El passat dimecres 18 de setembre Zubin Mehta tornà visitar Barcelona, en aquesta ocasió juntament a l’Orquestra Filharmònica d’Israel i amb la Tercera Simfonia de Mahler en el faristol, concert que va tenir lloc a l’Auditori amb un gran aforament de públic.
Quan el 1895 Mahler començà la composició de la que seria la seva més extensa obra simfònica, els colors i les ombres de la natura tornaren una vegada més a empapar totalment la partitura. El compositor estiuejava llavors a Steinbach am Attersee, un pintoresc llogaret vora el llac Atter, entre Salzburg i Linz. La natura sempre va ser per a Mahler un pilar indispensable del seu art compositiu; però en la tercera simfonia assistim a una espècie de camí iniciàtic a través dels seus diferents estadis: geologia, botànica, zoologia, antropologia… es van sumant en aquest cicle evolutiu fascinant fins arribar a la seva apoteosi final de la redempció panteista.
En el seu primer moviment,
Allò que ens expliquen les pedres subtitula el compositor, a partir del no res la matèria comença prendre consciència, la natura es desperta des del seu primigeni estat amorf fins al brillant esclat instrumental, com si ens trobéssim davant mateix del propi
Big Bang. L’episodi, el de més llargada de tota la simfonia, va ser ja aleshores una primera presa de contacte amb la batuta de Mehta: una lectura pausada, amb un gest auster (fins i tot en els moments de més rauxa simfònica) i un gran control de la imponent estructura sonora mahleriana, potser en excés previsible i sense la sorpresa d’altres grans de la direcció. Agrairem, malgrat tot, la precisió neoclàssica en el segon moviment, un minuet heretat de l’escola vienesa de Mozart i Haydn, i l’excel.lent prestació de l’oboè solista en aquesta espècie de ballet de les flors.
El rendiment orquestral no arribà a les cotes de preciosisme d’altres ocasions quan hem escoltat Mehta davant de diferents agrupacions; en podrem tornar a fer la comparació quan d’aquí a uns mesos el director indi ens torni a visitar juntament amb la Filharmònica de Viena (25 d’abril). Diverses inexactituds, especialment en els sempre problemàtics metalls (i les sempre problemàtiques trompes), se succeïren al llarg del concert. Alguns dels extraordinaris moments solistes amb el que Mahler farceix tota l’obra, no anaren més enllà de la correcció, sense aquell toc eteri que eleva la nostra ànima. La meravellosa melodia del tercer moviment, l’anunci en la llunyania de la mort del cu-cut a càrrec del corn de posta (al concert inexplicablement se substituí per una trompeta estàndard), no tingué la màgia exigida i patí unes evidents inexactituds en un moviment que sembla un variat bestiari musical.
En el quart moviment Mahler ens submergeix en la nit més obscura, tenint com a referència els versos de l’
Així parlà Zarathustra i que entona la contralt solista. L’home, amb totes les seves contradiccions i pors, apareix llavors arrossegant el dolor de l’existència, on només la promesa del goig de l’eternitat sembla tranquil·litzar la seva buidor. Els més cinèfils recordaran el fragment de la hipnòtica
Mort a Venècia de Visconti, malgrat l’enorme popularització de l’
adagietto de la Cinquena del mateix Mahler. La veu poc carnosa de la mezzosoprano Gerhild Rombergerger (en els nostres temps trobar una contralt real sembla haver esdevingut una quimera) no acabà de comunicar la transcendència espiritual del moment, malgrat el seu estil depurat.
Els dos últims moviments suposen la redempció de la divinitat (tractada a forma de naïf pessebre nadalenc, amb àngels i campanetes) i de l’amor. La cort angelical va córrer a càrrec del Cor de Noies i Infantil de l’Orfeó Català, que estoicament esperà durant més d’una hora la seva curta intervenció, això sí, interpretada de manera excel.lent.
Però el gran fragment de la simfonia el trobem en el darrer moviment,
Allò que ens diu l’amor, una part que es notava que l’orquestra havia preparat a consciència i davant de la qual no eren possibles les mitges tintes. Mehta també donà el millor de sí mateix, amb un discurs ricament frasejat, assaborint cadascuna de les notes que componen aquesta reposada melodia que poc a poc ens va elevant fins un esclatant himne redemptor. Segons Mahler, això era el que ens deia Déu, un Déu que només es podia concebre transfigurat en amor. Davant tan extraordinària declaració, el públic esclatà en una gran ovació cap a Mehta i els seus músics.
Foto: Filharmònica d'Israel, Zubin Mehta
