Simfònica

Jordi Cos: “La música no és un substantiu, sinó una acció verbal”

Dilluns 29 Juliol 2019

Parlem amb Jordi Cos, president de l’Orquestra Simfònica del Vallès, sobre l’evolució de la formació des dels seus inicis, la integració amb els Amics de l’Òpera de Sabadell per crear l’Òpera de Catalunya, quin paper tindrà Vespres d’Arnadí, el rol dels músics i els directors, què podem esperar de la propera temporada i els objectius de futur.

Vas entrar a la Simfònica del Vallès l’any 88. Quan comença l’OSV i quina evolució presenta?
Vaig entrar quan s’acabava de constituir com a orquestra independent dels Amics de l’Òpera de Sabadell. Era un moment en què no es cobrava, no hi havia recursos... Per mi l’OSV és tota una vida, el centre de la meva vida professional, a banda que hi tinc un lligam emocional molt fort. L’OSV neix vinculada als Amics de l’Òpera fins que Mirna Lacambra es troba que no té els suports necessaris. Aleshores ens vam preguntar què volíem fer i ens vam ajustar a una fórmula empresarial que en aquella època estava molt de moda, ser copropietaris. Un 50% de l’accionariat estava reservat a empresaris de fora, però no era pràctic perquè en el fons els empresaris no volen invertir si no tenen el control. En el món anglosaxó hi ha moltes orquestres que funcionen d’aquesta manera. Històricament hi ha la London Symphony, la Filharmònica de Viena i Berlin... Les grans orquestres són les que en el seu funcionament els músics tenen un paper principal.
 
Com és que avui dia no és habitual?
Perquè la majoria són públiques. Estem en un estat centralista, com ho és França. És a partir que els governs no poden subvencionar les orquestres que les deixen en mans de la iniciativa privada. Això a Anglaterra va passar molt. De fet vam conèixer el que va crear el projecte social de la London Symphony, Michael Spencer, i avui dia és l’orquestra més avançada en aquest terreny. El capitalisme va agafar cada cop més força i ha deixat en mans del mercat el futur de les orquestres.
 
En el cas d’una orquestra privada com la Simfònica, fins on intervenen els músics?
Hi ha hagut una evolució en això. Cada any hi ha una assemblea de socis on presentem els plans estratègics, però en qüestions concretes podem dir que el Xavier Puig és el primer director escollit per tota l’orquestra. I a cada concert fem una enquesta de satisfacció a tots els nivells, també de programació. Però el que passa és que la voluntat pròpia, ni la meva ni la del col.lectiu, tenen rellevància al final, perquè hi ha una cosa que està per sobre: el mercat. Has de buscar un equilibri entre el que vols fer i el que pots, perquè nosaltres depenem de recursos propis.
 
Fins a quin punt, per tant, quan vols bastir una temporada això influeix? Com es troba l’equilibri entre la qualitat artística des del punt de vista d’innovar amb el constrenyiment del mercat?
Cal pensar què és el que el públic vol. Aquí tenim una idea devaluada del públic, però també perquè l’educació musical és precària per tradició fins al punt que si volem programar Brahms tenim problemes. Per tant, cal buscar altres maneres d’arribar a la gent, com passa a totes les orquestres. I la qualitat artística no és una qualitat intrínseca, no és una finalitat sinó un procediment; hi ha de ser abans de començar el concert, durant i després, i cal veure com el públic rep això. El concepte excel.lència em comença a molestar, sembla més un comodí per amagar mancances. Òbviament, sempre s’ha de buscar, forma part de la naturalesa humana. Qualitat és també arribar a una certa part del públic que no ha tingut mai l’oportunitat d’accedir a certa cultura. I nosaltres tenim diferents nínxols, des del melòman, que busca la qualitat i allò no habitual, a d’altres més populars. Per altra banda, quan se surt del camí del melòman salten les alarmes de la crítica: això és “lleuger”, “és entreteniment”. Hi ha un llibre essencial de Byung Chul Han, Buen entretenimiento (Herder) que ho tracta meravellosament. Aquesta oposició és fruit d’un concepte molt cristià del que és la cultura, l’entreteniment com a pecat, la via doloris, si no hi ha un patiment no és cultura. En realitat, les coses estan en línia. Tothom s’hauria de llegir aquest llibre. Aquests prejudicis ens allunyen de la cultura, que amaga un cert exclusivisme buscat, les persones volem sentir-nos especials en coses que són minoritàries. Ens pregunten per què fem la Cinquena de Beethoven de nou. I jo contesto: “Tu menges carn tres dies a la setmana, què hi ha de dolent?”. La música sempre és diferent en cada representació. En aquest sentit estem molt endarrerits, en altres països no hi ha aquests clixés, són més oberts. Nosaltres vam veure que per atraure públic havíem de moure el marc tradicional del concert.
 
Quins són els objectius artístics de la propera temporada?
Volem insistir en cercar la identitat pròpia, el que nosaltres som. El 70% dels músics solistes són catalans, no creiem massa en el poder de les agències, som locals, som d’aquí. Tenim preparat el projecte Miralls, amb compositors joves, i els demanem que faci una obra “mirall” o petita interpretació musical de l’original. També voldríem fer compositors catalans, però no ens correspon a nosaltres, estem lligats a les lleis del mercat, no som equipaments com el TNC o L’Auditori. Això ens juga en contra perquè l’OBC s’ha convertit en una empresa privada amb diner públic.
 
Quina funció hauria de tenir una orquestra pública i una privada?
Una orquestra pública hauria d’assumir el que no pot assumir el mercat. Si féssim Bartók no ens sortiria rentable, això ho ha de fer la pública, un repertori que va des de Richard Strauss, Schönberg, Stravinski i més propers sumat a la recuperació del patrimoni. La feina de promoció i difusió de la música catalana qui la fa ara és el Palau, i és privat. El món està al revés. Un altre exemple és el Liceu. No ha de fer Carmina Burana, implica manca de visió de conjunt. Als que vivim del mercat ens mata. En el fons als dos ens interessa la música, que la música més que un substantiu sigui una acció verbal. Un art que fan persones que l’executen i les que les escolten. Cal pensar com fer créixer la ciutadania, encara som espectadors passius, hem de fomentar la creativitat.
 
I això l’OSV com ho fa?
Des de l’inici ho hem vist molt clar, a través del projecte social i educatiu. Un exemple d’integració és fer reinterpretar a nens obres ja existents. En acabat el projecte, un nen va dir: “Aquest compositor s’ha basat en la meva obra!”. Fantàstic. Ara tenim un projecte per als més desfavorits, una violinista que se’n va a les presons…
 
Creus que hi haura d’haver nous formats de concert?
Sí, tot està molt estandaritzat. No som capaços de distingir una programació  de Londres, Viena o Barcelona, fins i tot a l’hora d’interpretar. L’altre dia vaig escoltar en directe Dudamel amb la Filharmònica de Los Angeles tocant un Brahms, exquisit. Però mentrestant Veneçuela s’està ensorrant, tocava a la frontera amb Mèxic, amb Trump com a president, i tot semblava bonic. Què està reflectint això del que està passant en el món actual? Hi ha unes dinàmiques generades pel capitalisme que ho banalitzen tot. L’habilitat del director avui no és crear i posar el seu segell, sinó saber en quin punt has de parar per saber que allò tècnicament funciona. Ens estan estafant. La música ha de ser l’acció verbal de fer participar molta més gent. I s’ha de tocar no pensant com ho havia pensat el compositor sinó amb la visió d’ara, perquè la música és una cosa viva. Una novena de Beethoven, amb la situació política i social que tenim avui en dia no ha de sonar igual que fa 10 anys. Sinó, la música està morta.
 
En la presentació de la temporada Xavier Puig va explicar que havia fet més de cuiner que de performer. Quin paper adopta aquesta temporada?
S’està guanyant la confiança dels músics, ha de fer valdre el que ell creu que s’ha de fer. És molt intel.ligent, és el director del futur. Dona molta veu als músics, que moltes vegades saben més que segons quin director.
 
Però el director no deixa de ser un líder.
A mi m’agrada més la paraula mèdium. Als anys setanta hi va haver un estudi sobre la felicitat dels músics i va resultar ser equivalent a la dels funcionaris de presons. En el fons és normal, al músic se l’ensenya a ser creatiu i a prendre decisions, fins que entra a una orquestra.
 
Aleshores quina és la funció del director?
Ha de treballar a partir del que sona i no del que voldria que sonés. Pocs directors ho fan. El Xavier està arribant a aquest tarannà. Es nota molt com respira, segons la resposta dels músics. Això ho veig poc.
 
Vau començar com una orquestra lligada als Amics de l’Òpera de Sabadell, després us hi vau desvincular però vau continuar treballant junts i ara hi ha aquest moment de fusió en la Fundació Òpera de Catalunya. Què implicarà aquesta unió?
Sorgeix de la lògica i la necessitat d’eficiència. Estem consolidant un projecte de territori quan a Catalunya el 95% de la inversió pública és a Barcelona. El president de la fundació diu que d’aquí deu anys Barcelona serà un parc temàtic i el que realment valgui la pena succeirà fora. Cal crear centres de producció descentralitzats i que els polítics tinguin visió ampla.
 
Porteu 24 temporades al Palau.
Simfònics al Palau és una coproducció amb el Palau i la connexió amb la institució és cada vegada és més estreta. De fet, nosaltres ens avancem al que pensa el Palau. Un dels punts del seu nou pla estratègic són la innovació i l’aspecte social. Innovació no en el sentit de I+D sinó de desenvolupament de públics per seguir creixent. Si no fos pel Palau nosaltres ni OCM ni ONCA no existiríem, a més tenint en compte que el que no passa a Barcelona no passa. L’Oller va ser gerent de la OSV i li va donar un gran impuls.  En aquest sentit hi ha una confluència d’objectius.
 
Com s’integra dins d’aquest cosmos Vespres d’Arnadí.
Des d’un punt de vista artístic, per cobrir una part del repertori que no podem fer nosaltres. És un grup amb una gran direcció artística amb Dani Espasa i amb gran projecció de futur. A nivell logístic, es tracta d’ajudar a créixer com a empresa conservant la personalitat. Com més companys de viatge tens més creixes. La col.laboració és molt necessària. Una de les coses que va fer la Simfònica és liderar l’ACOP.
 
Quin és el posicionament, el relat de la OSV?
Estem buscant què som. Som responsables del nostre futur, som eclèctics, no tenim gaires manies, no creem guetos i “simfopops”, hem barrejat cine amb clàssica, Txaikovski amb Doctor Zhivago... la música és bona o no és bona. A més, som locals i no seguim la inèrcia dels agents, som solidaris, amb el projecte social. Una orquestra que no té un projecte social és un museu. S’ha de pensar: “De quina manera aquesta obra que t’ofereixo pot ser important per la teva vida”.  
 
Com podries definir el so de la OSV?
Potser a l’instrument li falta pes i precisió, però el de la Simfònica és un so lleuger, molt sensible als directors i molt manejable. El fet de fer òpera ens ha ajudat molt perquè ens hem convertit en l’orquestra que acompanya millor.
 
Com pot un músic que s’ha de supeditar a un director i a uns cantants en el fossat empoderar-se en un concert simfònic?
Amb molta humilitat i moltes ganes d’aprendre. Això ens permet ser molt sensibles. L’OSV és una orquestra molt emocional que escolta molt. Tenim ganes que els directors ens diguin coses, i si són joves, segur que seran coses noves, però alhora tenim el Victor Pablo Pérez o el Salvador Mas.
 
Quina és la teva carta als Reis per l’OSV?
Que es creï el context perquè la Simfònica es pugui desenvolupar. La política està paralitzada, els polítics van molt endarrerits. Entenc molt bé que no hi ha diners, però aleshores crea polítiques de públics i la llei de mecenatge -que arribarà tard, però arribarà. Les institucions públiques s’estan espolsant les responsabilitats amb els creadors. L’èxit d’una institució cultural depèn de tres factors: el públic, la responsabilitat empresarial i les institucions públiques. Si tot ho deixes en mans de l’estat o en mans exclusivament privades és molt perillós. Nosaltres multipliquem per 4 cada euro que ens entra. L’administració hauria d’exigir tenir un pla estratègic a les orquestres. També voldríem una temporada més estesa arreu de Catalunya.
 

Fotos: Jordi Cos, Xavier Puig, OSV.

Últimes Notícies