opera

Turandot commemoratiu

Diumenge 29 Setembre 2019

El proper dilluns 7 d’octubre de 2019, el Gran Teatre del Liceu commemora el vintè aniversari de la seva reobertura amb l’òpera que s’havia de representar abans de l’incendi del 1994 i que va reobrir el teatre l’any 1999.  Serà amb una posada en escena tecnològica i arriscada de Franc Aleu, amb cantants de de gala i sota la direcció del mestre Pons. Puccini fa un gir del verisme més de cartró-pedra al simbolisme en un testament complexíssim que recull el millor del seu temps.

Tot i que ho sabíem des de feia temps, no deixa de ser emotiu que la temporada del vintè aniversari del nou Liceu s’obri amb l’òpera que s’havia de representar al Liceu abans de l’incendi del 1994 i que va reobrir el teatre l’any 1999, Turandot. Sigui per una confluència de circumstàncies o per decisió artística expressa de l’anterior directora artística, Crhistina Scheppelmann, ara directora general de l’Òpera de Seattle, el fet és que el Liceu té aires puccinians darrerament. Madama Butterfly ens emocionava a principis d’any i Tosca ens colpia a la primavera. En qualsevol cas, dues dones que moririen per amor, en circumstàncies, espais i temps ben diversos. Turandot és també una heroïna, però no pas una heroïna dels sentiments, com Cio-Cio San, submisa i sacrificada, que contrasta amb el coratge -i el dramatisme- de Floria. La princesa Turandot és malvada, orgullosa i freda, corcada pel ressentiment envers els homes. És un personatge molt més caricaturesc i pla que les altres criatures puccinianes, però també pel fet que Puccini vol una figura implacable, inalterable als esdeveniments -excepte al final pòstum- per suportar la trama.
 
De Tosca a Turandot el món ha canviat: d’una banda, l’univers musical de Puccini, però també la pròpia Europa. Tosca és una obra fin-de-sciècle que encara preserva el perfum de l’optimisme en el progrés, l’esclat artístic i intel.lectual dels primers anys del vint, mentre de rerefons els estats es preparen per la Gran Guerra. Després del conflicte, totes les esperances es van esmicolar i els artistes, com a reflex de les tensions i aspiracions socials, i exhaustos de la constant experimentació de les darreres dos dècades, “tornen a l’ordre”. El mateix Puccini fa un gir en la seva darrera òpera: el verisme que havia cultivat, primer molt fidel als principis realistes de retratar les vides de persones corrents com a reacció als excessos wagnerians, i després amb matisos, donant pas a històries més sumptuoses, no és aliè a les noves corrents musicals, des de l’impressionisme de Debussy, l’avantguarda de Stravinski o les ‘revolucions conservadores’ de Schönberg, per trobar una veu pròpia, madura i molt propera al simbolisme, amb un retorn a l’orientalisme de Butterfly.
 
Per al llibret de Turandot, Puccini va treballar amb Giuseppe Adami i Renato Simoni, que es van inspirar en una obra homònima de Carlo Gozzi que, al seu torn es basava en la col.lecció de contes Les mille et un jours de François Pétis de La Croix (1772). Posteriorment, Friedrich Schiller va escriure una obra homònima, Turandot, Prinzessin von China, de 1892 que, traduïda a l’italià, serviria de base per al llibret. Gozzi va crear una tragicomèdia a l’estil de la Commedia dell’arte amb personatges com Trufaldino, Brighella, Trataglia i Pantalone, reflectits en les figures de Ping, Pang i Pong. A més, el 1953, Bertold Brecht va escriure Turandot oder Der Kongreß der Weißwäscher. Sens dubte, però, Turandot és un personatge d’òpera conreat per Carl Maria von Weber (1809) o Ferruccio Busoni (1911), que probablement va influenciar Puccini.
 
L’òpera es va estrenar el 25 d’abril de 1926 al Teatro alla Scala de Milà, sota la direcció d’Arturo Toscanini, que, en el moment de la mort de Liù, aturà la representació exclamant “Qui el maestro finí” i, per tant, sense incloure les addicions de Franco Alfano, que completaria el duet final, donat que el mestre de Lucca va morir a causa d’un càncer de gola a Brusel.les. D’altres compositors que han escrit -o han fet temptativa d’escriure- un final per a Turandot, com Janet Maguire o Luciano Berio, però el final hegemònic és el d’Alfano, satisfactori per a Ricordi ja que mantenia l’estil puccinià i amagava la pròpia personalitat de l’artista.
 
“Turandot” és un mot persa que significa “la filla de Turan”, una regió de l’Àsia Central que va formar part de l’imperi Persa. L’òpera explica la història d’una cruel princesa xinesa que exigeix als seus pretendents que responguin a tres enigmes per casar-se amb ella i, en cas de no encertar-los, moriran. Tal i com s’anuncia a l’inici de l’òpera, “Popolo di Pechino! La legge è questa...”: “En la fosca nit vola un fantasma iridescent. S’eleva i desplega  les ales sobre la negra i infinita humanitat. Tothom  l’invoca i tothom  l’implora, però el fantasma desapareix amb l’aurora per renéixer en el cor. I cada nit neix i cada nit mor!”. Calaf respon: l’esperança. El segon enigma diu així: “Sorgeix com una flama, i no és flama. És de vegades deliri. És febre d’ímpetu i ardor. La inèrcia ho torna en llanguiment. Si es perd o mors, es refreda. Si anheles la conquesta, s’inflama. Té una veu, que escoltes palpitant, i de l’ocàs, el viu resplendor”. El príncep l’encerta assenyalant la sang. Finalment, el tercer diu: “Gel que t’inflama i amb el teu foc encara més es gela. Càndida i fosca. Si lliure et vol, et fa més esclau. Si per esclau t’accepta, et fa rei”. La resposta és: Turandot. Un cop encertats els tres enigmes, el deure de la princesa és casar-se amb el desconegut, però es resisteix. El príncep li respon amb un altre enigma: “Si endevines com em dic abans de l’alba, a l’alba moriré”, i ella accepta.
 
Turandot fa mans i mànigues per assabentar-se del nom, però no té èxit. L’única que declara saber-lo és Liù, però mai el revelarà. Ping hi insisteix i, com que Liù es nega a dir-l’hi, és torturada. Turandot s’ha adonat de la punyent resolució de Liù i li pregunta què és el que dóna tanta força al seu cor: “Princesa, l’amor!”. Turandot ordena a Ping que obtingui el nom del príncep turmentant la noia. Liù es dirigeix a Turandot amb l’ària “Tu che di gel sei cinta”, dient-li que també ella aprendrà què és l’amor. A continuació, Liù furta una daga a un soldat i s’apunyala. Aquí acaba la part escrita per Puccini, però després s’esdevindrà el gran duet d’amor entre Turandot i Calaf -ara sí, revela el seu nom- i, segellant el seu amor amb un bes, festegen la seva felicitat amb la joia del poble.
 
Una de les parts més difícils de l’obra es troba en el segon acte i s’inicia amb la frase “In questa reggia”, quan Turandot explica la raó del seu comportament dur i implacable: una avantpassada seva, Lo-u-Ling, va ser violada i assassinada per un estranger. Musicalment, aquesta part exigeix sobreaguts a càrrec de la soprano que, combinats amb la capacitat wagneriana que requereix el personatge, el fan particularment difícil. Iréne Theorin i Lise Lindstrom interpretaran magníficament el rol al Liceu.
 
Per la seva banda, Liù -al Liceu encarnada per Ermonela Jaho i Anita Harting- està basada en un personatge real, Doria Manfredi, que treballava a casa els Puccini. La dona del compositor la va manipular conduint-la al suïcidi ja que, segons ella, havia enganxat Giacomo amb la noia al llit. Aquest fet va torturar Puccini durant anys i, a la seva darrera òpera, li va fer un homenatge per expiar els seus remordiments. El director d’orquestra Nicola Luisotti considerava que “Puccini passà amb ella de ser un compositor popular a ser-ne un de simbòlic” i transformà la tragèdia de Gozzi, brillant i lleugera, en una òpera fosca fosca, reinventant un propi codi estètic.
 
L’acte primer és el més aconseguit, amb un discurs de tall simfònic, amb una orquestra, per moments, de grans dimensions sonores, a l’estil d’Elektra de Strauss, que s’alterna amb aquest so de caire impressionista que presideix el bellíssim passatge “Cant a la lluna”, on es produeix una perfecta simbiosi entre cor i orquestra. Puccini també usa diversos temes recurrents: el majestàtic i solemne que acompanya les irrupcions escèniques de Turandot, extret del tema popular xinès Moo-Lee-Vha, que també té una versió més suau i lírica entonada pel cor de nens a l’acte I, i reprès a la introducció de la imponent ària de Turandot “In questa reggia” de l’acte II. També aquests secs i poderosos acords que s’escolten reiteradament a l’inici de l’òpera i es repeteixen a l’esmentada escena del “Cant a la lluna”. L’impressionant himne imperial xinès s’escolta a la segona escena de l’acte II, també tanca aquest mateix acte, i és reprès en el triomfal final de Franco Alfano, però la música de caràcter xinès també acompanya les intervencions dels tres ministres Ping, Pang i Pong. El cor, en les seves contínues i brillants intervencions, subratlla les canviants actituds del poble davant els esdeveniments que es van desenvolupant, amb clares referències a Boris Godunov de Mussorgski.
 
Giacomo Puccini construeix una partitura de rabiosa modernitat on es mostra receptiu als grans canvis musicals introduïts a la primera part del segle vint per autors com Claude Debussy, Igor Stravinski, Richard Strauss o Arnold Schönberg, amb ús de la bitonalitat, acords paral.lels, dures i esqüetes dissonàncies i escales pentatòniques, tot i que reserva espais per al fi melodisme present en les seves òperes anteriors.
 
Ja a l’acte I, Puccini planteja moments de gran lirisme com l’ària de Liù -soprano lírica-, “Signore, ascolta”, que exigeix una delicada línia de cant i gran expressivitat, havent d’elevar la veu a Si4, i concloure amb una regulació de so de piano a forte. Per la seva banda, Calaf, que al Liceu serà interpretat per Jorge de León i Gregory Kunde, és un tenor lírico-spinto amb connotacions heroiques que respon cantant “Non piangere, Liù”, ària plena de poètics accents i on el tenor ha d’elevar la veu a un Si3. Aquestes dues àries entronquen amb el vigorós concertante “Ah! Per l’ultima volta” amb les intervencions de Timur (Alexander Vinogradov i Ante Jerkunica), Liù, Calaf i els tres ministres Ping (Toni Marsol), Pang (Francisco Vas) i Pong (Mikeldi Atxalandabaso).
 
El personatge de Turandot és un dels més difícils de tot el repertori i precisa una soprano dramàtica per afrontar la terrorífica ària de l’acte II “In questa reggia”, que requereix potència i agressiu metall, amb constants pujades a l’agut, on ha d’emetre diversos Do4 i arribar a Si4 i, al final de l’ària, pronunciar les rotundes frases “Straniero! Non tentar la fortuna! Gli enigmi sono tre, la morte una!”, contestada per un Calaf de veu heroica “No! No! Gli enigmi sono tre, una è la vita” per, finalment, ajuntar les veus i els seus diferents missatges. L’enfrontament de l’agressiva Turandot i un heroic Calaf prossegueix amb tota l’escena dels enigmes.
 
Un moment culminant és “Nessun dorma”, una bella ària molt difícil ja que requereix un intèrpret d’ampli fiato per a lligar llargues frases, amb una rotunda i precisa accentuació, dominant el registre greu, ja al començament de l’ària. En repetir “Nessun dorma” ha de baixar a un Re2 i també moure’s molt bé per la zona aguda, especialment al final, on s’ha d’arribar al Si natural sobre la paraula “vincerò”. Aquesta ària defensa la victòria de l’amor sobre l’odi.
 
En aquest mateix acte III, Liù té dos precioses àries consecutives “L’amore?... Tanto amore segreto e inconfessato” i la bellíssima “Tu che di gel sei cinta”, un preciós andantino que ha de ser cantat amb dolorosa expressió, requerint un refinadíssim acompanyament orquestral, i on la soprano ha d’elevar la veu ben amunt.
 
El personatge de Timur requereix una veu de baix plena de noblesa en les seves intervencions durant l’acte I i, sobretot, en el seu patètic cantabile després de la mort de Liù. Els tres ministres Ping (baríton), Pang (tenor) i Pong (tenor) tenen importants actuacions al llarg de tota l’òpera, en especial, ocupant tota la primera escena de l’acte II. El personatge del mandarí requereix un baix de mitjos rotunds i expressius quan canta el seu repetit edicte en els actes I i II “Popolo di Pekino”. L’emperador Altoum és interpretat per un tenor, dotant de gran dignitat al seu personatge: només té una intervenció de certa rellevància en el seu duo amb Calaf a l’acte II, “Un giuramento atroce mi constringe”.
 
Hi ha moments corals magnífics, d’una monumentalitat impressionant, però només en tenim prou amb els primers acords de l’obertura per saber que estem situats enmig d’un règim de terror. Al final de l’acte I, el príncep toca el gong gegant tres cops, en un dels moments més dramàtics de l’òpera, que té una rigidesa coral pròpia de l’oratori, l’estructura dramàtica d’un misteri pagà, d’un fresc cerimoniós vast i immòbil, d’un univers tancat, purament llegendari, estrany a qualsevol lectura aliena a la metàfora plenament adscrita a l’estètica simbolista incompatible, en la seva essència, amb aquest pueril realisme de cartró pedra. L’orquestra està concebuda en grans dimensions i amb amplis conjunts corals que inclouen cor de nens. Puccini fa ús d’instruments exòtics com les caixes i els gong xinesos, címbals i xilòfons. A més, fa un ús magistral de les seccions de corda, destacant el so de les violes tocant el trèmolo, com per exemple en els edictes del mandarí.
 
Turandot es podrà veure al Gran Teatre del Liceu entre el 7 i el 25 d’octubre amb una arriscada posada en escena de Franc Aleu, que debuta com a director i, a més, ens ofereix una videocreació futurista amb la concepció que “Turandot no és dolenta, sinó esclava dels condicionaments socials”. Una aposta per la robòtica i el 3D que no ens deixaran indiferents, sobretot pel “Dream team” que s’ha reunit per fer aquesta producció, segons el director artístic, Víctor Garcia de Gomar. Per la seva banda, el mestre Josep Pons durà el pols de la música amb “cantants estrella i un personal superb” per goig de tots amb una batuta ferma i alhora expressiva que estarà a l’alçada del gran esdeveniment que el teatre ofereix a la ciutat i al país.

Fotos: Antoni Bofill, Gran Teatre del Liceu

Més, sobre...: Liceu , òpera , Franc Aleu , Josep Pons , Turandot , Puccini
Últimes Notícies