La temporada clàssica de La Pedrera s’inaugurà amb el concert que oferiren el jove pianista Albert Cano Smit i el Cosmos Quartet, un concert que encetà les Residències Musicals de la Pedrera d’aquest nou curs, dins de les quals s’emmarca la presència del jove pianista. El concert tingué lloc el dia 15 de setembre a l’Auditori de La Pedrera.
El pianista
Albert Cano Smit, actualment alumne de la Juilliard School de Nova York, inaugurà el vuitè cicle de concerts dels residents a La Pedrera acompanyat del
Cosmos Quartet, un jove quartet format per
Helena Satué, Bernat Prat, Lara Fernández i
Oriol Prat, que sembla haver robat el cor del públic català, i ben merescudament. El programa comptà amb tres obres per a corda i piano que mostraren al públic tres facetes ben diferents de l’ensemble creat per a l’ocasió.
Primerament fou el torn del
Quartet en La menor de Gustav Mahler, un quartet escrit en un sol moviment (
nicht zu schnell) per a piano, violí, viola i violoncel que féu de pont estilístic entre la primera i la segona part del concert, establint connexions que s’haurien d’escoltar al llarg de la vetllada, entre les obres de Xostakóvitx i Schumann. El dramatisme de la peça fou abordat magistralment pels intèrprets i, tot i que en alguns moments Albert Cano semblà anar a remolc dels tres quarts restants del quartet, la interpretació del conjunt fou ben interessant, fent èmfasi en el diàleg musical entre els quatre instruments, creant una tensió musical que anà madurant al llarg del concert.
La segona peça del programa, interpretada pel quintet al complet, fou el
Quintet per a piano i cordes, Op. 57 de Xostakóvitx. La peça, escrita l’any 1940 i estrenada pel mateix compositor, rebé una càlida acollida en el seu moment, i és que el viatge sonor creat pel compositor rus transporta l’oïda a través de la història de la música fins a plantar-se en la modernitat més absoluta. Altra vegada es féu palesa la distància entre el quartet i el pianista, tot i les poderoses intervencions d’Albert Cano; potser el fet de tractar-se d’una peça que podria considerar-se per a quartet i piano acompanyant, crea una divisió il·lusòria entre la corda fregada i la percudida.
Després d’una curta pausa el quintet reaparegué en escena per a oferir el
Quintet per a piano i cordes, op. 44 de Robert Schumann i d’aquesta manera retornar al romanticisme que, d’alguna manera, s’havia anunciat amb el quartet mahlerià. El diàleg entre els cinc intèrprets recuperà l’esperit de tertúlia musical i endolcí l’ambient amb una peça considerada com un dels
greatest hits de la cambra.
L’enteniment entre els cinc membres de l’ensemble, creat per a l’ocasió, es féu evident des d’un bon inici i es solidificà al llarg del concert; la compenetració del quartet i la musicalitat del jove pianista crearen una sonoritat impecable que anà
in crescendo i que, gràcies al romanticisme edulcorat de Schumann, deixà l’auditori submergit en cotofluixos sonors, llest per a ovacionar el mestratge dels cinc talents musicals.
Fotos: Cosmos Quartet, Albert Cano Smit.
