Concerts

Marc Migó: entre Europa i Amèrica

Dissabte 29 Juny 2019

El passat dijous 27 de juny, l’Ateneu Barcelonès va rebre un concert organitzat per l’Associació Joan Manén en què Mark Prihodko i Anna Keiserman van interpretar Schumann, R. Strauss, Ysaÿe i l’estrena europea de la Sonata Cerdanyenca, de Marc Migó, en un recital per a violoncel i piano.

La competència era dura: Dudamel, la Münchner i l’Orfeó Català en ple actuaven al Palau a la mateixa hora amb la segona de Mahler. Però a l’Ateneu hi teníem un doble incentiu: un concert per a violoncel i piano -formació favorita de qui subscriu les línies- i, sobretot, la descoberta d’un talent nou: el compositor Marc Migó, que s’ha format a la Juilliard School of Music de Nova York i va deixar clar que la sonoritat d’influència americana té poc a veure amb l’academicisme europeu, amb omnipresència, en el cas de Catalunya, de compositors de l’escola francesa (Parra, Magrané, Giménez, Bagés...), a banda de la vienesa de Benet Casablancas o la britànica de Raquel García-Tomás o Daniel Fígols, entre molts d’altres.   
 
Els intèrprets de la vetllada van ser el violoncel.lista Mark Prihodko, molt vinculat a la Juilliard i a Migó, i la pianista Anna Keiserman, avesada al repertori contemporani i formada a Rússia i Amèrica. Van interpretar una obra de Robert Schumann per a oboè i piano (Tres romances, op. 94) amb arranjament per a violoncel. És una peça amarada de melangia però, alhora, amb aquell punt apol.lini de la música del compositor alemany, sempre al límit entre l’esclat i la contenció. El violoncel va ser expansiu i el piano dotat d’aquell component cristal.lí de la música de Schumann, tot i ser un gran exponent del Romanticisme, però en la seva vessant més íntima.
 
Tot seguit va sonar la meravellosa Sonata per a violoncel i piano, op. 6, de Richard Strauss, amb aquesta densitat harmònica que durà als límits el Romanticisme. És una obra molt expressiva on el violoncel adopta primer un to càlid, per després fer-se més brillant i que requereix un piano molt precís per no embrutar la massa sonora. Cal destacar el gran empastament d’ambdós intèrprets, que van explicar molt bé les dinàmiques i dibuixaven la música amb una saviesa prematura fruit de les hores de vol amb assajos ininterromputs. L’Allegro con brio va acabar triomfal i s’inicià un Allegro ma non troppo molt elegíac que es transforma cap a senders més lírics per abandonar-se al dramatisme, tot, interpretat amb una personalitat artística de gran alçada per part del duo. El tercer moviment pren un aire més frívol, amb un cello que toca notes de vertigen amb un ritme animat i un piano sempre fidel i aportant la serenitat necessària com a contrapunt. Aquesta obra és un exemplar molt simfònic de la música de cambra, però que ja s’adiu molt al caràcter straussià.
 
El belga Eugène Ysaÿe, que va viure entre 1858 i 1931, té en el seu catàleg una de les obres per a violoncel sol més demandants, malgrat que l’instrument de capçalera de l’autor fos el violí. Escrita el 1924, la Sonata per a violoncel sol, op. 28, és d’una extraordinària bellesa que recull tota l’expressivitat desbordant del Romanticisme però es presenta, harmònicament, amb influències de la nova música. Tots els violoncel.listes, Prihodko inclòs, destaquen la seva gran dificultat, que requereix una interiorització molt assentada d’una peça apassionant i plena de subtileses que demanda un intèrpret amb gran domini de la tècnica i molta sensibilitat.
 
La inclusió de l’obra d’Ysaÿe pren més rellevància quan sabem que bona part del fons del compositor es troba a la Juilliard School of Music, on es forma Marc Migó, el protagonista de la tarda. La Sonata Cerdanyenca és un duo programàtic amb el paisatge pirinenc de rerefons. En la primera interpretació a Barcelona d’aquesta obra es va fer palès que les influències i l’estètica de Migó estan molt amarades del lloc on ha estudiat, com és obvi, que, al seu torn, són molt diferents a la música de nova creació de compositors catalans amb base a França, Londres o Berlín. Hi havia bellesa en l’obra, una bellesa sense complexes i gens dissimulada i, fins i tot, diríem que entra en els cànons post-romàntics d’occident, però amb subtils elements de gran innovació. Es va fer palès que als Estats Units la formació és molt més permeable i gens escolàstica on hi conviuen diferents estètiques, més o menys radicals. És llibertat o banalitat?
 
En el primer moviment, “Al cap del ras”, que pren forma sonata, hi emergeixen, per part del violoncel, sons de la tradició cerdanyenca que donen un toc anacrònic a la sonoritat global i, posteriorment, el piano explora camins més enllà de la tonalitat. És una obra molt expressiva amb punts de vivacitat que respon a una gran experiència vital malgrat la jovenesa del compositor. “La dona d’aigua” presenta un piano que es manté gairebé durant tot el fragment a la zona aguda i amb aire impressionista recordant el so de l’aigua pura i fresca, mentre el violoncel fa un discurs complementari, potser, representant la veu de la dona. Tots dos elements es conjuminen per fer un viatge intern, gairebé ancestral, on no hi falten les contradiccions internes. A l’”Intermezzo i Cadència”, el violoncel fa un lament gairebé en silenci en un fragment molt cromàtic i alhora expansiu. Tant piano com cello recorren un àmbit molt ampli fins concretar-se en un arabesc de gran virtuosisme per al violoncel, un fragment de lluïment i de gran bellesa. El piano respon picat, en segon terme. I a “Excursions”, els dos instruments fan camí cap a nous senders estètics en forma de rondó. És un viatge frenètic i amb dissonàncies, glissandi i un desplegament harmònic que ens condueix a un final esclatant. L’execució de Mark Prihodko i Anna Keiserman va ser profunda i apassionada, amb un treball molt acurat de la partitura de Migó. Una vesprada exitosa i amb grans al.licients, música de gran qualitat i intèrprets admirables.
 
Fotos: Marc Migó, Ateneu Barcelonès

Últimes Notícies