Recomanacions

La paraula que transforma el Palau

Divendres 20 Setembre 2019

El proper dijous 26 de setembre s’obre el cicle de conferències ‘Transformació’ en el marc de la programació de l’Hivernacle del Palau de la Música. El primer encontre serà amb Victoria Cirlot, i la seguiran Jordi Savall&Mathias Énard, Anna Beer&Sira Hernández, Joan Magrané, Chantal Maillard i Jörg Widmann.

El leitmotiv de la temporada 2019/20 del Palau de la Música Catalana és Transformació, concepte que el fins ara director artístic adjunt del Palau de la Música Catalana, Víctor Garcia de Gomar, interpreta com una apel.lació “a la capacitat de les persones de ser commogudes internament i, alhora, que ells siguin capaços de transformar el seu entorn personal i social. Els artistes actualitzen les obres a cadascuna de les seves interpretacions i això ofereix al públic una altra mena de transformació, la del mateix repertori”.
 
En el marc de les activitats paral.leles a les estrictament concertístiques, el Palau reforça enguany encara més l’Hivernacle que, segons el seu coordinador, Darío Fernández, és “una invitació a enfonsar les mans a terra, dipositar la llavor i gaudir de com creix, es ramifica, pren direccions imprevistes i floreix”. Per als neòfits, és el pas previ per tenir una experiència estètica el màxim de satisfactòria a la sala i, per als més iniciats, una forma d’aprofundir en aspectes musicològics, però també d’interacció entre disciplines, un espai per reflexionar i fer-se preguntes amb interlocutors de nivell i una oferta molt atractiva.
 
Les “Conferències Transformació” tenen aquest concepte com a fil conductor, adoptant el poder de la paraula com a transfigurador i mediador entre el públic i la música, en una feliç confluència entre les arts. La transformació és la base de la vida: naixem, creixem, ens reproduïm i morim i, amb una mica de genialitat i de sort, deixem un llegat a les generacions futures. Segons Heràclit, l’ésser és canvi, mutabilitat, perquè “no et banyaràs dues vegades en el mateix riu, t’hi banyaràs i no t’hi banyaràs, perquè el riu és el mateix i no és el mateix”: la transformació és inherent a la vida perquè el pas del temps és inexorable i els fets que ens ocorren ens configuren per dins i per fora. En Plató només les Idees són immutables, ja que el canvi és font de la imperfecció que domina l’esfera del Món Sensible. Però per Aristòtil el canvi és essencial, perquè totes les coses que estan en acte tenen una projecció en potència: la llavor de l’hivernacle es convertirà en un arbre que donarà fruits, i el nadó és un filòsof en potència. La música és l’agent transformador més poderós, si seguim Schopenhauer, que considera aquest art com la manifestació de la Voluntat, allò que ens pot salvar de les urpes de la Roda d’Ixió, amb el seu constant i estèril girar gens fructífer, i assolir la plenitud i l’absència de desig com a fi últim.
 
El fil conductor de la temporada, tal com ho va ser l’anterior d’Origen, és “un concepte tan elàstic com estimulant”, comenta el coordinador de l’Hivernacle. Justament amb l’ànim de fomentar la confluència entre les arts, Joan Fontcuberta, Bill Viola i Blanca Llum Vidal donaran vida a les parets modernistes i connotaran la música dotant-la d’un meta sentit. D’una banda, amb l’estètica del pas del temps de Fontcuberta, que juga amb el deteriorament de les imatges per generar-ne d’altres d’autònomes que desafien la funció per la quan va ser creades, evocant el record i la memòria i “esdevenint una font d’energia pròpia que escapa al control de l’artista i l’espectador, escapolint-se de les mirades estàtiques” (Darío Fernández). L’obra de Bill Viola és una transformació espiritual que, alhora, és bella i violenta i explora la meditació, la transcendència i la idea de trànsit com el que hi ha entre el moviment vertical i horitzontal, en el procés d’ocupació de l’espai buit o en la idea d’immersió en aigua o foc. La poeta Blanca Llum Vidal explora la transformació en matèria i esperit: amb la naturalesa en un espai com el Palau, ple de l’organicitat de pedra i, alhora, transfigura els nostres sentiments fent palesa la volatilitat de l’amor servint-se de múltiples referències florals que conviden a les metàfores de canvi pròpies del món natural amb un ús fèrtil del llenguatge “que combina l’ús d’eines de pulcritud pràcticament clàssica amb energies molt contemporànies”, comenta agudament Fernández.
 
La confluència de les arts, de les disciplines i els formats seran presents a les conferències “Transformació” del Palau de la Música, que s’inicien el dijous 26 de setembre de 2019, a les 19h al Petit Palau, amb la medievalista Victoria Cirlot, que ens oferirà “De la mística a la modernitat”. El primer que es preguntarà és, precisament, “per què és tan important la transformació?” i, entrant en el seu camp, com apareix aquesta en els relats artúrics: el cavaller de la cort d’Artur surt a l’aventura, la quêste -el seu objectiu com a heroi-, es troba amb la merveille, que el transforma, com és el cas de Parsifal, per exemple, que ens entronca directament amb Wagner i, finalment, la tornada a la cort del rei amb tots els aprenentatges. Però Cirlot també es preguntarà com apareix la transformació en la mística, prenent com a punt de partida la transformació espiritual de Hildegard von Bingen, i es plantejarà quina importància té la mística en la modernitat, en una societat líquida, en canvi constant, en tensió permanent entre cultures d’un molt alt nivell de confessió oposades a un ateisme i una desafecció inherents al desengany a què ha dut el fracàs il.lustrat de la idea de Progrés.
 
Dimecres 2 d’octubre de 2019, a les 19h al Petit Palau, Jordi Savall &Mathias Énard presenten “Lligats a l’encanteri”, l’encanteri de la Mediterrània i les músiques extraeuropees. Són dos artistes units per l’empatia, la curiositat en allò nou i la generositat d’esperit. Jordi Savall busca la transformacióa través de la il.lusió col.lectiva, el suport social i l’humanisme. Orpheus XXI és un gran exemple d’això, una formació integrada per músics refugiats essencialment de països de la Mediterrània, amb la qual cosa es converteix en un pont entre civilitzacions, i la participació del literat Mathias Énard arrodoneix el debat. Amb estudis d'àrab i de persa a l'Institut Nacional de les Llengües i Civilitzacions Orientals (INALCO) i de llargues estades a l'Orient Mitjà, Mathias Énard s'instal·la el 2000 a Barcelona, on impulsa diverses revistes culturals i ensenya àrab a la Universitat Autònoma de Barcelona. Publica l'any 2010 una novel·la curta, Parla'ls de batalles, de reis i d'elefants (Premi Goncourt, que va tornar a rebre el 2015 amb La brúixola) que tracta d'un episodi probablement fictici de la vida de Miquel Àngel on s'hi mostra la Constantinoble tolerant i europea que ha sabut acollir els jueus i musulmans expulsats de Sepharad pels Reis Catòlics. El mateix Énard escriu: “Sé que els homes són nens que amaguen la desesperació en la còlera, la por en l’amor; que responen al buit construint castells i temples. S’aferren a relats, que empenyen davant seu com estendards; cadascun fa seva una història per vincular-se a la multitud que la comparteix” (Parla’ls de batalles, de reis i d’elefants, Columna Edicions). Res és pur en aquesta cruïlla de civilitzacions que ha donat tants fruits artístics i intel.lectuals, però també ha robat vides per ignorància o cobdícia. Quin és el Mediterrani que vivim nosaltres? Almenys, un en la qual Savall oferirà un tast de la seva música.
 
“Les dones de la clàssica” és el tema que es tractarà dijous 17 d’octubre, a les 19h al Petit Palau, amb Anna Beer&Sira Hernández. A partir del llibre de Beer Sounds and Sweet Airs: The Forgotten Women of Classical Music es tractarà, precisament, de figures femenines del passat més o menys reconegudes “sense ser massa pessimistes amb la situació, ja que hi ha molta creació femenina en aquests moments”, comenta la pianista, i afegeix: “Cal que les dones tinguem el nostre lloc, sense queixar-nos, però trencant les barreres masclistes i sobrepassant el primer obstacle: nosaltres mateixes”. Segons explica Hernández, les dones han tingut accés a la cultura “com un ornament de la vida, especialment a les classes altes”. Tanmateix, comenta que “hi ha dones de la meva generació que han trencat aquest estigma, directores d’orquestra, compositores”, però encara són minoria. La mateixa Clara Schumann creia que no valia la pena la seva música, mentre que Alicia de Larrocha posa “un títol terrible” al seu llibre, Pecats de joventut. Per tant, estem d’acord que “tenim un estigma amb nosaltres mateixes, hem de ser molt intransigents i la societat ha d’abandonar el paternalisme. Però, sobretot abandonar el tòpic segons el qual <>”, sentencia la pianista, que en aquesta jornada estrenarà a Barcelona una peça dedicada a Primo Levi en el centenari del seu naixement.
 
Dimecres 15 de gener de 2020, a les 18.30h al Petit Palau, Joan Magrané parla de la seva música a “Primer fou la paraula”. La conferència està lligada al concert del Quartet Gerhard on s’interpretarà tot seguit el seu Segon Quartet de Corda. Segons explica Magrané, “va ser la primera obra on vaig començar a tenir molt en compte la paraula, en aquest cas, poesia de Dino Campana, per articular les obres. Parlaré de com em serveixo de la paraula, fins i tot per la música instrumental”, amb un autoanomenat “madrigalisme sui generis”. En cap cas es tracta de música programàtica, sinó que l’obra té relació amb la teoria del afectes, que s’ocupa de les passions i emocions que agiten l’ànima humana, ja des de Plató. “La meva relació amb el text té més a veure amb el caràcter i l’expressió de cada moment concret dins d’una forma abstracta que amb un ús narratiu, pensant més paraula a paraula que en tot el poema sencer”, comenta. Com els madrigals, la paraula determina la intervàlica, per exemple: “Penso i dissenyo la forma en abstracte, però a l’interior de la composició passa al contrari, es tracta d’anar sumant detalls: treballo la forma abstracta (espais temporals) i faig ús de madrigalismes (tòpics) per omplir-ho expressivament”, explica el compositor convidat.
 
Dilluns 2 de març de 2020 a les 19h al Petit Palau, Chantal Maillard es preguntarà si “Tot el que vibra és música?”. Premi Nacional de Poesia (2004) per Matar a Platón i Premi Nacional de la Crítica (2008) per Hilos, la poetessa i filòsofa que defuig les etiquetes -imprescindibles pels replicants digitals en l’era de la postliquiditat que exalça l’especialització- ha escrit recentment assajos com La baba del caracol o La compasión difícil. El seu és un pensament transformador: en el món dels mèdia, qüestiona la manera com ens han educat respecte els impactes massius i violents, com a espectadors immadurs, fet que ens fa vulnerables i manipulables. La pregunta és: tenim una bona educació estètica que ens convidi a la contemplació del fet artístic amb criteri propi i que ens permeti tenir una posició crítica respecte les programacions de les nostres sales de concerts? Segurament, tot el que vibra sigui música, però només el que ens emociona és art.
 
Finalment, Jörg Widmann, l’altre compositor convidat d’enguany, ens oferirà, el dimarts 9 de juny a les 19h a la Sala d’Assaig de l’Orfeó Català, “Moments musicals extraordinaris del passat i del present”, una conferència-performance on connecta diferents èpoques en la cerca de referents harmònics i temàtics. En una entrevista a la <> (núm. 370), Jörg Widmann, eclèctic clarinetista, director i compositor, explicava al seu director, Albert Torrens, que “lògicament, esperem que això [la transformació] passi, que la música transformi les persones almenys en aquell moment”. Prenent com a grans mestres Schönberg, Mahler, Stravinski o fins i tot Miles Davies, considera que “els revolucionaris capgiren les coses de manera literal perquè en coneixen molt bé l’altra cara. I em sento proper a aquest concepte de modernitat”. Una modernitat que assumeix sense tabús ni complexes, des del gaudi de les diverses facetes com a músic que sempre acaben confluint en una sola: l’artista. En el terreny de la composició, aspecte que preocupa molt el Palau, creu que “per a mi, no és cap contradicció escriure peces molt diferents entre si mentre cadascuna sigui consistent en si mateixa”. Aquesta concepció podria desmuntar la meva pròpia teoria sobre la “triple coherència” en un artista -la coherència de l’obra amb si mateixa, de l’obra en relació amb el conjunt de la creació i de l’obra amb l’artista en si mateix-, si llegim la seva sentència literalment. Però l’ethos artístic de Widmann proposa una mena  d’eclecticisme, tot i respirar una determinada atmosfera: la recerca tècnica, el so inquiet, la precisió sonora i, alhora, cert lirisme -“Quedar-se quiet és la mort de l’art i fins i tot de la vida”, afirma- i creu que és molt important que en un programa hi hagi obres clàssiques i contemporànies perquè, d’aquesta manera, les dues es poden percebre des d’un altre punt de vista i, a més, proposa programes “que uneixin totes les meves facetes, la direcció, la interpretació i la composició, i que incloguin diversos formats, com ara xerrades abans o després del concert”, com serà el cas de la seva conferència del juny després que haguem decidit tots nosaltres, al llarg de la temporada, si, com el compositor declara, “la qüestió no és la immortalitat, sinó si allò que escrius funciona o no”.

Fotos: Victoria Cirlot, Jordi Savall, Joan Magrané, Jörg Widmann (Marco Borggreve)

Últimes Notícies