opera

Nel mezzo del cammin

Dimarts 16 Juliol 2019

Quan Verdi estrenà el 1849 a Nàpols la seva ‘Luisa Miller’ comptava aleshores 36 anys i  tancava llavors (juntament amb el Stiffelio de l’any següent) el que ell mateix qualificà com a anni di galera. El compositor havia produït durant aquesta primera època un gran nombre d’obres per a l’escena, a un ritme frenètic i on poc a poc anà descobrint el seu estil personal. “Després de Nabucco no he tingut ni una hora de tranquil·litat. Setze anys de galera” es lamentava el propi Verdi en una carta dirigida a la comtessa Maffei (12 de maig de 1858). Per tant, un artista al mig del camí cap a l’eternitat.

Amb Luisa Miller ens trobem amb una obra irregular però on ja s’albiren alguns dels punts del mestratge verdià. Començant per l’extraordinària obertura sobre un únic motiu musical repetit de manera obsessiva i que es reprendrà en el tràgic tercer acte; una espècie prova d’allò que seria La forza del destino. Però el llibret de Cammarano (sobre l’original de Schiller, Kabale und Liebe) té massa punts mal resolts, en especial les intervencions del cor, incloses amb calçador, en un argument cruent fins a l’extenuació. Malgrat tot, Verdi es va sentir atret pel protagonisme de la figura paterna de la història, una temàtica omnipresent en la seva producció i que aquí apareix fins i tot doblada (Miller i Walter), una  peculiaritat que no trobem en cap més obra del compositor.
 
Aquest diumenge 14 de juliol Luisa Miller tornà al Liceu (quan encara tenim presents les representacions del 2008). L’orquestra sonà admirablement pulcra en la canviant partitura verdiana, sota la direcció sempre controlada del veneçolà Domingo Hindoyan (debut al teatre). Però de la seva batuta enyorarem en diversos moments més fantasia, sorpresa, en definitiva, aquella rauxa que ens fes saltar de la butaca admirats per aquest Verdi incipient.
 
Gran canvi observarem en el nodrit cor de la casa, sota la direcció de Conxita Garcia, amb un empastament mantingut en les seves diverses intervencions i unes sonoritats més dúctils que en els anteriors títols. Desitgem que aquest sigui el nivell d’ara en endavant.
 
En l’apartat vocal el gran triomfador de la tarda, malgrat el títol femení, fou el tenor Piotr Beczala, que ja ens agradà a Faust (en els vergonyosos concerts amputats de 2011), Werther o Un ballo in maschera (ambdós el 2017). Però amb el seu Rodolfo, Beczala ha superat tot allò escoltat al teatre: timbre brillant, bona potència i una línia de cant mantinguda de manera exquisida. El públic esclatà meravellat acabada la seva gran ària de l’acte segon, “Quando le sere al placido”, en  una de les ovacions més tronadores que recordem en els últims temps del teatre. Desitgem que Beczala continuï la seva carrera triant parts amb intel·ligència i paciència, fugint dels cants de sirena cap a rols més dramàtics. Volem seguir gaudint durant temps d’una veu així.
 
Sondra Radvanovsky és una cantant estimadíssima pel públic liceista, amb tradició de gourmet de les grans veus. Amb uns recursos poderosíssims, les actuacions de Radvanovsky sempre sorprenen per la seva implicació tant a nivell vocal com escènic. Però la partitura de Verdi no té misericòrdia cap a la protagonista, obligant a passar per tot el registre sopranil en la línia del que després serà La traviata, des de la coloratura de la seva primera aparició a “Lo vidi, e’l primo palpito” fins als moments més dramàtics dels altres actes. Radvanovsky es mostrà un xic encotillada en la primera part, amb unes agilitats massa boiroses i complicades de realització per a una veu tan carnosa. Però tant a l’acte segon com al tercer ens meravellà la seva introspecció i el patetisme que aconseguí transmetre de la dissortada protagonista.
 
El Miller de Michael Chioldi es beneficià d’una veu important però en excés plana, que no acabà d’aixecar el vol en aquesta part tan verdiana del pare sofert. És una pena no haver comptat en aquest primer repartiment amb Juan Jesús Rodríguez, que es podrà escoltar en el segon cast. El trio de veus hagués estat llavors immillorable.
 
Tampoc el Wurm del baix Marko Mimica va fer justícia a la seva demoníaca part, amb una veu força irregular. L’extraordinari duo de baixos de l’acte segon (amb el Walter de Dmitry Belosselsiy), que ja ens fa imaginar el seu germà gran a Don Carlos, malauradament no passà de la correcció.
 
Molt més fortuna trobàrem en les parts femenines secundàries, començant per la gran Federica de J’Nai Bridges (per fi una mezzosoprano de greus acontraltats!), que va fer una delícia i un gaudi totes les seves intervencions. Esperem tornar-la a escoltar en alguna part de més importància. Desig que també podríem aplicar a la nostra conciutadana Gemma Coma-Alabert, en la petit personatge de Laura.
 
Feliçment, la posada en escena de Damiano Michieletto acompanyà de manera satisfactòria una interpretació tan notablement reeixida a nivell musical. La seva visió jugà constantment amb els dos mons de l’obra, el noble i l’humil, amb una escenografia que en algun moment ens recordà la duplicitat de Robert Carsen per a la Rusalka de l’Òpera de Paris. Potser els punts més criticables foren el poc treball del moviment coral i posicions estranyes per alguns cantants que tallaven visiblement el fluir natural de l’emissió. Però la versió de Michieletto aportà lectures paral.leles interessants sobre el passat dels protagonistes (magnífics els dos nens, Luisa i Rodolfo infants) com també una simetria entre els dos nivells socials que al llarg de l’òpera es van apropant fins confluir en el desastre final. Aplaudim doncs aquesta producció esperant oblidar la seva anterior Lucia di Lammermoor, que tan mal gust deixà al teatre.
 
I amb aquestes aplaudides funcions es tanca aquesta temporada, bastant irregular, al Gran Teatre del Liceu. Passat l’estiu arribarà l’aniversari del tercer edifici. Una celebració bastant pobra i de risc artístic gairebé nul, tenint en compte els extraordinaris espectacles que hem pogut gaudir al llarg d’aquests 20 anys d’existència. En tot cas, llarga vida al Liceu!
 

Fotos: Luisa Miller (Sondra Radvanovsky, Piotr Beczala). Antoni Bofilll. 

Últimes Notícies