Critica

La bellesa de la cambra

21-06-2019

El passat dia 19 de juny el Palau de la Música rebé la cinquena edició de la Diada Pau Casals, una vetllada dedicada a homenatjar el mestre i intèrpret català que comptà amb el recital del Quartet Casals i un convidat especial, el violoncel·lista Alban Gerhardt. El conjunt d’intèrprets es reuní per a oferir una de les obres cabdals del repertori per a quintet de corda aprofitant que el mateix Pau Casals n’era un gran admirador.

Marta Casals, vídua del violoncel·lista homenatjat, encetà la vetllada amb un discurs i agraí la presència de les persones presents, que no havien aconseguit omplir la sala (potser el fet de canviar la vetllada de dia i fer-la coincidir amb la Simfònica de Viena i Leonidas Kavakos a l’Auditori no va ser del tot encertada). En qualsevol cas, el públic present acollí amb caliu el Quartet Casals, un dels conjunts de cambra més estimat del país.

Sortiren a l’escenari Abel Tomàs com a primer violí, Vera Martínez-Mehner com a segona, Jonathan Brown a la viola i Arnau Tomàs al violoncel. Un cop tots eren asseguts, els germans Tomàs encengueren la tablet i la resta es col·locaren al davant del desplegament de partitures generals en versió miniatura. El so que sortí de l’escenari els primers segons de l’obra fou realment màgic. La tècnica, els instruments i la musicalitat dels intèrprets demostraren ser d’un altíssim nivell, i ens feren sentir d’allò més afortunades de poder compartir una audició d’aquest calibre en un espai tan especial.

La primera obra del programa, el Quartet núm. 17 en Si bemoll major, KV 458 de W. A. Mozart, començà com una exhalació. El so vellutat dels instruments i dels arcs barrocs que tres dels quatre intèrprets usaren per a la primera part del programa aportaren un caràcter d’allò més delicat i suau a la sonoritat del primer moviment. El quartet mozartià s’anà desplegant amb elegància i sense que cap dels intèrprets es despentinés. La complicitat entre els membres del quartet es féu evident des de l’inici del concert: en les mirades còmplices i els somriures entre uns i altres, en la comoditat interpretativa de cada músic i sobretot en el conglomerat sonor que se’n desprenia.

Després d’una petita pausa el Quartet Casals tornà a l’escenari amb el convidat d’honor de la vetllada: el violoncel·lista alemany Alban Gerhardt, que es col·locà com a segon violoncel, davant per davant de Vera Martínez, que es col·locà com a primer violí. La tranquil·litat de la primera part del programa quedà enrere i els intèrprets s’endinsaren en el dramatisme de Schubert i el seu Quintet en Do major, D. 956, aquesta vegada amb els arquets modernitzats. La perfecta tècnica dels músics, la bellesa del fraseig i el treball d’harmonies quedà al descobert altra vegada en el que fou el gaudi del vespre sense cap mena de dubte.

En el primer moviment del conegudíssim i estimat quintet de Schubert, Vera Martínez-Mehner es dedicà a dirigir la resta de membres, que comprenien a l’instant qualsevol petit gest de la violinista. La sincronia entre els dos violoncel·listes, una de les claus del quintet, es materialitzà i convertí el primer moviment en petita joia sonora.

L’Adagio implicà un canvi de registre i ambient dràstic, els pizzicati de Gerhardt i la melodia senzilla i continguda de Martínez-Mehner estiraren el temps com si es tractés de quelcom infinitament flexible, convertint el segon moviment en quelcom increïblement plàstic i interessant a nivell sonor. Les veus quedaren perfectament amassades, en perfecta sincronia, com si es tractés ja no d’un coixí harmònic sinó d’un matalàs sencer, i així s’arribà al canvi de registre que fa despertar als endormiscats, la part central de l’Adagio que fa tremolar tota la sala i que es construeix sobre un baix turbulent, dibuixat per Gerhardt, que no troba la calma fins al final del moviment.

L’embranzida de l’inici del quintet és recuperada en l’Scherzo, interpretat com si es tractés d’una dansa, preludiant l’últim moviment. Les diferents parts del tercer moviment: Scherzo. Presto. Trio. Andante sostenuto són interpretades com un catàleg sonor, amb una part central que teletransporta l’oïda a l’Adagio i sembla estirar-se altra vegada sobre el matalàs teixit magistralment uns minuts abans.

Per últim fou el torn de l’Allegretto – Più allegro, abordat pels intèrprets com una dansa dinàmica, lleugera i clara en els frasejos. La respiració entre frases transformà la interpretació dels artistes en una narració musical fàcil de seguir i d’escoltar, i sense deixar de banda el dramatisme del compositor romàntic, s’anà desglossant l’últim moviment d’una manera gairebé preciosista, desgranant el so i l’harmonia sense perdre la unitat musical. La complexitat del so que aconseguiren en aquest últim moviment deixà enrere qualsevol ensemble multitudinari, demostrant que la capacitat interpretativa de cinc músics no perd potència davant d’una orquestra simfònica i que, en les condicions idònies, fa que l’oient percebi la bellesa de la cambra en el seu estat més pur.

Fotos: Quartet Casals. Alban Gerhardt. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *