Coral

Música, gest i color

Dijous 12 Setembre 2019

El divendres 6 de setembre passat, la formació basca de veus blanques Leioa Kantika Korala dirigida per Basilio Astúlez va realitzar un concert al Petit Palau del Palau de la Música Catalana dins el cicle La Casa dels Cants. El repertori interpretat englobava obres de compositors d’arreu del món i de la segona meitat del s. XX.

Els cors parteixen d’una idea molt senzilla: un grup de gent es reuneix i canta. A partir d’aquí, la música que en surti pot evolucionar cap a moltes bandes i la gràcia precisament és aquesta: que és decisió del grup, encoratjat i guiat pel director, escollir com de lluny ha d’arribar aquesta música.

Leioa Kantika Korala, vestit amb pantalons bombatxos i samarretes de colors, es va presentar des d’un primer moment amb un so cobert i present sense renunciar al color propi de les veus blanques, amb unes coreografies molt sentides, de gestos delicats i orgànics. Basilio Astúlez va conduir el cor amb elegància i precisió al llarg de més de 15 peces que anaven des d’allò més religiós a allò més popular, passant per tradicions i sonoritats molt diverses però que tenien com a denominador comú la seva contemporaneïtat.

La formació basca estava formada, sens dubte, de veus molt solvents: totes les solistes van executar el seu paper amb professionalitat i seguretat dalt l’escenari. Nerea González al Dobbin’s flowery vale de Matti Kallio i arranjament de Sarah Quartel, amb una veu poderosa, madura, fins i tot una mica vibrada; Maider Biguri a Revelation de Randall Stroope defensant amb caràcter i força una intervenció que no era gens fàcil – obra en la qual també cal destacar la feina d’Itziar Barredo al piano –; Haizea Lorenzo i Ainoha García a Gratias agamus Domino Deo nostro d’Urmas Sisask amb unes veus brillants que es notaven treballades.

A nivell musical, destacaria el paper de les contralts, que van presentar uns greus molt amples i còmodes al llarg de tot el concert. Així mateix, també cal subratllar la precisió rítmica i melòdica de tota la formació a Benedictus d’Efrem Podgaits, tot i que potser es va trobar a faltar una mica de joc amb les dinàmiques. En la mateixa línia, malgrat la falta de pianos, vam poder gaudir d’un empaste molt bonic, amb harmònics i una gran potència vocal, al Salve Regina de Tokuhide Niimi. D’altres moments que val la pena destacar són els clusters delicats i les boques closes de Like a rainbow de Bob Chilcott, l’hipnòtic Wau bulan de Tracy Wong i els seus crits convincents o la curiosa versió de Tha thin tha de Lisa Young.

El segon pilar fonamental d’aquest cor és, sens dubte, la part visual i coreogràfica. És aquí on destacaria l’elegància del Bring me little water, Silvy arranjat per Moira Smiley, la teatralitat en obres com A puppet’s dream de Darius Lim – on la percussió d’Ander Lekue va ajudar a entrar en l’imaginari proposat pel compositor –, l’expressivitat de Flowers d’Edri Cohen i la calma tensa de The firedance of Luna de Darius Lim. Si es feien paleses les hores d’assaig no era tant per la complexitat dels moviments com per la naturalitat amb la que els executaven. La sorpresa final d’una versió fresca d’All the single Ladies va tancar el concert dels Leioa Kantika Korala. Finalment, el Cor Infantil de l’Orfeó Català va sumar-se a la formació convidada per interpretar una obra composta per Eva Ugalde, Tximeletak, sobre un poema de Bernardo Atxaga.

El públic, entregat i agraït, va aplaudir dret una bona estona perquè el concert va agradar. Més enllà, però, de valorar com de lluny van arribar les cançons que van sonar entre les parets del Petit Palau divendres passat o de reflexionar sobre on poden acabar arribant en un futur, tancaria aquesta crítica destacant, del concert, la importància de fer viure la música com una cosa divertida però fruit d’una exigència prèvia i el fet de viure el que es canta i explicar-ho a través, pròpiament, de la música.

Foto: Leioa Kantika Korala, Basilio Astúlez

Últimes Notícies