Fòrum Barcelona Clàssica

La música, miniatura d’eternitat

Dissabte 13 Juliol 2019

Dimecres 10 de juliol ens vam tornar a reunir al Club Wagner per celebrar el darrer Fòrum Barcelona Clàssica de la temporada. “Música i bellesa” va ser el tema debatut entre el filòsof Martí Marimon, el físic Elio Ronco i Aina Vega, editora de Barcelona Clàssica. Ens vam remuntar als fonaments de la cultura occidental per entendre el soroll d’avui dia.

El concepte de bellesa és fonamental per entendre la Grècia Clàssica. Homer, a La Il.líada, deixa entreveure que tot el conflicte entre espartans i troians és degut a la bellesa d’Helena; després de totes les morts, quan Menelau va a buscar la seva dona, ella li ensenya el pit i la ira s’aplaca i reneix l’amor. L’amant i model de Praxítel.les, Friné, és indultada a l’Areòpag després d’haver estat acusada d’asebeia. El motiu era que tanta bellesa no podia estar associada a la culpabilitat. En Plató, la Bellesa passa a ser una preocupació filosòfica de primera magnitud, associant-la al Bé i la Justícia, que regnen en el cim de les categories del Món de les Idees. De fet, pels grecs la bellesa és objectiva ja que es pot quantificar amb el número phi i, de retruc, la bellesa musical entra en el debat de forma nuclear en els pitagòrics, amb la seva associació de l’altura dels sons a números i la melodia de les esferes. Per tant, el poder de la música en la cultura grega transcendeix el món fenomènic. A més, harmonia s’assimila a simfonia i els modes musicals estan associats a determinats elements psicològics. Tanmateix, Plató desconfia terriblement de la música pel seu poder transformador, fosc, i no en va expulsa els poetes de la Polis. Però justament aquest poder transformador és el que fascina Aristòtil, que busca la bellesa de la música al cor de la tragèdia ja que, amb la catarsi, aquesta fa de reguladora dels mals instints dels ciutadans. No serà fins Schopenhauer que la música tornarà a tenir un pes ontològic en la història de la filosofia.
 
Però abans, a l’Edat Mitjana, figures com Hildegard von Bingen intenten demostrar com la música és el mitjà de comunicació amb Déu perquè reflecteix l’harmonia divina. A terres germàniques, el Protestantisme i la seva conseqüent iconoclàstia fa emergir la música com la més sublim de les arts, també com a expressió de la religiositat. No serà fins Kant que es tornarà a teoritzar sobre la bellesa en relació al sublim i, anys més tard, Schopenhauer torna al platonisme influint figures com Wagner, que eixamplen el concepte de bellesa en una època, el Romanticisme, en què l’artista, cansat de la societat, comença a épater le bourgeois i es queda sol. La bellesa ja no és ordre, simetria i harmonia i es converteix en medusea, acostant-se cada vegada més a la lletjor, que es prodigarà com a qualitat positiva a partir del segle XX. Per tant, com afirmava un filòsof flixanco, “la Bellesa, a Grècia, és la presència sensible del Bé. En canvi, la Modernitat associa la Bellesa a la mort i al mal”.
 
En el context d’aquest marc conceptual, Elio Ronco venia decidit a fer una apologia de la lletjor posant de manifest que “per què en altres arts com la pintura o el cinema la lletjor és acceptada i en canvi en la música no?”. Caiem en el parany d’associar bellesa a entreteniment i per això “cal fer un lloc a la lletjor com a element de reflexió”. De fet, afirmava: “Com a crític vinc a defensar la lletjor, però com a científic vinc a defensar la bellesa de les proporcions”.
 
Martí Marimon va iniciar el seu discurs problematitzant tots dos conceptes, bellesa i música. Va recordar que la música és “la disciplina de l’art més essencial”. Els grecs associaven l’art a la tècnica (tekné) i, per tant, està al servei de l’altre, a diferència de la música, que és episteme i té un fi en si mateixa. El que marca la diferència en la música és la temporalitat i “els pensadors del segle XX s’han oblidat que aquesta experiència estètica es desplega en el temps”. El segon problema ve amb el concepte de bellesa que “si més no tots sabem a què ens referim quan en parlem no som capaços de forjar-ne una definició”. La música torba perquè “els modes incideixen en l’ethos” però, alhora, és una purificació de l’ànima a través de la catarsi que ens connecta amb religions mistèriques”. En realitat, la música “és un abisme lligat a la gènesi del coneixement”.
 
A la contemporaneïtat, la bellesa està molt subjecta al poder com el control de les discogràfiques de manera que, segons Ronco, “la llibertat només resta en l’element performatiu”. En efecte, com remarca Marimon, “la música és un acte de comunicació generador de coneixement” i Elio Ronco reblava: “La música contemporània és abstracta i s’ha oblidat de la comunicabilitat”.
 
Un dels punts tractats va ser: “És important que la música ens agradi o no?”. Posant-nos la màscara de crítics musicals, que tots exercim, estem d’acord que quan sortim d’un concert no deixem de sentir-nos interpel.lats. Certament, és difícil generar un judici sobre un concepte que no renuncia a l’aspiració d’universalitat (Kant) i, per tant, només ens queda el sentit comú i “ser conscients que vivim en una comunitat lingüística” (Marimon). Tanmateix, Martí Marimon, en un intent de definició, recordava que “la música, segons Bergson, és una miniatura d’eternitat” i, alhora, i des d’un punt de vista sociològic, “una producció artística lligada al poder”.  
 
La bellesa es pot educar? És a dir, músiques o manifestacions que a priori ens semblaven “lletges” poden acabar agradant-nos? El cas clar és la música de Schönberg, segons comentava Vega. “El que es pot entrenar és el criteri”, afirmaa Ronco i Marimon es remetia novament als clàssica i la paideia, que es diferencia de les avantguardes perquè aquestes creen “una nova elit intel.lectual que busca la complaença”. Sense oblidar que, d’altra banda, al gust del públic hi ha associat el poder i la necessitat de recuperar patrimoni.
 
Però és clar, de què ens estranyem? “Destruir la metafísica no surt gratis”, afirmava Marimon. Destrueix el judici però alhora no podem caure en el relativisme perquè aleshores destruïm el subjecte i, amb ell, a nosaltres mateixos. “Ara, el judici estètic és una transcendalitat tova i cal superar el concepte de categoria. Estem en una post història decadent”.
 
Finalment, l’artista So Kan Lai, present en el debat, afirmava: “L’obra creativa ajuda a viure”, responent a la pregunta de si el que busca l’art és l’autoexpressió. Marimon afegí que “l’obra com a generadora de sentits és infinita”.
 
Fotos: Fòrum Barcelona Clàssica

Últimes Notícies