Concerts

Un mar de dolces cançons

Divendres 5 Juliol 2019

Ahir al vespre, a la Sala d’Assaig de l’Orfeó Català del Palau de la Música Catalana, hi va tenir lloc un concert molt especial en motiu de l’inici del curs-cicle de concerts Barcelona Festival of Song, que arriba a la seva 15a edició capitanejat per una resilient Patricia Caicedo que va lluir una veu lluminosa i tendra per reivindicar la cançó ibèrica i llatinoamericana en català, castellà i portuguès.

Era una ocasió especial, perquè s’estrenava un nou cicle de cançons encarregat pel festival a Nicolás Gutiérrez, un jove compositor estatunidenc d’origen colombià que es mou entre el post-romanticisme i la nova creació, amb la inclusió de sons del mar -el leitmotiv d’enguany- i aires debussinians. Una mostra més del que vam viure la setmana passada amb Marc Migó a l’Ateneu, aquesta desacomplexada acceptació de la bellesa -en aquest cas de forma molt més evident- en la música del segle XXI als Estats Units.
 
El cicle porta per nom Signat, l’amic del cor, i pretén ser un homenatge a la relació d’amistat entre Carles Duarte i Màrius Sampere, de manera que Gutiérrez ha posat música a alguns dels seus poemes que parlen de la vida, de l’amor, l’amistat i la naturalesa. “Collirem els estels” (Duarte) comença dolçament a capela, amb una línia molt melòdica que conviu amb els sons de la naturalesa i es van alternant passatges amb veu sola i piano, interpretat per Nikos Stavlas. “Naveguem entre somnis” (Duarte) tracta de paraules i colors de manera tendra i embolcalladora, amb una Caicedo que desprèn art per tots els seus porus. Molt emocionant va ser “Mare, no em renyis”, amb una línia melòdica intel.ligent. Va comptar amb l’emotiva inclusió de la veu de Sampere enregistrada en una interpretació on hi havia molt bona compenetració amb el piano. El cicle és força transparent harmònicament, com l’aigua que homenatja el festival, evita la densitat harmònica i la sobrecàrrega emotiva, desplegant les melodies de forma subtil i evocadora. “Capvespre” (Duarte) ens situava perfectament a l’ambient nocturn, tranquil, de serenitat i melangia, i “Estic viu, i tu?”, de Sampere, acabava amb l’emotiva frase “Signat, l’amic del cor”. I es va fer el silenci.
 
Continuàvem amb el brasiler Claudio Santoro, que presentava Amor en lagrimas, amb certa inquietud al piano i una melodia en to menor que requeria una vocalitat delicada i malencònica. El colombià Jaime León va ser present amb dues cançons dedicades a Cartagena d’Índies, i una d’elles és un arranjament a partir d’Adolfo Mejía. Patricia Caicedo va recordar el vincle d’aquesta ciutat amb el mar i per això la inclusió de les cançons al concert. A mi ciudad nativa és vigorosa i va ser interpretada amb una veu molt clara, sempre amb una dicció exemplar i grans frasejos emesos per un instrument que llueix molt a l’agut i té un centre sòlid. Cartagena és moguda, amb jocs rítmics però, alhora, amb una melodia expansiva.
 
Alfonsina y el mar és una cançó coneguda per tota la sala i cantada sovint al BFOS. Aquesta cançó d’Ariel Ramírez hi imprimeix un aire sensual i, alhora, amb moments dramàtics. Caicedo estava molt desimbolta i dominava els reguladors amb mestratge en una pàgina plena de subtileses. Tot seguit arribà Toldrà, amb Festeig, a partir de Joan Maragall, una música que transmet molta calma i serenor però també amb moments de passió, talment com la vida dels enamorats. Caicedo va armar-se de tot el seu bagatge i va fer una versió molt tendra i íntima. El brasiler Waldemar Enrique ens oferia Valsinha de Marajó, amb un àmbit ample i dues estrofes ben diferenciades, la primera amb rauxa i declamacions i la segona més piano. La soprano va mostrar, al llarg de tot el recital, una elegància natural a l’escenari i experiència en el drama.
 
Ja cap al final del recital va arribar Oscar Lorenzo Fernandez amb Modinha, amb una melodia que es repeteix en tessitura central però amb crescendi cap a l’agut. Frederic Mompou aportava més riquesa harmònica amb Jo et pressentia com la mar i una línia melòdica onejant en la zona aguda. El recital es cloïa amb la deessa del mar Dona Janaina, seductora i fèrtil. La cançó dedicada a ella, de Francisco Mignone, tenia punts staccato, velocitat en l’agut i un forte dissonant que va acabar com una invocació. Els artistes van oferir dos bisos, un en homenatge a Conxita Badia, El pájaro azul, i un altre de Jaime León, A ti, molt tendre, acaronant l’agut.
 
El rol de Patricia Caicedo va ser il.luminador i ple de màgia, la màgia de preservar el repertori no només com a excel.lent cantant, sinó com a musicòloga i gestora cultural, com és el cas del Barcelona Festival of Song, una cita estiuenca que caldria que els barcelonins coneguessin més, ja que gran part del públic d’ahir era estranger. En qualsevol cas, el programa estava molt ben teixit, amb una homogeneïtat d’estil al llarg de tot el recital, tot i les particularitats de cada compositor, però que no deixen de ser els hereus del Romanticisme europeu descolonitzdor.
 
Foto: Patricia Caicedo

Últimes Notícies