La Fundació Catalunya La Pedrera presenta la vuitena edició del programa de Residències Musicals amb el pianista Albert Cano Smit, el clarinetista Miquel Ramos i el contratenor Víctor Jiménez Díaz i, en l’àmbit de la composició, compta amb Raquel García-Tomás. Cada tercer diumenge de mes entre setembre i maig tenim cita musical a la casa modernista.
.jpg)
Dins del seu programa cultural i de suport als joves talents, La
Fundació Catalunya La Pedrera engega la vuitena temporada de residències, després d’haver projectat, d’una banda, i arrelat, de l’altra, 21 joves músics amb una carrera internacional a l’alça i un reconeixement notori per part del públic barceloní. A aquests 21 se’ls ha de sumar la novetat de la temporada passada, un compositor resident, en aquest cas,
Joan Magrané, que enguany ha estrenat una òpera a Peralada que es podrà veure al Foyer del Liceu i serà compositor convidat al Palau de la Música Catalana. Enguany, la compositora resident és
Raquel García-Tomás, que compondrà tres obres, una per a cada músic resident, que seran estrenades a l’espai irrepetible de la Casa Milà.
Figures com Lluís Grané, Joel Bardolet, Marta Puig, Sara Blanch, Josep-Ramon Olivé, Victor de la Rosa, Ignasi Cambra, Roger Morelló, Sara Cubarsi i molts d’altres han actuat en solitari, en duo i amb ensemble a l’auditori de La Pedrera. La temporada 2019-20 els protagonistes són el pianista
Albert Cano Smit, el clarinetista
Miquel Ramos i el contratenor
Víctor Jiménez Díaz. Tots coincideixen a dir que “sempre n’he tingut una molt bona opinió degut a l’altíssim nivell dels músics que hi han participat en edicions anteriors. Per altra banda, és un luxe poder fer música en un espai tan especial i emblemàtic com aquest”. També es mostren satisfets pel fet que Catalunya Música enregistri els seus tres concerts.
Arrelament a Barcelona
Els joves intèrprets estan d’acord en considerar que participar en Les Residències musicals de La Pedrera és un gran honor pel prestigi que tenen però, sobretot, per l’oportunitat de donar-se a conèixer a Barcelona que, tot i que sovint és la ciutat natal, pel fet d’haver anat a estudiar a fora reben més reconeixement Pirineu amunt que a casa.
Albert Cano afirma: “Vaig marxar bastant aviat a estudiar fora de Catalunya i per tant no he tingut l’oportunitat de donar-me a conèixer. Em sembla fantàstic fer-ho on s’han presentat tants bons músics amb qui també puc fer cambra, estrenar obra i establir llaços. Les Residències m’ajuden a connectar-me a l’escena musical a Barcelona i conèixer molta gent”.
Per la seva banda,
Miquel Ramos ens comenta que “aquesta residència representa una oportunitat per poder estar més a prop del públic del país”, ja que “la major part dels concerts que realitzo són a l’estranger i tinc ganes de poder tenir més presència a Catalunya i oferir la meva música a la gent d’aquí”.
Víctor Jiménez també es mostra molt entusiasmat: “M’ha sorprès molt el fet que el programa no es resumeix en tres recitals i ja està, sinó d’explorar el perfil, ser valent, amb la filosofia d’anar a fons perdut per fer que les persones que passen per la residència facin pòsit a la societat de Barcelona. La fundació ajuda a crear una audiència que ens suporti al llarg de la nostra trajectòria, i tenim tres oportunitats per fer-ho”. I continua: “És un projecte amb moltes cares i serveixen perquè tu et connectis amb la indústria a Barcelona amb la possibilitat de fer relacions públiques perquè, al final, sí rebo moltes trucades, però gairebé totes les interessants són les de fora i que una institució com la Pedrera que té solera i prestigi -encara més del que pensava- s’interessi per tu és molt bonic. Un se sent valorat a la seva pròpia ciutat, amb qui d’alguna manera faig les paus”. Perquè “hem de tenir l’oportunitat mútua de conèixer-nos. El públic és el que imposa i els programadors se n’aprofiten. És com una compensació pel mutisme de la meva ciutat”, afirma, reblant el calau.
Llibertat artística i experimentació
“Els de la Pedrera et donen coratge perquè facis alguna cosa que sigui diferent i que no faries en un altre lloc. A més, que hi hagi un compositor resident representa el futur de la música”, comenta
Albert Cano. Per la seva banda,
Miquel Ramos ho veu així: “Sempre és una sort que una fundació com la Pedrera decideixi confiar en tu i donar-te llibertat perquè puguis experimentar i crear sense l’angoixa d’haver de pensar en altres aspectes com l’afluència de públic”. Però matisa: “La llibertat creativa és quelcom molt personal i que cadascú decideix fins on la porta. Hi ha moltes artistes que han decidit i decideixen avui dia crear sense tenir la certesa que allò que estan creant tindrà un interès per al públic. En tot cas, m’agrada plantejar-me els projectes personals des de la sinceritat, pensant molt acuradament cada pas que faig, de manera que al final del procés confiï fermament en cada proposta, tant si s’allunya dels estàndards de concert convencionals com si no”. Cano insisteix: “La Pedrera et dóna una llibertat fantàstica, sense dependre dels programadors, tot és positiu!”.
Tracte exquisit
Víctor Jiménez ens explica que “tots estem molt contents, ens sentim acollits, valorats i estimats perquè et fan una gran benvinguda”. Segons afirmen els residents, les organitzadores fan una funció “molt maternal”. La pregunta constant és: “Estas bé, estàs content? Tu ets el protagonista. Res a veure a haver-se d’adaptar a un director artístic”. I afegeix: “És meravellós que agafin el meu nom i se’l facin seu, que el Víctor sigui el contratenor de Barcelona”. A La Pedrera s’han adonat que s’ha de difondre “el nivell de compromís de l’artista, sobretot avui dia que, amb les xarxes socials, tot es redueix a “likes” quan l’impacte ha de ser en les seves audiències, la fidelització”. Tots coincideixen a dir que “el que passa al concert és el que fa que es fidelitzi el públic”.
Diàleg amb compositors i aposta per la nova creació
Un altre aspecte en el qual han coincidit tots els residents és en el fet que tenir un compositor o compositora resident que els faci “un vestit a mida” és meravellós, i, alhora, ho és poder tenir contacte amb altres compositors, perquè “ells són el futur”. Per exemple,
Albert Cano no havia estat directament vinculat a les Residències més enllà d’una experiència amb Ramon Humet: “Una cosa curiosa és que un cop, de forma aleatòria, a Madrid, em van demanar que escollís una obra d’un compositor català i vaig triar Humet i resulta que l’obra triada havia estat composta per les residències i estava enregistrada a La Pedrera”.
També s’han plantejat el fet de demanar més encàrrecs, però el contratenor considera que estrenar altres compositors eclipsaria la
Raquel García-Tomás però, alhora, volia veure compositors vius perquè “és una oportunitat per actualitzar el meu repertori, basat essencialment en el segle XVIII”. El que tenen molt clar és que “les obres d’encàrrec poden passar a repertori i, sens dubte, estar amb compositors vius ens ajuda a revistar compositors anteriors”.
Ara bé, Albert Cano és realista i comenta que “certa música moderna que experimentaries és difícil d’escoltar i fer-la convincent, però cal que al públic se li plantegin reptes i se li ofereixi la capacitat de sorprendre”. I afegeix: “És molt maco que això ens passi a La Pedrera de Gaudí, essència del progrés artístic sense concessions al públic, perquè les obres contemporànies són el millor per l’art i pel futur”.
Creixement personal i oportunitats
Cada resident fa la seva carta als Reis i val a dir que tots esperen moltes coses positives de l’estada a La Pedrera. El clarinetista
Miquel Ramos, per exemple, aspira, “en primer lloc, a seguir creixent com a persona i músic. Això serà possible gràcies a la col.laboració amb altres músics, com els de Lassus Quartet, amb qui fa temps que tinc ganes de tocar, l’Àlex Ramírez, el pianista amb qui formo duo i de qui sempre aprenc música, d’en Jaume Sangrà, actor físic amb qui prepararem un espectacle musical molt especial en el meu recital solista, i la Raquel García-Tomás, de qui espero poder apropar-me més al seu llenguatge i món expressiu. Per tant, a través dels concerts que he proposat pel cicle he intentat mostrar diferents facetes que m’interessen com a intèrpret”.
Víctor Jiménez ens comenta que, sota la tutela de La Pedrera, té tres oportunitats per fer el que vulgui, amb repertoris que no hagi explorat sent el protagonista, “i això és molt motivador”. A més, valora el
networking i que el connectin amb els mitjans: “Si els mitjans no se’n fan ressò és com si ni hagués passat”. Des de La Pedrera es vol que els residents presentin tres programes que puguin ser atractius per als programadors de la ciutat i, a banda, els posen en contacte amb altres institucions. “No els interessen intèrprets i prou, sinó lideratge i la personalitat, gent proactiva que engegui projectes entorn al seu propi perfil”.
Albert Cano té una opinió similar i afegeix: “És una experiència no només al voltant d’un encàrrec sinó en contactar els músics, coordinar els assajos, els reptes del món real”. En realitat, “es tracta d’un viatge per trobar la teva identitat i autenticitat, i trobar allò personal és una cerca molt llarga, però pot desenvolupar-se, en gran part, en aquest espai tan especial on pots ser sincer amb tu mateix”. És difícil avui dia tenir veu pròpia amb les xarxes, que t’influencien tan directament, que tot està molt més homogeneïtzat, “fins i tot el so dels pianistes, i cal estar una mica aïllat en la teva cerca musical per, a més, trobar el repertori adient”.
I Víctor Jiménez afegeix que “és un regal que he aprofitat per fer tres coses que feia temps que volia fer: tornar a treballar amb l’Orquestra Barroca de Barcelona (OBB), fer música francesa amb Juan Antonio Domené i tornar a Barcelona després de fer recuperació de repertori europeu rescatant música que es va estrenar aquí al segle XVIII . Dins del meu interès per la musica contemporània, m’agrada molt el perfil de la Raquel, i em connecta amb el món compositiu actual”.
La compositora resident: Raquel García-Tomás
La temporada passada, la Fundació Catalunya La Pedrera es va llençar a la piscina i va afegir un quart resident a l’equació: un compositor, en aquest cas, Joan Magrané. Enguany tenim la sort de comptar amb
Raquel García-Tomàs, una de les veus més potents de la seva generació, que acaba d’estrenar una obra còmica a Madrid i Barcelona i té forta presència al nostre país.
Parlant amb ella ens va confessar que “no m’ha vingut de cop i volta, l’any passat ja havien comptat amb mi. I com que amb el Joan va anar tan bé vaig pensar que segur que hi hauria l’oportunitat”. Veu aquesta oportunitat amb gran il.lusió, ja que “els intèrprets que hi participen són molt bons, La Pedrera és històrica i la Fundació cobreix una àrea molt important de la vida cultural del país”. Considera que a casa se sent reconeguda: “Aquí tinc activitat professional i m’agrada”. També afegeix que és molt bo que La Pedrera hagi recuperat l’esperit de treballar amb compositors i “que les institucions es tornin a interessar per la nova creació”.
Les seves obres per les Residències iniciaran el cicle “My old gramphone”, amb el gamòfon com a fil conductor, “agafar el mecanisme d’una màquina i reproduir-lo amb un humà”, explica. En aquests concerts no hi ha electroacústica però sí un paisatge sonor i el que toquin ells “ha de semblar un enregistrament antic que pateix circumstàncies, tot molt cuidat i calculat”. Segons l’instrument, variem la tècnica, “amb el piano treballem salts d’agulla i
loops, amb el clarinet la qualitat tímbrica, fent que disminueixi amb canvis d’afinació i
vending. I amb la veu part dels recursos estan relacionats amb la música del Barroc o del Renaixement de manera que doni la sensació de fer sonar un disc antic amb música antiga. Les tres obres porten vídeo a temps real amb fons negre i formes blanques que vol ser una abstracció de la música”. Creu que Les Residències li poden aportar noves experiències compositives i acostar-se a nou públic.
Sobre García-Tomás, Víctor Jiménez afirma que “té un mon sonor propi, no es dispersa, no fa música grandiloqüent, hi ha molta senzillesa volguda, com amb el Barroc, que és minimalista, ella mai fuig de la melodia i per tant per a mi la seva música és orgànica. Vol explorar la natura de la pròpia veu, posar en valor el meu instrument, fer-me un vestit a mida. De tracte és molt fàcil, molt agradable, oberta, i deixa que les coses flueixin”. I sentencia: “No serà la primera vegada que recorri a la Raquel com a persona i com a músic”. Finalment, Miquel Ramos espera “poder apropar-me més al seu llenguatge i món expressiu. Vaig estudiar amb ella a l’ESMUC i vaig compartir algunes estones molt divertides! És una persona molt vital i alegre, sempre trobem fàcilment un espai còmode i distès.
Fotos: Raquel García-Tomás, Albert Cano, Victor Jimenez, Miquel Ramos.
