Simfònica

'Mont Juic', l’homenatge de Britten a Catalunya

Divendres 4 Octubre 2019

Aquest cap de setmana, l’Orquestra Simfònica del Vallès presenta, divendres 4 a l’Auditori Enric Granados de Lleida i dissabte 5 al Palau de la Música, un repertori molt suculent comprès per la “Fantasia sobre temes de ‘Carmen’”, de Bizet-Sarasate, “Aires gitanos”, de Sarasate i la “Simfonia del Nou Món” de Dvořák, juntament amb la “Suite Mont Juic” de Britten. El concert està dirigit pel mestre Victor Pablo Pérez.

L’abril de 1936, del 18 al 25, Barcelona es va omplir de compositors i músics vinguts d’arreu. Se celebraven simultàniament el XIV Festival de la Societat Internacional per la Música Contemporània (ISCM) i el III Congrés de la Societat Internacional de Musicologia (IMS), gràcies a la iniciativa i les gestions del compositor Robert Gerhard i del musicòleg Higini Anglès. Dos dels assistens foren Lennox Berkeley (1903-1989), de qui s’interpretà una obertura per orquestra al Palau de la Música, i Benjamin Britten (1913-197
6), que estrenà la seva Suite per a violí i piano en un concert de cambra al Casal del Metge. Tots dos eren compatriotes i antics alumnes de la Gresham School, però fou a Barcelona on es conegueren i començaren una amistat que duraria tota la vida. La seva afinitat musical els va portar a col·laborar en diverses ocasions, la primera d’elles arran d’un dels concerts que van veure plegats a Barcelona: el Festival de danses i ballets populars de les diverses regions hispàniques realitzat el 25 d’abril al Poble Espanyol de Montjuïc. Asseguts en un cafè, Berkeley i Britten van transcriure algunes de les danses que havien escoltat i, més tard, en van utilitzar sis per a escriure la seva primera obra conjunta: una suite de danses catalanes escrita per a orquestra simfònica -amb l’afegit opcional de dos saxòfons (alt i tenor)- estructurada en quatre moviments. La van titular Mont Juic, i al respecte del nom Berkeley explica el següent:
 
“Més tard ens van dir que Mont Juic era també el nom de la presó local; tanmateix, vam decidir mantenir el títol tot i el risc que pensessin que haviem estat allotjats allà durant la nostra estada!”
 
Les sis danses escollides aporten la totalitat del material temàtic de la Suite. El primer moviment, un andante maestoso, comença amb el Ballet de Déu de Rocafort (Bàges) orquestrat de forma solemne, amb el tema molt marcat a les cordes i a les fustes i un baix als metalls subratllat per redobles de timbala. Un petit clímax deixa pas de forma sobtada al Ball del vano i el ram de Sant Cugat del Vallès, presentat amb un caràcter més popular. El moviment acaba en un espectacular tutti, superposant els dos temes amb una solució tímbrica molt eficaç: el Ballet de Déu a les cordes i metalls i el Ball del ram a les fustes i el xilòfon.

La suite segueix amb un breu i simpàtic Allegro grazioso. Després de presentar la melodia de La ratolinesa, de Sant Julià de Vilatorrada, l’orquestra desenvolupa dos gests melòdics de la frase inicial en un fragment que inclou solos humorístics d’instruments com ara el contrafagot i el xilòfon. La lleugeresa i bon humor d’aquest moviment contrasta amb el dramatisme del tercer, un Andante moderato titolat “Lament (Barcelona, Juliol, 1936)” en al·lusió, segons Berkeley, “a l’amenaça de la guerra civil en la que el país seria aviat abocat”. Dels quatre és el moviment més dens i elaborat, d’una gran càrrega emotiva i de caràcter quasi programàtic degut al tractament que reben els dos temes que el conformen: el Ballet de Muntanya de Folgueroles i el Contrapàs de Sant Genís de Palafolls. Els acords en do menor inicials (cordes, arpa i timbales) estableixen l’atmosfera tràgica i el seu ritme (temps llarg seguit de breu), que evoca el temps de sardana, esdevé un ostinat que vertebra tot el moviment, i li proporciona un to dolorós, quasi fúnebre. Es repeteix tres vegades un motiu ascendent de sis notes que recorda el “Cant dels ocells”, però que en realitat és el principi del Ballet de Muntanya a mitja velocitat i convertit en un punyent lament. El saxo alt -probablement influència de Berg, tot i que també podria ser una imitació del timbre de la tenora- completa la primera frase del tema i els violins s’encarreguen de la segona, més nostàlgica. A partir d’aquí, el motiu de sis notes inicial reapareix als metalls amb un ressò clarament bèlic i és interromput tres vegades per les cordes i les fustes amb la segona frase que, tot i el temps lent, conserva el caràcter de dansa. La darrera interrupció esclata en un triomfal do major i el flautí, amb una figuració que recorda al flabiol, introdueix el Contrapàs de Sant Genís. L’alegria i la normalitat que desprèn aquest tema popular és posada en dubte per l’aparició del motiu inicial, que s’infiltra en pianíssim des de les cordes. La tensió augmenta i el Contrapàs deixa pas a la segona frase del Ballet de Muntanya, reforçada per una versió ampliada del motiu inicial als metalls que, de nou, ens evoca aires de batalla, amb resultat encara incert. El saxo torna a cantar el seu lament acompanyat d’una escala cromàtica descendent que no deixa dubtes sobre el tràgic desenllaç i la música, ja sense esperança, es va desinflant fins a desaparèixer.

 
La Suite acaba amb un brillant Allegro Molto que foragita el pessimisme del lament que el precedeix. Unes efectives pauses suavitzen la transició i ens presenten el Ball cerdà de la Seu d’Urgell fragmentat: primer un compàs, després dos i finalment sencer. Dues senzilles variacions de la melodia donen diversitat temàtica a un moviment que es basa sobretot en la seva rica orquestració.
 
L’obra va ser composta principalment entre l’abril i el desembre de 1937 i la van dedicar a la memòria del seu amic Peter Burra, un crític anglès que van conèixer a Barcelona i que va morir tot just un any després en un accident d’avió, precisament mentre tots dos treballaven en la suite. El tema de l’autoria va ser motiu d’especulació durant anys: els dos autors van decidir que no revelarien qui havia escrit cada moviment, ja que, deien, n’havien discutit la forma i l’orquestració amb tant de detall que seria difícil identificar les contribucions de cada un. El misteri va durar fins als anys vuitanta, quan Berkeley va explicar a Peter Dickinson que els primers dos moviments eren seus i els dos darrers de Britten. Però, de fet, que el tercer moviment fos de Britten era previsible degut al seu contingut. Preguntat en una entrevista per si Mont Juic era una resposta política a l’Espanya dels anys trenta, Berkeley contestà que no pensava que hi tingués cap relació directa. Però és evident que el tercer moviment és més que un lament per la guerra o per la mort de Burra. És, sobretot, una condemna. Un posicionament polític a favor del bàndol republicà -musicalment representat en els fragments de caràcter més popular- i contra el bàndol insurrecte - representat en l’amenaça que plana sobre tot el moviment. En una carta de l’any 1935 Britten afirmava que “qualsevol persona seriosa, i els artistes especialment” ha de tenir coneixements de política i mostrar una “forta oposició en tots els sentits contra el Feixisme”. Dins d’aquest homentage conjunt a Barcelona que és la Suite Mont Juic, el tercer moviment és la seva particular denuncia pública contra el feixisme espanyol.
 
 Foto: Benjamin Britten i Sir Lennox Randal Francis Berkeley, fotografiats per Howard Coster l’any 1938. NPG x10472. © National Portrait Gallery, London; Soldats de l'exèrcit Popular de la República ballen amb dones de l'Aliança Nacional de la dona jove a Santa Maria de Meià l'any 1938, Francesc Boix.

Últimes Notícies