Lied

Julius Drake: “Fer música no és una feina sinó una crida personal”

03-10-2019

El pianista Julius Drake viu a Londres, on ha rebut la seva companya de residències al LIFE Victoria, Mercedes Gancedo, per assajar La voix humaine, de Poulenc, que podrem escoltar al Recinte Modernista de Sant Pau el proper 12 de novembre. Amb una llarga trajectòria al darrera, viu la seva feina com la màxima passió i se sent molt còmode enfrontant-se a diversos artistes, joves i més experimentats, perquè el que li interessa és la seva visió de la música, com és el cas de Martin Hässler, amb qui es va estrenar al festival de lied el dia 25 de setembre, o com ho farà amb Sarah Connolly, companya habitual, el 27 de novembre.

Què és el que més et motiva de ser resident al LIFE Victoria?

De fet, aquests són els meus primers concerts al LIFE Victoria. Vaig conèixer el Marc i l’Helena fa aproximadament un any, mentre estava a Barcelona fent un concert, i em van convidar a fer una residència artística. Vaig estar-los molt agraït perquè un dels moments estrella de la meva carrera, fa uns 25 anys, fou un recital amb Victòria dels Àngels, una gran font d’inspiració per a mi. Per això, col·laborar amb el festival i celebrar la seva figura ha estat un honor.

Com és treballar amb diferents artistes constantment?

Em sento molt privilegiat perquè el repertori és tan enorme, amb cançons d’arreu del món, i els intèrprets i cantants provenen de llocs tan llunyans i són tots tan talentosos, que és un goig compartir cartell amb ells. 
Encara ara, 30 anys després d’haver començat la meva carrera, em trobo de vegades amb peces que no he cantat mai i que desconec, el repertori és tant enorme que treballar amb tants artistes és un repte personal que em prenc amb molta il·lusió. Tots aquests artistes són una gran inspiració per a mi, i és per aquest motiu que rares vegades estic cansat o desmotivat. Considero que tinc molta sort.

Quins són els reptes, però, de tenir aquesta diversitat de partners, canviar de mètode de treball…? 

Hi ha un seguit de persones amb les que he treballat sovint i amb les que tenim una llarga i fluïda relació professional, persones amb qui canto molt sovint. No obstant això, m’agrada molt treballar amb gent jove amb la que no he treballat mai abans, és meravellós com, treballant un repertori, els límits d’edat desapareixen i cantants que poden tenir 25 anys menys que jo es converteixen en companys d’un gran valor, que aporten els seus propis punts de vista sobre la música i el repertori. 

Què cal per estar a dalt de l’escenari? 

Els reptes d’estar sobre un escenari són diversos, i sovint els mateixos. Sempre has d’estar preparat i saber que donaràs el millor de tu, que la teva interpretació prové d’una preparació exhaustiva, i de l’amor per la música. Per a mi el repte és interpretar la música de la millor manera possible, i fer-ho de manera que arribi a la gent, una tasca que comporta llargues hores d’estudi i preparació. 
En el cas del Poulenc, estem treballant molt amb la Mercedes per interpretar aquesta gran peça, que requereix gairebé una interpretació teatral, tot i estar acompanyada només d’un piano. 

T’has plantejat la carrera de solista?

Quan era un nen vaig aprendre a tocar el piano, i m’agradava tant que els meus pares em van dur a una escola especial on vaig estar dels 12 als 16 anys estudiant música com a primera disciplina, per a convertir-me en solista. Tristament, però, mai vaig sentir-me del tot feliç ni relaxat, estar en un escenari tot sol no era el que m’agradava. Quan vaig fer-me més gran vaig començar a fer cambra, i se’m va fer palès que actuar amb altres músics era el que més m’agradava. Quan tenia 18 anys vaig decidir apartar-me de la carrera de solista i dedicar-me a la cambra.

Per tant, col.labores amb diferents grups de cambra també.

Sí, tinc una llarga experiència en cambra instrumental, no només lírica. Encara col·laboro habitualment amb intèrprets instrumentals, de fet, recentment he col·laborat amb la violoncel·lista Camille Thomas. És una petita part de la meva vida professional, però tot i així m’agrada conservar-la, m’agrada molt acompanyar instrumentistes.

Quines són les diferències més importants entreentre tocar amb cantants que canten òpera i lied?

L’òpera és un món del tot diferent, i no hi aprofundeixo gaire. Molts dels cantants amb els que treballo combinen òpera i lied, però com a pianista mai toco òpera en els recitals, sempre intento interpretar música escrita per a piano.

Què és el més important que has après durant el teu període formatiu?

Bona pregunta. Quina és la lliçó que més m’ha servit al llarg de la meva carrera?
Quan estimes la música i estimes el fet d’interpretar-la, dedicar-t’hi és tot un somni. Dur-la al públic i interpretar-la no és una feina sinó una mena de crida personal. Mentre estava estudiant vaig aprendre que aquesta crida personal t’empeny a donar tot el possible de tu mateix, sempre estàs treballant perquè no t’ho prens com una feina, sinó com una manera de viure. És com ser pintor o escriptor, són maneres de viure que no comprenen caps de setmana o dies lliures, sinó que hi destines tot el temps possible.

Quin és el lloc més especial on has tocat?

Ui, quina pregunta! Doncs la veritat és que té difícil resposta… Potser un dels llocs més especials és el meravellós edifici modernista de Sant Pau. En tinc molts de favorits, però crec que no seria capaç d’escollir un sol lloc… algunes sales de concert meravelloses, construïdes per a tenir un so fantàstic, són llocs del tot especials, però també hi ha espais fantàstics que tenen una història increïble i que tenen una essència especial. Recordo una vegada que vam fer un concert amb la Joyce DiDonato a la gran mesquita d’Istambul, i allò va ser realment una experiència increïble, en un edifici increïble. 

Clar, de fet els concerts no tenen tant a veure amb els espais sinó amb moltes altres condicionants, no?

Alguns concerts són especials perquè tenen una acústica meravellosa, com el Wigmore Hall, que és venerat precisament per això. Per exemple, jo sóc el director artístic d’un petit festival a Gal·les i allà tenim una església transformada en sala de concerts que té una acústica fantàstica i molt interessant, fet que la converteix en un espai fantàstic. 

Com és el públic de Barcelona?

L’última vegada vaig notar que el públic de Barcelona tenia molt d’interès en allò que els vam proposar. Penso també que la organització del festival té molt a veure amb el públic, ja que la dedicació imparable i increïble del festival duu un públic molt especial, que nota l’esforç que hi ha al darrere. Penso que els promotors i organitzadors de festivals així són els que de veritat es mereixen la standing ovation del públic, ells són els que fan que soni la música. 

Com veus Catalunya com a focus lied, amb la Schubertíada de Vilabertran, la Fàbria de Lied del Montseny…

Penso que s’hi està convertint. El fet que un grup de promotors inspirats hagin decidit organitzar concerts i festivals al voltant del lied és fantàstic, creen circuits i cercles musicals de gran valor.

El gènere de la cançó arreu d’Europa va sofrir un punt d’inflexió important amb Schubert, erigint-lo com a culte. Com es relaciona música culta i popular?

Crec que les cançons populars i les que poden ser de lied o d’un nivell cultural “més elevat” tenen una relació molt íntima, no crec que estiguin gaire distanciades. Tenen la mateixa simplicitat i la mateixa naturalesa. Jo com a intèrpret intento comunicar el mateix que si interpretés música popular; de fet, si escoltes les gravacions de Victòria dels Àngels, sona com si escoltessis una cançó de bressol o música del tot popular, no pas com una cantant d’òpera, i crec que és per això que és tan estimada arreu. 

El lied, en format de concert o cambra?

Crec que evidentment pot interpretar-se en qualsevol sala de concerts, gran o petita, però que té més sentit fer-ho en espais dedicats a la cambra, una cambra on es pugui gaudir l’experiència directa i la intimitat del lied. 

Com funcioneu com a equip amb Mercedes Gancedo?

Molt bé, ens hem conegut ja una mica. M’ha visitat aquí a Londres i hem començat els assajos. Com deia, els concerts requereixen una preparació enorme per a poder oferir el millor, i penso que en el cas del nostre pròxim projecte junts, en sortirà quelcom fantàstic! 

Què representa per tu l’arquitectura de Barcelona i tocar en un espai com el Recinte Modernista de Sant Pau?

Sóc un enamorat de Barcelona, en gran part per la bellesa arquitectònica de la ciutat, i cantar al Recinte Modernista de Sant Pau és quelcom meravellós. També penso que per al públic és quelcom molt especial, que fa que l’experiència sigui diferent, un gran plaer per a tothom, artistes i audiència. 

Fotos: Live Victòria, Elisenda Canals; Blake al piano; Recinte Modernista de Sant Pau

 
Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


Marta Girabal
Marta Girabal
Cap de redacció
@martagirabal