Ja en la seva recta final, la Schubertíada va acollir, divendres 30 d’agost a la canònica de Vilabertran, la soprano Katharina Konradi i el pianista Eric Schneider per interpretar un programa molt ben bastit que combinava magistralment lied contemporani i romàntic. Un concert exquisit que romandrà en la nostra memòria.
Una veu pura, homogènia, neta, gairebé angelical, sense fissures però sense arribar a ser cristal.lina, precisament, perquè té molt cos, carnositat i sensualitat -conjuminacions difícils d’aconseguir en una cantant- va emergir amb gran personalitat i honestedat escènica a l’absis de l’església de Vilabertran, acompanyada del versàtil pianista
Eric Schneider, que va sonar acoixinat, sense excessos, respectant el lideratge de
Katharina Konradi amb talent i sensibilitat. El duo va fer una interpretació sublim d’un programa concebut per la mateixa soprano i que anava des de Robert i Clara Schumann, passant per Brahms i Debussy, fins Kurtág i Krenek, que han musicat poetes com Attila József, Paul Verlaine, Heinrich Heine, Friedrich Rückert o Rainer Maria Rilke. Petites escenes que situen l’home davant la immensitat de la natura, alhora que descriuen les petiteses i les grandeses humanes en un programa on la potència lírica de l’artista que es bat amb el món, intentant sobreviure a les contingències per assolir l’ideal de Bellesa i Bondat, es combina amb una gran autoconsciència que, en el binomi Natura-Cultura, ens deixa rastres poètico-musicals com ruïnes que ens empenyen a reconstruir-nos a nosaltres mateixos, com a éssers que contemplem estèticament la música i la paraula i, alhora, fem emergir de les runes les nostres misèries i grandeses, desesperances i il.lusions. Un viatge interior amb un far: la veu de Konradi, extàtica i plena d’autenticitat.
El primer bloc va presentar-nos les afinitats entre
György Kurtág i el
Töredékek, op. 20 d’Attila József, i els
Sechs Gesänge, op. 107, de Titus Ulrich, Eduard Mörike, Paul Heyse, Wolfgang Müller i Gottfried Kinkel, musicats per
Robert Schumann, un diàleg entre la visceralitat de la paraula viva i descarnada i la dolçor romàntica. Kurtág va sonar amb intervals complexos i una melodia discontínua, que Konradi va interpretar
a capela, amb gran precisió i una afinació perfecta, dicció precisa i la combinació entre l’agilitat necessària i el dramatisme requerit, en una espècie de cant ancestral que ens arribava a les vísceres, sense concessions, però també sense agressivitat. Control extraordinari dels reguladors i tensions i distensions harmòniques que van captivar l’oient, que sentia un respir en escoltar les obres més netes de Robert Schumann, unes cançons que van a l’essencial, despullant de superfluïtats i atacant de forma directa les nostres ànimes amb la seva aparent senzillesa. Tot plegat, un
tour-de-force en què soprano i pianista van estar al màxim nivell, oferint generosament el seu talent innat – cultivat en les millors escoles i bregat en els escenaris.
El segon bloc era un caramel. La conjunció de
Claude Debussy i Paul Verlaine és, senzillament, un luxe pels sentits i l’intel.lecte. La duresa de Kurtág i la claredat de Schumann es van transfigurar en un so eteri, vaporós, de melodia sinuosa i un piano que evocava diferents colors, actiu, interpel.lador, essencial, per dibuixar el caràcter impressionista del compositor. Vam poder escoltar un dels cims de la poesia simbolista, “Il pleure dans mon coeur/comme il pleut sur la ville”, que, contràriament al que assenyala el text, amarat de tristesa i llàgrimes, s’inseria en una música moguda, desperta, gràcil, com si Debussy volgués aportar l’esperança en la desesperança. “L’ombre des arbres” va sonar melangiós, així com més complex harmònicament “Aquarelles I. Green”, mentre l’alegria transcendia a “Paysages belgues. Chevaux de bois”, en què no s’escapà ni una nota i la compenetració entre soprano i pianista era perfecta, per acabar amb “Aquarelles II. Spleen”, on l’amant emporuguit per un rebuig declara a la noia que està cansat de tot, menys d’ella, perquè “Le ciel était trop bleu, trop tendre,/la mer trop verte et l’air trop doux”.
Després de la pausa van sonar Clara Schumann, Brahms i Krenek. Un descens poètic des de la màgia de l’amor (
Liebezauber, op. 13/3, d’Emanuel von Geibel) a la tristesa del
paisatge erm (“Aber die Winter!”, del
Ô Lacrimosa, op. 25, amb lletra de Rainer Maria Rilke). Però, alhora, un ascens musical des de la gràcil melodia schumanninana amb una harmonia convencional, passant per un piano independent i ple, que convergia i divergia de la veu cantada d’un Brahms fins a la creixent experimentació tonal i l’expressionisme d’Ernst Krenek, amb una melodia molt intervàlica.
En
Clara Schumann hi vam veure també una evolució, des de la
naïveté de
Liebezauber a la potència de
Lorelei, de Heinrich Heine, intensa, moguda, sense un alè d’esperança i amb un piano molt més actiu que dóna sensació de velocitat. No és balder remarcar que Konradi pronuncia molt bé les vocals, especialment la “a”, tan fàcilment esguerrable amb una obertura excessiva de l’aparell sonor. D’altra banda, el recull de
Johannes Brahms és un cant a la natura i a l’enyor a éssers estimats (“Vergiß nicht mein”, Kluger) i a la pàtria (
Heimweh II, Groth), que s’inicia amb una serenata de caire força lleuger, passant per cançons dedicades a
Mädschen (noies) que viuen envoltades de paisatge i es relacionen amb ell, i es clou amb clam a les melodies que ens penetren, suaument, en l’ànima amb melangia, però també lluminositat.
Ernst Krenek cloïa el concert amb un regal que li va fer Rainer Maria Rilke,
Ô Lacrimosa, que es convertiria en una obra de joventut (1925) on el compositor està al límit entre el postromanticisme i l’expressió de l’atonalitat lliure amb tocs expressionistes, molt expressius, especialment en els
moments sublims en què la veu queda despullada i arribem a un cant celestial (no en va, en un d’aquests moments la soprano canta “Himmel”, “Cel”) o, fins i tot, una reinterpretació de l’
epokhé husserliana que deixa l’emoció suspesa a l’aire, per acabar triomfal. A més, vam gaudir de dues propines, un
Volklieder de Brahms i
Im Abendrot, D. 799, de Schubert.
Era la tercera vegada que Konradi actuava a la Schubertíada, però la primera que la sotasignada l’escoltava, i va ser un amor a primera vista -o a primera oïda-, un idil.li que tot just comença i que continuarà, com a mínim, el dia 8 de novembre a L’Auditori en el marc del cicle de Cambra. Esperem que el programa que ha dissenyat Konradi per a la Schubertíada viatgi per terres properes i llunyanes, per transfigurar més ànimes, per ajudar-nos a viure una mica millor aquest temps devastador i fútil, voraç i insensat, cruel. L’art hi és per redimir-nos del dolor i la lletjor, especialment, amb conjuncions tan felices com les de la veu de Katharina Konradi i el piano d’Eric Schneider.
Fotos: Katharina Konradi, Eric Schneider, Schubertíada de Vilabertran
