Aquest cap de setmana, l’Orquestra Simfònica del Vallès presenta, divendres 4 a l’Auditori Enric Granados de Lleida i dissabte 5 al Palau de la Música, un repertori molt suculent comprès per la “Fantasia sobre temes de ‘Carmen’”, de Bizet-Sarasate, “Aires gitanos”, de Sarasate i la “Simfonia del Nou Món” de Dvořák, juntament amb la “Suite Mont Juic” de Britten. El concert està dirigit pel mestre Victor Pablo Pérez.

L’abril de 1936, del 18 al 25, Barcelona es va omplir de compositors i músics vinguts d’arreu. Se celebraven simultàniament el XIV Festival de la Societat Internacional per la Música Contemporània (ISCM) i el III Congrés de la Societat Internacional de Musicologia (IMS), gràcies a la iniciativa i les gestions del compositor Robert Gerhard i del musicòleg Higini Anglès. Dos dels assistens foren Lennox Berkeley (1903-1989), de qui s’interpretà una obertura per orquestra al Palau de la Música, i Benjamin Britten (1913-197

6), que estrenà la seva Suite per a violí i piano en un concert de cambra al Casal del Metge. Tots dos eren compatriotes i antics alumnes de la Gresham School, però fou a Barcelona on es conegueren i començaren una amistat que duraria tota la vida. La seva afinitat musical els va portar a col·laborar en diverses ocasions, la primera d’elles arran d’un dels concerts que van veure plegats a Barcelona: el Festival de danses i ballets populars de les diverses regions hispàniques realitzat el 25 d’abril al Poble Espanyol de Montjuïc. Asseguts en un cafè, Berkeley i Britten van transcriure algunes de les danses que havien escoltat i, més tard, en van utilitzar sis per a escriure la seva primera obra conjunta: una suite de danses catalanes escrita per a orquestra simfònica -amb l’afegit opcional de dos saxòfons (alt i tenor)- estructurada en quatre moviments. La van titular Mont Juic, i al respecte del nom Berkeley explica el següent:
 
“Més tard ens van dir que Mont Juic era també el nom de la presó local; tanmateix, vam decidir mantenir el títol tot i el risc que pensessin que haviem estat allotjats allà durant la nostra estada!”
 
Les sis danses escollides aporten la totalitat del material temàtic de la Suite. El primer moviment, un andante maestoso, comença amb el Ballet de Déu de Rocafort (Bàges) orquestrat de forma solemne, amb el tema molt marcat a les cordes i a les fustes i un baix als metalls subratllat per redobles de timbala. Un petit clímax deixa pas de forma sobtada al Ball del vano i el ram de Sant Cugat del Vallès, presentat amb un caràcter més popular. El moviment acaba en un espectacular tutti, superposant els dos temes amb una solució tímbrica molt eficaç: el Ballet de Déu a les cordes i metalls i el Ball del ram a les fustes i el xilòfon.

La suite segueix amb un breu i simpàtic Allegro grazioso. Després de presentar la melodia de La ratolinesa, de Sant Julià de Vilatorrada, l’orquestra desenvolupa dos gests melòdics de la frase inicial en un fragment que inclou solos humorístics d’instruments com ara el contrafagot i el xilòfon. La lleugeresa i bon humor d’aquest moviment contrasta amb el dramatisme del tercer, un Andante moderato titolat “Lament (Barcelona, Juliol, 1936)” en al·lusió, segons Berkeley, “a l’amenaça de la guerra civil en la que el país seria aviat abocat”. Dels quatre és el moviment més dens i elaborat, d’una gran càrrega emotiva i de caràcter quasi programàtic degut al tractament que reben els dos temes que el conformen: el Ballet de Muntanya de Folgueroles i el Contrapàs de Sant Genís de Palafolls. Els acords en do menor inicials (cordes, arpa i timbales) estableixen l’atmosfera tràgica i el seu ritme (temps llarg seguit de breu), que evoca el temps de sardana, esdevé un ostinat que vertebra tot el moviment, i li proporciona un to dolorós, quasi fúnebre. Es repeteix tres vegades un motiu ascendent de sis notes que recorda el “Cant dels ocells”, però que en realitat és el principi del Ballet de Muntanya a mitja velocitat i convertit en un punyent lament. El saxo alt -probablement influència de Berg, tot i que també podria ser una imitació del timbre de la tenora- completa la primera frase del tema i els violins s’encarreguen de la segona, més nostàlgica. A partir d’aquí, el motiu de sis notes inicial reapareix als metalls amb un ressò clarament bèlic i és interromput tres vegades per les cordes i les fustes amb la segona frase que, tot i el temps lent, conserva el caràcter de dansa. La darrera interrupció esclata en un triomfal do major i el flautí, amb una figuració que recorda al flabiol, introdueix el Contrapàs de Sant Genís. L’alegria i la normalitat que desprèn aquest tema popular és posada en dubte per l’aparició del motiu inicial, que s’infiltra en pianíssim des de les cordes. La tensió augmenta i el Contrapàs deixa pas a la segona frase del Ballet de Muntanya, reforçada per una versió ampliada del motiu inicial als metalls que, de nou, ens evoca aires de batalla, amb resultat encara incert. El saxo torna a cantar el seu lament acompanyat d’una escala cromàtica descendent que no deixa dubtes sobre el tràgic desenllaç i la música, ja sense esperança, es va desinflant fins a desaparèixer.