia s’havia transformat per a convertir-se en quelcom gairebé retro futurista, en què el Castelo Sant’Angelo prengué la forma d’una capella desconstruïda, creant un joc de volums i ombres pel qual Monastyrska no semblà moure’s còmodament. El que hauria hagut d’estar el segon moment estel·lar de la vetllada, l’ària
“E lucevan le stelle
” del romàntic artista Cavaradossi fou entonada amb força però no arribà a materialitzar-se amb la potència necessària.
Floria Tosca, després d'haver anat escala amunt i escala avall, haver assassinat un psicòpata aristocràtic, haver rebut crítiques per salvar el seu enamorat traint les més lloables causes polítiques i duent a la mà el salconduit que ha d'alliberar a la parella protagonista, veu torçats els seus plans quan li maten a l'amant en un últim moviment traïdor del dolentíssim Scarpia. Monastyrska, com moltes altres dives abans que ella, saltà del capdamunt del Castelo per a trobar-se amb el que molts han anomenat, poc originalment i d'una manera més aviat rància, “el seu destí”. En fi, sembla que el destí ineludible del públic barceloní està íntimament relacionat amb el repertori més caspós i la por al risc més lleu.
Fotos: Gran Teatre del Liceu.
