El divendres 19 de juliol, en el marc del Festival Bachcelona, es va realitzar el segon dels concerts titulats Gaudint Bach que proposa aquesta programació. El concert va anar a càrrec de la soprano Irene Mas, el trompetista Sergi Marquillas i l’organista Marc Díaz, que van interpretar obres de Bach i Händel.
Conèixer l’espai en el que s’interpreta la música és, si més no, rellevant: és un factor que condiciona necessàriament la percepció que tenim de l’obra en qüestió. Entendre l’acústica de la sala ens permetrà escoltar (i sentir) d’una manera determinada, com també ho fem si coneixem el motiu pel qual es va compondre, el moment històric en què es va interpretar per primera vegada o la manera en com la tradició l’ha preservat o transformat.
És per això que la visita prèvia – guiada i fugaç – al Palau Güell va servir a la setantena d’assistents per fer un tastet de la història de l’edifici i preparar-se millor pel concert. L’exclusivitat de l’esdeveniment va permetre un tracte familiar amb el públic, però precisament per aquest fet va resultar un pèl estranya la presència mediàtica de Mercedes Milà i tot el seu equip. Després que tothom s’anés col·locant a les cadires repartides al saló central, els joves intèrprets van presentar un programa dividit en tres parts pensades per encaixar amb la idea protagonista del festival d’enguany: el diàleg entre Bach i Händel.
Així, vam poder escoltar una primera part amb obres de Händel, una segona part amb obres de Bach i, finalment un bloc amb una selecció del
Markus Passion de Bach a partir de música de Händel. Va tractar-se d’un concert en el que pràcticament no vam poder visualitzar els intèrprets i, per tant, vam haver d’afinar més la oïda que la vista. Alhora, però, la sensació causada per aquesta distribució va ser la de rebre una música caiguda del cel.
En qualsevol cas, tots tres músics van fer palesa una gran capacitat de comunicació i escolta. Irene Mas va defensar totes les seves intervencions amb una veu delicada però profunda, coberta i vibrada, amb uns mitjos amb molt cos i uns aguts que semblaven fàcils. De totes les seves intervencions, cal destacar un preciós «Sei Lob und Preis mit Ehren» de Bach o els dibuixos d’«O Jesu du, mein Hülf und Ruh» també del mateix compositor.
D’altra banda, Sergi Marquillas es va deixar sentir en diferents sonoritats amb tres trompetes diferents – dues barroques i una moderna – que va ensenyar i presentar al principi del concert. La dificultat en l’afinació a l’hora de tocar els instruments històrics no va fer que es deixés d’apreciar un color més avellutat, menys frontal. A destacar el joc de pregunta i resposta que es va establir a la
Suite en Re Major de Händel per la coordinació en les dues parts.
Cal dir, finalment, que l’orgue va ser e
l protagonista de la vetllada. Marc Díaz, deu metres per sobre d’allà on es trobava el seu públic, va anar teixint el so tot ocupant cada racó, escoltant cada acord i dirigint-lo cap a un final rodó. A més de les obres que va interpretar l’orgue sol, cal subratllar la dificultat afegida en les què també hi intervenien la trompeta o la soprano: ells van cantar i tocar des de diferents espais de la sala (explorant així la sonoritat de l’edifici) però la distància no va ser un impediment per entendre’s en el fraseig i les respiracions.
Precisament, un dels atractius del concert era la lliure circulació del públic. La gent va anar canviant de lloc, – en teoria a l’espai de silenci entre peces, a la pràctica també mentre s’interpretava a Bach i Händel – fet que va molestar a més d’un. En qualsevol cas, la voluntat que el públic sigui partícip de manera activa durant els concerts és també un dels objectius del Bachcelona, de manera que aquesta llicència va permetre apropar una mica més un Palau íntim amb una banda sonora de luxe.
Foto: Irene Mas
