Concerts

Hi ha coses que només les pots cantar si has viscut

Divendres 21 Juny 2019

L'últim Fòrum Barcelona Clàssica va tenir lloc dimecres 19 de juny al Club Wagner amb convidats d'excepció com el mànager de cantants més important d'Espanya, Miquel Lerín, la soprano Júlia Farrés i el tenor David Alegret. El debat, que va comptar amb una alta participació, va versar sobre "Els reptes de la interpretació lírica actual". Aina Vega va exercir de moderadora i va oferir el marc conceptual a partir del qual es va discutir tot.

La música, ja des dels seus orígens, ha estat sempre lligada a la paraula. Poesia i música estan intrínsecament relacionades pel ritme, però també per la sonoritat que es desprèn del recitat de les paraules que, combinades, confereixen al conjunt una determinada musicalitat, especialment apreciada en la modernitat, després de l'aparició de la poesia simbolista i l'abandonament de la rima. Adorno situa els orígens de la música a "el gest i el lament" que, amb l'aparició del llenguatge, esdevenen cants de guerra i amor entre els homes i els déus. A Grècia, tant l'èpica homèrica, el cant de guerra recitat al so del aulos, com la posterior lírica -terme que, recordem-ho, ve de lira- es recitaven seguint versos d'unitats mètriques fixes, els peus, com el iambe o el troqueu. La misteriosa relació entre paraula i música que s'estableix en el cor tràgic va travessar els segles fins a provocar la fascinació de Nietzsche, per la seva capacitat d'interpel·lar als herois -i al demos atenenc- amb la seva força catàrtica. Els cantars de gesta de la primera Edat Mitjana, com el Nibelungenlied o la Chanson de Roland, enalteixen cap a la categoria de mite dels brutals conqueridors famolencs de glòria. L'escenari musical aviat serà l'església, on esdevé fonamentalment el pas de la monodia a la polifonia a partir de la confluència de diferents veus, que s'han de supeditar a un text sacre que sovint recorre als melismes per poder aconseguir l'encaix entre música i paraula. I, mentre a la casa del Senyor el cantus firmus de la missa de l’Homme armé ajuda als fidels a guanyar-se el cel, el trobador busca la infidel trobant les paraules davant la casa del senyor feudal. Però el gènere que elevarà a la màxima categoria la unió entre música i paraula serà l'òpera. En el Barroc es donen les condicions necessàries per al naixement d'un gènere que acabarà per sintetitzar totes les arts sota una mateixa batuta: al gran teatre del món, la vida és somni (Calderón de la Barca). Les òperes barroques i, en gran mesura les clàssiques, mantenen el recitatiu amb una base de baix continu entre ària i ària. Fins i tot el primer Mozart ens ha deixat testimoni d'un Singspiel com Die Entführung aus dem Serail (1782), on el baix continu desapareix i el recitatiu es converteix en una obra de teatre amb àries que el complementin, com indica bé el seu nom. Després del Romanticisme, l'òpera wagneriana unirà encara més intrínsecament la paraula i la música, fent que el conjunt harmònic-melòdic resulti tan narratiu com la pròpia paraula -o, fins i tot més- i deixant obsolet el recitatiu. El vell lied compartirà repartiment amb l'òpera convertint-se en la jove promesa del Romanticisme, que fa de la cançó popular l'exquisit divertiment d'una burgesia que es deleix per sentir, en veu de soprano o tenor, els versos d'un Wanderer escindit entre el Jo i el món. Encara queden lluny el Sprechstimme o Sprechgesang de Schönberg, que poden ser considerats un retorn purificat al lament originari.
 
Júlia Farrés, tot i així, afirmava: "Si la música està ben escrita, no calen les paraules". Però el cantant líric està lligat al text. David Alegret ha remarcat que en la carrera d'un cantant el més important és la tècnica: "Això és el que converteix una carrera en longeva". En l'òpera, la paraula té molta importància, però queda augmentada pel volum de la música. En canvi, en el lied, l'essència és la paraula, que fa servir la música per expressar-se. De fet, els dos artistes estaven convençuts que s'ha de tenir molt de respecte per les altres llengües: "Quan cantes en alemany no és mai el mateix que fer-ho en català, la llengua materna". La dicció és molt important, han conclòs.
 
Miquel Lerín ha vist una evolució en la carrera dels cantants, que ara és "més accelerada i tot es converteix en una qüestió més banal i sense profunditat". A més, Lerín va posar sobre la taula un tema imprescindible: "Hi ha molts cantants, però n’hi ha molt pocs que puguin ensenyar tècnica vocal". Perquè, a més, segons Alegret, la tècnica i el procés d'aprenentatge depenen tant del cantant com del professor: "El que es necessita és paciència i constància".
 
"Si ets bo en belcanto ho pots cantar tot", de fet, "Bellini és el compositor més difícil vocalment", afirma rotundament Lerin, i continua, "hi ha coses que només les pots cantar si has viscut". Els tres ponents van estar d'acord en que el més important en la carrera de cantant és saber dir que no quan no estàs preparat per a un paper, encara que hagi molta competència "i la gent hagi de menjar".
 
Es va tractar també el paper del director d'escena i fins a quin punt els cantants estan supeditats a la seva voluntat, així com a la del director musical. "A vegades et trobes amb directors que no coneixen bé l'òpera i et fan fer coses que no estan en concordança amb el llibret o la música, però també n’hi ha d’altres que ho tenen tot claríssim i ho veuen de manera cristal·lina i imaginativa". Per tant, l'important és que hi hagi un diàleg a quatre bandes: director artístic / director musical / director d'escena / cantant. "Has de ser intel·ligent i portar-ho al teu terreny", diu Alegret i Lerín afegeix: "La pitjor pregunta que li pots fer a un director d'escena és per què?". La part escenogràfica pot arribar a ser una tortura en determinats moments de la carrera dels cantants però alhora és la seva millor carta, perquè en el lied estàs al costat del pianista amb total desprotecció.
 
En el debat es va remarcar especialment que s'ha de tenir un gran respecte i comprensió de la música i, com deia Farrés, "cantar és un treball d'orfebreria: sempre estàs aprenent". Però és cert que avui dia hi ha una urgència en cremar etapes. Tots hem de ser conscients d'on som, en quin moment estem i amb qui estem i avaluar bé les decisions en un treball que, finalment, el que requereix amb major urgència és "el talent i el respecte", com deia Waltraud Meier.

Fotos: Club Wagner, David Alegret, Miquel Lerín, Aina Vega, Júlia Farrés (c Jeroni Oliva i Hadda Haddae)

Últimes Notícies