Concerts

Victor Jiménez: "Per fi tinc a les meves mans la realització d'un somni, la meva carta de presentació”

Dissabte 6 Juliol 2019

El contratenor Víctor Jiménez acaba de presentar Bocatto di Cardinale, el seu primer disc, fruit de set anys d’estudi i recopilació de materials d’arreu d’Europa, per entendre el seu compositor de capçalera, Georg Friedrich Händel, un alemany que va arribar a ser a Anglaterra, el màxim exponent de la lírica barroca italiana. El disc explora els orígens de l’estil i el geni de Händel a la cort de Roma, un caldo de cultiu que propicià tota la genialitat de l’època. La figura del cardenal Ottoboni, nebot del Papa Alexandre VIII, és essencial per aquest ambient, convertint-se en el màxim protector de les arts a Roma a finals del segle XVII i marcant tot el segle XVIII cultural italià.

Bocatto di Cardinale, és un retrat artístic de Víctor Jiménez que imprimeix l’ànima en cada nota i desprèn gran musicalitat, sense contenir l’expressivitat i amb uns “aguts brillats i uns greus de bronze” segons la crítica. L’expressió “Bocatto di Cardinale” pot semblar errada, ja que alguns l'escriuen com "boccato" raonant que ha de venir de l'italià "bocca". Però, el cert és que, segons Jiménez "l'expressió no existeix a Itàlia més enllà de la similar "boccone del prete", que fa referència a la carn més selecta d'alguns animals. La frase, inventada a la nostra península per a fer referència a les delícies només a l'abast de la cúria eclesiàstica, ens ha servit de joc de paraules: les delícies, són la selecció musical i el Cardinale, és Ottoboni". Cercant l'opció correcta -afirma Jiménez- “vàrem descobrir que a més de no venir de l'italià, no sabem exactament el seu origen i això també ens va interessar”. Una de les teories és que aquests bocatto eren petites delícies culinàries que l'actriu Claudia Cardinale exigia menjar als rodatges, entre escena i escena, i que el seu perruquer Luca Cagliatti hauria recollit en un suposat llibre anomenat Bocatti di Cardinale amb dues "t". “Et confeso que vàrem pensar que, com diuen els italians, "se non è vero, è ben trovato" i que tot plegat ens semblava molt divertit".
 
El contratenor explica que “avui en dia tenim la tècnica tradicional, que beu dels primers contratenors sorgits a Anglaterra, on els cantants emeten amb una línia molt pura i homogènia tot el registre i, d’altra banda, les veus hereves de la tradició i formació diguem-ne belcantista, o alla italiana, que no té por als canvis de registre, de color, ni metalls naturals”. Jiménez, que en els darrers anys ha guanyat més d'una octava en el seu registre de pit, afirma rotundament: “No trobo que haguem de sonar al contratenor ideal. Jo sóc del parer que hem d'acceptar la nostra veu tal com és, en tota l'extensió, fent servir tots i cada un dels seus colors i recursos expressius”. Assegura que si et cuides i no n'abuses, la veu es manté sana i bonica, i es pot fer servir de forma continuada en el temps.
 
El seu repertori demanda que sigui, alhora, un baríton i una soprano. Va cap als extrems, però: “als extrems naturals de la meva veu”. En realitat, el seu registre és de contralt però molt brillant, natural i de gran projecció en tota la seva extensió. Com més ens acostem a la zona central, el timbre es manifesta més esplendorosament. Tot i mantenir-se en la zona central i greu, la seva veu sempre sona lluminosa. Jiménez fa una reivindicació de la tècnica de l’època del Barroc: “Llavors els cantants cercaven la llum i la projecció, perquè cantaven a sales on l'acústica era més aviat seca, i ho feien acompanyats de grans orquestres on de vegades, hi havia més de 40 violins”.
 
El contratenor s’ha convertit en musicòleg per la via pràctica i ha pogut accedir als plans d’estudi dels castrats: “Dono llibertat al meu vibrat a diferència de la tradició recent en la interpretació històrica. He après com funciona, alliberant-lo o alterant-lo en funció de les necessitats expressives de cada fragment; seguint la praxi de l'època”. Explica que, a l’època, els castrati dedicaven una hora diària a controlar i estudiar el vibrat i que la homogeneïtzació dels registres de la veu és una invenció bastant moderna, “a l'època, hi havia un cert gust per a que la veu de cap fos espectacularment de cap i la de pit, espectacularment de pit”. Li agrada justificar la coloratura i l’aria de bravura des d'un punt de vista filològic i fa una defensa del legato i el portamento, tan mal vist per alguns avui en dia. “He d’admetre que de vegades puc exagerar i ser poc convencional, poc polite, però cal imprimir personalitat i ser música, alhora que actor. No estem posant entre cotons una peça de museu, sinó que estem intentant tornar-la a la vida. A més, els contrastos, són una de les característiques intrínseques del Barroc”, conclou.
 
Bocatto di Cardinale, “com la resta del meu discurs com artista, neix a partir del que van inculcar-me els meus mestres de cant”, principalment, Francesca Roig i David Mason. Jiménez comenta que és de les primeres fornades de contratenors “en que els professors sabien que existíem però encara no sabien ben bé què fer amb nosaltres”. Adonar-se que era contratenor era una conseqüència natural, ja que va entrar al conservatori abans de fer la muda vocal com a nen soprano i va seguir cantant així després (es va presentar a les proves del conservatori cantant la Reina de la Nit). Els seus dots naturals van deixar impressionats als professors de l’escola i el conservatori on primerament, va iniciar-se en el món del lied: “Conèixer Dieskau em va marcar”. Després de tants excessos vocals prematurs, als 17 anys fa una petita parada per deixar que la veu mudi. “Després del descans, vaig veure que la veu continuava essent similar però el cant era més òptim”, afirma. Ara, “per condemna natural em dedico a la música antiga que adoro i vaig a la recerca del so original”.
 
La trajectòria del nostre contratenor no és l’habitual. Va sortir del Conservatori del Liceu perquè creia que tenia unes necessitats acadèmiques i tècniques, que no se li estaven cobrint satisfactòriament. Per exemple, va veure que el que deien els llibres de text, no sempre era el que ell entenia de les fonts que acabava consultant poc després. De vegades “hi ha moltes fonts de l'època que es contradiuen entre sí. Hi ha diferents corrents i gustos estètics que convisqueren en diferents moments de la història. Trobo que al final, l'artista ha de cercar el que li és més proper, la seva pròpia veritat”, perquè “a les universitats, un hi va a aprendre un llenguatge. Pots anar a buscar-hi un títol i potser una certa estabilitat, però si el que vols és ser artista o rescatar música oblidada, arriba un moment que la feina te l'has de fer tu”. A efectes pràctics, aquest disc és la seva graduació, perquè n'ha estat musicòleg, productor, director, cantant i músic, tot cuit a foc lent: "He tret un disc després de 7 anys d'investigació, invertint-hi tot el que guanyava en els primers anys de carrera”. Quan alguna discogràfica s'ha interessat per ell i l'ha volgut alterar, canviant la selecció de l'equip musical i tècnic o intervenint en el seu concepte, ha preferit esperar. El van enregistrar al 2017 a Girona en dues sessions consecutives de 10 hores seguides sense descans. “Els meus músics s'hi varen posar sense saber si cobrarien perquè creien en el projecte i en mi. Dos anys més tard, i amb el recolzament de Columna Música, “per fi tinc a les mans la realització d'un somni. La meva carta de presentació”.
 
Aviat, va veure que el seu camí seria Händel el qual va agrupar tots els estils d’Europa sota un únic discurs. Els seus inicis són com a organista. Amb Telemann va anar a Hamburg on va acabar essent clavecinista i director d’orquestra fins que, probablement els Mèdici s’el van endur a Florència i d’allà va passar a Roma, el centre del món: “És on ell es va formar i on es trobaven totes les persones fonamentals pel seu èxit”. Especialment, el Cardenal Ottoboni, nebot del Papa, que el va posar en contacte amb Scarlatti i va promocionar-ne la seva formació. “Aquest disc és un tribut i una reconstrucció molt al·legòrica de la música de cambra oferta secretament a la cort d’Ottoboni”. Es va fer construir per Filippo Juvarra el Teatre Ottoboniano (que ja no es conserva) on pretenia fer una reforma que va influir la música de la resta del segle XVIII. Era un laboratori de l’art, amb tasques de conservació i patrocini, a banda de ser el creador i/o protector de grans acadèmies, com l’Accademia di Santa Cecilia. “Crec que és identificable una mena d'estil Ottobonià, i la banda sonora d’Ottoboni constitueix pràcticament el discurs musical del segle XVIII”.
 
En efecte, en el Sei i el Settecento, Pietro Ottoboni es trobava entre el món terrenal i el món celestial. Vivia al Palazzo della Cancelleria que visqué una mena de neo-venetismo amb la presencia a la cort de Matteo Fornari, Bernardo Pasquini, Giovanni Lorenzo Lulier, Giuseppe Ottavio Pitoni, Flavio Carlo Lanciani, Filippo Amadei, Giovanni Battista Costanzi, Alessandro Scarlatti, el sopranista castrat Andrea Adami da Bolsena, Händel, Vivaldi o Arcangelo Corelli. Va ser impulsor del drama per musica: “Existeix una forta dicotomia d’origen cartesià entre el pensament i la matèria que permea gran part de l’Arcadia del primer Settecento”, afirma a les notes al disc Armando Fabio Ivaldi. I continua: “Sota aquesta prospectiva, la producció operística d’Ottoboni sembla contenir en embrió, el desenvolupament de tot el Settecento operístic italià: tant amb la planificació dramatúrgica construïda a l’entorn de l’aria da capo que no gaires anys més tard va reafirmar el mateix Metastasio” -i afegeix: “No és casual el fet que el seu Circo riconosciuto del 1736 mostri afinitat amb l’homònim dramma per musica del cardenal”.
 
Tot plegat es veu reflectit al disc de Víctor Jiménez, on hi podem trobar Alessandro Scarlatti i L’amante tacito H. 711, Giovanni B. Bononcini amb Impara a no dar fede, Antonio Caldara i Ahí: Qual sembianza è quella, Antonio Vivaldi i el seu Pianti, sospiri e dimandar mercede RV676, el propi Georg F. Händel, amb Fra pensieri quel pensiero HWV 115 o Benedetto Marcello i la seva Lumi dolenti tempo è di piangere s. 180. En realitat, segons l’opinió del contratenor, "aquestes cantates podrien intercanviar-se el compositor, perquè l'estil d'una recorda o s'inspira directament, en el catàleg o geni de l'altre; trobant en totes la gènesi del posterior discurs compositiu de Händel". Amb aquest treball t’adones del geni, la capacitat d’inventiva i l’art melodista de Händel, sintetitzador d’estils. Jiménez ho explica molt bé: “Mozart és un prodigi perquè va anar per tot Europa sintentitzant-ne els estils i recursos musicals, en un discurs compositiu propi. D'alguna manera Händel, va fer el mateix". El propi Mozart deia que Händel “és el més certer de tots, quan vol tocar l’ànima d’algú ho fa com un llamp”.
 
Un altre dels altres punts de partida d'aquest treball discogràfic, és la darrera cantata: “És una contrarietat en si mateixa". Marcello va escriure Il teatro alla moda on condemna la praxis compositiva de l’època. Compositors que escriuen música només al servei de l'exhibició vocal, condemna. Jiménez afirma: “Quan trobo per primera vegada la cantata de Marcello, em sembla veure el mateix que condemna en el seu llibre i em ve de gust confrontar-lo amb el seu propi discurs. L'última ària d'aquesta cantata és la part més endiabladament impossible de cantar que havia vist mai escrita en la clau de Contralt. Havia de gravar-la”.
 
Bocatto di Cardinale està meravellosament cantat i concebut a base d’estudi i meditació, explorant els límits de la pròpia veu del contratenor català. És un document fresc i desacomplexat, en certa manera trencador perquè desafia les pròpies eines del sistema acadèmic i la indústria, com la praxis vocal hegemònica. Victor Jiménez ens ofereix una experiència estètica autèntica i original, que beu de les fonts i es presenta amb múltiples colors. Fins i tot, les imperfeccions són pura bellesa perquè són fruit d’un artista. El contratenor està acompanyat per l’Ensemble Rigaudon, format per Maike Burgdorf, corda polsada, Àngel Villagrasa, clavicèmbal, i Dimitri Kindynis, violoncel. La seva feina és acurada i està plena de vida. L’empast entre la veu i els instruments és absolut i això és possible no només pel talent de què gaudeixen tots sinó també pel treball meticulós i l’anàlisi profunda de les obres que s’ha fet, amb moltes hores d’assajos a l’esquena. L’agrupació augura molts èxits.
 
Tanmateix, Jiménez parla obertament i afirma que “la indústria pot ser molt cruel i ser jove i català de vegades és difícil”. A més, “per haver sortit abans del conservatori et penalitzen perquè has dit que no necessites el sistema”. Hi ha a qui no li agrada que algú faci un camí paral·lel perquè “com en tots els gremis, el cant té els seus procediments i hi ha molta gent que en viu”. Per tant, el CD és una justificació, però no només a Catalunya, sinó també ho és de Pirineus en amunt on “de vegades es mira amb recel que no et donin recolzament al teu propi país”. De fet, Jiménez afirma que a la professió, ningú l'ha ajudat significativament a excepció del recolzament moral dels seus mestres, del director d'orquestra Jean-Claude Malgoire i en el seu moment, de Montserrat i Carlos Caballé. El cantant també és crític amb les polítiques culturals: “Si surto de l’equació i m’ho miro objectivament, veig que potser a Catalunya tenim aquest important sentiment de protecció i rellevància envers la cultura perquè la pròpia se’ns està negant”.

Fotos: Víctor Jiménez.

Últimes Notícies