Òpera

Els compositors més programats del juliol

04-08-2019

Aquest mes hem tingut a la ciutat el Festival Bachcelona, que ha programat Bach i Händel, que estan primer i tercer, respectivament, en el rànking de compositors més programats del juliol. A més, al Palau de la Música, els germans Lucas i Arthur Jussen van interpretar dos corals de Bach revisitats per Kurtág en versió de dos pianos. I Verdi ha regnat al Gran Teatre del Liceu amb Luisa Miller.

  1. Bach

Johann Sebastian Bach, el cim de la música barroca o, senzillament, segons Pau Casals, el cim de la música, va nàixer a Eisenach el 1685, i va  morir a Leipzig, el 1750. Goethe en va fer l’elogi definitiu: “En sentir la música de Bach tinc la sensació que l’eterna harmonia parla amb si mateixa, com deu haver succeït en el si de Déu poc abans de la creació”. Era l’any 1828, el moment del seu reconeixement artístic i popular, gairebé vuitanta anys després de la seva mort, quan Félix Mendelssohn dirigí la Passió segons Sant Mateu a Berlín. La llegenda diu que, el 1821, quan el jove músic judeoalemany tenia vint anys, va acompanyar sa mare a cal carnicer, a Leipzig, on descobrí que el bon home embolicava la carn en un paper pautat, ple d’anotacions. En arribar a casa va reconèixer en aquells papers les partitures de Bach, que havien fet cap a les golfes d’un casa vella que el carnicer havia comprat, de forma que van ser rescatades de l’oblit per un feliç atzar. La contalla probablement és falsa, però, com diuen els italians, se non è vero…
 
Bach pertanyia a una prodigiosa família de músics que va donar més d’un centenar d’intèrprets i compositors, dels quals una trentena van assolir un nivell important. La seva obra és una síntesi de les grans tradicions musicals europees, d’arrels alemanyes, franceses i italianes, que depura i eleva a la màxima expressió amb la seva invenció melòdica, el desenvolupament contrapuntístic, la ciència harmònica i un lirisme ple de fervorosa religiositat. Com a intèrpret va ser un virtuós de l’orgue, el clavecí i el clavicordi, i va escriure per a tots aquests instruments i per al violí, el violoncel, la viola de gamba, el llaüt i la trompeta. Però amb la seva sensibilitat religiosa, el cor esdevingué un dels instruments preferits de Bach, per la seva capacitat de dir, de propagar els textos bíblics, tan fonamentals per al luteranisme, amb el seu imperatiu de retornar a les fonts escrites, fins al punt que la música sacra se situa al centre de la seva creació, com a manifestació del seu ofici i de la seva pietat fervorosa. A més de La passió segons Sant Mateu, l’Oratori de Nadal o les Cantates sacres 80, 140 i 147, entre les seves principals obres mestres hi ha els Concerts de Brandenburg, les Variacions Goldberg, la Tocata i fuga en re menor o el Clave ben temprat.
 
  1. Verdi

Bach va treballar en gairebé tots els gèneres musicals, tret de l’òpera, al contrari que Giuseppe Verdi (1813-1901), que durant més de cinquanta anys la conreà, des dels seus inicis discrets, amb Oberto, Conte di San Bonifacio (1839), fins a la genial maduresa del Falstaff (1893). El primer gran èxit li arribà amb Nabucco, estrenada a La Scala el 1842, després del fracàs estrepitós d’una òpera bufa fallida, Un giorno in regno (1840), un encàrrec fet a contracor en un temps particularment fosc, quan l’autor afrontava la mort dels seus dos fills i de la seva esposa Margherita.
 
La música de Nabucco era tan novedosa i tan desconeguda, amb un ritme tan viu, que els assajos eren interromputs constantment per les mostres d’entusiasme dels músics, els cantants, el cor i el personal tècnic, que deixaven la feina per no perdre’s detall de l’escenari. Més a més, en el Milà ocupat pels austríacs, el Va pensiero es contituí en un himne d’alliberament nacional i el seu autor esdevingué l’heroi del poble, com mostrava Bertolucci el 1976, a l’inici de Novecento, amb la seqüència del pagès anunciant a crits, enmig de la nit, la mort de Verdi. Després d’aquell triomf, l’autoexigència de Verdi per mantenir-se a la cresta de l’onada el va obligar a un ritme creatiu inhumà: són “els anys de galeres”, com en deia ell mateix, que van produir I lombardi, Ernani, Giovanna d’Arco,  i Macbeth, un prodigi musical per explicar la tragèdia de Shakespeare. Luisa Miller (1849) cloïa els anys de galeres per donar pas a la trilogia immortal que formen Rigoletto, Il trovatore i La traviata. Després, encara arribarien Aida, Don Carlo, Simon Boccanegra, i dues meravelles basades en textos de Shakespeare, Otello i Falstaff.
 
  1. Händel

Georg Friedrich Händel va nàixer el 1685, el mateix any que Bach, a Halle, a només quaranta quilòmetres d’Eisanach, però curiosament els dos genis no es van conèixer mai personalment. De fet, es difícil trobar dos compositors amb unes aspiracions i un estil musical més diferents, perquè mentre Bach concebia la música com un servei ad maiorem Dei gloriam, per a Händel calia connectar amb els gustos canviants del públic, la qual cosa el convertí en el primer compositor modern. La seva vida va ser la d’un artista sofisticat i internacional, que viatjà per Alemanya, Itàlia i Gran Bretanya, on finalment s’establiria el 1709. Allí composaria El Messies, el 1742, amb un èxit tan fulgurant i tan permanent que la farien una de les obres més conegudes i reconegudes del repertori internacional. Tanmateix, és possible que la popularitat de la peça emmascarés la resta de la seva prodigiosa obra –en quantitat i en qualitat. Dues obres per ser interpretades a l’aire lliure que van provocar l’entusiasme de les masses van ser la Música aquàtica (1717) i la Música per als reials focs d’artifici (1749), un encàrrec de Jordi II que tingué una estrena ben desgraciada, perquè el foc va cremar l’escenari i va provocar el caos, diversos ferits i dues víctimes mortals. Entre altres dels seus hits perdurables destaquen l’ària Lascia ch’io pianga, del tercer acte de l’òpera Almira (1705), reciclada amb una lletra diferent per al segon acte de Rinaldo (1711) i, sobretot, Zadok de Priest, de l’Himne de la coronació de Jordi II, que s’ha convertit en l’himne de la Champions League, amb un arranjament de Tony Britten.
 
Juntament amb Bach, Händel és la més alta expressió de la música barroca, amb la seva capacitat de recollir influències germàniques, italianes i angleses, particularment d’Henry Purcell. Treballador compulsiu fins a l’extenuació, es va reinventar constantment i va conrear l’òpera, els oratoris i els repertoris corals, amb composicions modernes i cosmopolites, amb una gran força dramàtica i una gran bellesa lírica. Es van declarar els seus deixebles músics com Glück, Haydn, Mozart i Beethoven, que el considerà “el compositor més gran que hagi existit mai”.

Fotos: Bach, Verdi, Händel.
Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


Aina Vega Rofes
Aina Vega i Rofes
Editora
ainavegarofes