Avui, la revista Associated Press ha publicat un article que acusa el divo espanyol Plácido Domingo d’haver abusat de vuit cantants i una ballarina en els darrers trenta anys. Sempre hem de comptar amb la presumpció d’innocència, però, en qualsevol cas, les veus del món de l’òpera comenten que Domingo “no és cap Sant”. Vuit s’han mantingut anònimes i només una, la mezzosoprano Patricia Wulf, s’ha atrevit a denunciar públicament l’abús.
La història de les dones està plena de rebuig, assetjament, humiliació i menyspreu per part d’uns homes que, durant segles, han quedat impunes perquè les convencions socials -que ells mateixos dictaven- encobrien qualsevol acte devaluador de la dona. En els darrers anys, amb el moviment #MeToo, moltes dones han perdut -o han intentat perdre- la por a denunciar abusos sexuals de diversos graus. A la llum dels esdeveniments, Plácido Domingo s’excusa dient que “eren altres èpoques i que la vara de mesurar era diferent”. Sí, és cert, les normes del flirteig eren potser unes altres, però el sentiment de rebuig i menysteniment d’una dona, sigui ara, fa trenta anys o en l’època de Hildegard von Bingen és el mateix. Els fets són els fets, i les conseqüències personals i professionals per les dones assetjades per l’astre van ser nefastes, ho van ser en aquell moment, i ho serien ara. He parlat amb alguns homes que relativitzen la situació. No ens n’adonem que les dones, a banda de cobrar menys, tenir menys oportunitats laborals pels condicionants personals, haver de lluitar més per l’èxit professional i tenir vides múltiples (professional, mare, esposa, filla…) a sobre, ens toca justificar-nos quan passen esdeveniments d’aquest tipus.
