Critica

Quan la música es fa visible. La Mahler Chamber Orchestra i Gustavo Dudamel

13-08-2019

La Mahler Chamber Orchestra féu vibrar els jardins del Festival Castell de Peralada el passat dia 10 d’agost sota la batuta de Gustavo Dudamel. La vetllada comptà amb dues obres del repertori romàntic i amb un seguit de col·laboradores de luxe. María Valverde narrà la primera part del concert, que comptà amb les veus de la soprano Mercedes Gancedo i la mezzosoprano Lídia Vinyes-Curtis, totes elles acompanyades del Cor de Noies de l’Orfeó Català.

Per a totes aquelles de nosaltres que coneixem el reguitzell de sensacions que la Mahler Chamber Orchestra pot arribar a desencadenar, la nit del passat dissabte 10 d’agost es presentava molt llaminera. Gustavo Dudamel es col·locà al capdavant de l’orquestra per a interpretar El Somni d’una nit d’estiu, Op. 61 de Fèlix Mendelssohn i la Simfonia nº1 en Re major, “Tità” de Gustav Mahler.
 
La primera part del concert fou protagonitzada per un conjunt esplèndid. L’orquestra, que comptava amb els reforços d’alguns artistes de la Dudamel Foundation, quedà emmarcada per les projeccions adequades però poc atrevides del director de cinema veneçolà Alberto Arvelo, el Cor de Noies de l’Orfeó Català, la soprano Mercedes Gancedo, la mezzosoprano Lídia Vinyes-Curtis i l’actriu María Valverde, que es col·locà al costat del director.
 
L’arxiconeguda peça de Mendelssohn fou entonada meravellosament per l’orquestra, i ràpidament quedà demostrada la intenció de Dudamel. L’articulació meticulosa de cada frase i sforzando accentuà la teatralitat de la música incidental amb la qual Mendelssohn musicà la història de Shakespeare. L’aspecte instrumental de la peça fou excel·lent, no obstant això, allò que narrà María Valverde es féu de mal escoltar per la poca qualitat dels aparells o la mala sonorització del conjunt tècnic. Quan fou el torn de la màgica You spotted snakes l’escenari semblà créixer amb la intervenció del Cor de Noies, Gancedo i Vinyes-Curtis, i la primera part de la vetllada agafà un caràcter fantàstic i il·lusori, en perfecta harmonia amb el jardí i els estels que feien de marc natural de l’escenari.
 
La segona part del programa fou un gaudi i un regal per a les oïdes de totes les persones presents. La simfonia titànica de Mahler fou abordada de manera delicada per la Mahler Chamber Orchestra, que reiterà per als qui no ho havien copsat en la primera part del concert que la musicalitat, el talent i el conjunt orquestral eren d’un altíssim nivell artístic.
 
Dudamel jugà amb la música com si es tractés de quelcom flexible, i el primer moviment de la simfonia Langsam, schleppend. Wie ein Naturlaut – Im Anfang sehr gemächlich (poc a poc, com el soroll de la natura – en un inici, suau) endinsà l’auditori en un ambient meravellós. El caràcter programàtic de l’obra, que emparellava la primera i la segona part del programa, semblà aguditzar-se amb l’elasticitat que Dudamel hi plasmà, una qualitat que s’estengué al llarg de l’obra.
 
El segon moviment, Scherzo. Kräftig bewegt, doch nicht zu schnell (Moviments poderosos, encara que no ràpids), continuà amb el caràcter màgic de la vetllada i el tarannà juganer de la primera part del concert retornà per al Ländler que arrebossa el segon moviment de la simfonia de Mahler. La potència simfònica de l’orquestra, que en aquest cas s’havia transformat en filharmònica, començà a entreveure’s, i l’entesa entre el conglomerat orquestral i director es féu visible als ulls del públic, transformat en onades de música que semblaven moure’s entre tots ells. 

El tercer moviment, Trauermarsch: Feierlich und gemessen, ohne zu schleppen (marxa fúnebre: solemne i mesurada, sense perdre moviment) deixà enrere l’aire festiu per a entrar de ple en el cànon hieràtic entonat per les timbales, el contrabaix solista, el fagot solista i la tuba. La meravella sonora que es creà fou quelcom d’un altre món i es mantingué al llarg de la dansa cabaretesca i de tocs folklòrics del tercer moviment. El clarinet solista, Vicente Alberola, li donà un toc klezmerià que anà anant i tornant fins que finalment, i amb el suport harmònic de la fantàstica secció de metalls, s’acabà imposant i deixà un gust de boca misteriós i retrospectiu, com si el so s’anés allunyant de les oïdes dels i les presents.
 
L’inici del quart moviment, Stürmisch bewegt (mogut com una tempesta) fou realment titànic i tempestuós. La potència de l’orquestra, convertida ara si en un monstre simfònic de grans dimensions, transformà l’energia de la vetllada en quelcom poderós, transcendent i fins i tot místic. La tensió creada per Dudamel i la Mahler arribà als extrems de la sensibilitat musical, eriçant la pell de totes les persones presents i fent-nos partícips de quelcom meravellós que anà in crescendo fins a l’estrèpit final de la simfonia, que convertí la vetllada en un gaudi sonor de difícil comparació.

Fotos: Festival Castell de Peralada

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *