Fins el 26 de gener al CaixaForum de Barcelona podrem trobar l’exposició “Òpera: passió, poder i política”, un recorregut immersiu de 400 anys i 8 ciutats europees que ens permet entendre l’òpera com un mirall de la seva societat. Kate Bailey, conservadora del Departament d’Arts Escèniques del Victoria and Albert Museum de Londres i comissària de l’exposició, la va presentar el passat 19 de setembre.
Aquesta tardor, el
CaixaForum es vesteix d’òpera: des del passat 19 de setembre i fins el 26 de gener podrem visitar la primera exposició d’aquesta temporada,
Òpera: passió, poder i política, que va arrencar amb una conferència inaugural a càrrec de
Kate Bailey, conservadora del Departament d’Arts Escèniques del
Victoria and Albert Museum de Londres (V&A) i comissària de l’exposició. El tema en qüestió és una novetat per aquest centre cultural, més acostumat a tractar camps com l’arquitectura, cinema o l’art modern.
Aquesta exposició, que ja va ser tot un èxit al seu museu d’origen, és concebuda com una celebració d’una de les obres d’art escènic més intensa, espectacular i emocionant que existeix. El V&A pot presumir d’un llarg recorregut en el fet de donar accés al coneixement i a la popularització de la cultura. L’objectiu d’aquesta exposició és, precisament, la de donar accés a un gènere que pot semblar poc accessible i convidar a l’espectador a conèixer-la millor. És un projecte que es va començar a desenvolupar el 2012 i es va anar treballant i perfilant en col·laboració amb l’Òpera House.
Així, la música acompanya el visitant d’una manera personalitzada al llarg d’un viatge de 400 anys d’història (des del Renaixement fins l’actualitat) i 8 ciutats europees condensades en una sola sala: a mesura que avancem per l’espai, l’audioguia s’adapta als nostres passos per radiofreqüència de manera que la visita es converteix en una experiència acústica immersiva i multisensorial. De fet, l’exhibició està pensada com una òpera en ella mateixa i a més de ser un viatge en el temps i l’espai, és també un viatge a través del procés creatiu.
Aquesta obra d’art total no només ens permet tractar sobre les diferents disciplines artístiques, sinó que també podem fer-ho sense fronteres gràcies al llenguatge universal que és la música. L’òpera és també una finestra a la cultura de l’època, sent conscients del vincle que tenen les òperes amb l’entorn social, polític i cultural de les ciutats en les que neixen. El projecte va començar amb la idea d’una nit d’estrena, que és també un moment on la ciutat es reuneix i comparteix. L’estratègia de recerca que s’ha fet servir, és a dir, les preguntes a partir de les quals es construeix la col·lecció, estan relacionades amb el “com podem recrear aquest moment: a través dels objectes. La idea que s’amaga darrere de tots ells és la que «no pots ensenyar res a la gent, pots encoratjar-la a descobrir”.
L'incoronazione di Poppea ens permetrà reviure la que es va considerar la república del plaer i l’amor. El gènere operístic va néixer al final del segle XVI però a mitjans del XVII i gràcies a
Monteverdi aquest art, fins llavors restringit a una aristocràcia, arriba fina a la ciutat. Les famílies emprenedores de
Venècia van obrir les representacions al públic i van posar entrades a la venda durant la temporada de carnaval. Aquesta òpera que hauria estat prohibida fora de Venècia en aquell moment relata una història al voltant d’un criminal: és la primera vegada que una òpera evoca un fet històric i no un tema religiós o mitològic. De caire polític i provocador, ens permet endinsar-nos en el context decadent d’una ciutat que la va abraçar de ple.
Continuem al
Londres del segle XVII, una ciutat comercial on l’òpera s’entenia com a símbol de la magnificència i la sumptuositat burgesa. Es tracta d’un període de creixement i estabilitat després d’un temps de bel·licisme entre protestants i catòlics. És una ciutat que s’està situant en el mapa, que assimila influències internacionals i atreu visitants estrangers. En aquest context, la figura de
Händel i el seu
Rinaldo va ser decisiva. Els vestits de l’època i el paper que van jugar els castrati ens permetran endinsar-nos en aquest món.
Viatgem fins el cor imperial de
Viena de finals del XVIII, focus de la música i òpera europees, centre il·lustrat i moment en què es promou la llibertat d’expressió i la mobilitat social. Estem parlant de
Mozart i, concretament, de
Les Noces de Figaro i el retrat crític que fa de la cort, del qüestionament d’una comunitat arcaica que conviu amb una noblesa de gran poder econòmic i intel·lectual. Tot plegat, queda materialitzat en el piano original que el geni va tocar durant la seva estada a Praga, unes grafies originals i uns vestits de l’època.
Seguim amb el
Risorgimento italià: les veus exaltades de
Nabucco ens transporten fins a un
Milà rebel i agitat que té ànsies de llibertat d’un poble sota domini austríac. A mesura que l’agitació política augmentava a la ciutat italiana,
Verdi es va anar implicant en la unificació italiana fins arribar al punt en què alguns activistes van servir-se de la seva música per abanderar la causa. Aquesta obra és una mostra més del poder que pot arribar a tenir la música per crear un sentiment de pertinença i canviar l’estat de les coses.
Arribem fins al drama i la bellesa de
Tännhauser, submergits als anys daurats de
París, capital artística i política del segle XIX. L’estrena radical de l’obra que
Wagner havia adaptat per a la ciutat va dividir el públic entre els que mantenien una visió més tradicional i els artistes que es van sentir inspirats per aquesta nova manera d’entendre l’òpera. Per molts és coneguda l’ambició del compositor en crear una obra d’art total: l’exposició farà èmfasi en aquest aspecte.
.png)
Fem una parada a casa nostra amb
Pepita Juménez d’Isaac
Albéniz. Aquesta secció és fruit de la cooperació amb el Gran Teatre del Liceu i coincideix amb el 20
è aniversari de la reconstrucció del Teatre. La
Barcelona modernista de finals del XIX que va acollir aquesta obra es troba en un context de pujança i dignificació del seu urbanisme, així com d’obertura a noves maneres d’entendre l’art. El personatge protagonista de l’obra en qüestió desafia les convencions socials de l’època per amor: Albéniz compon des d’una corrent progressista que beu, també, del wagnerisme.
Ens trobem ara al
Dresden de principis del segle passat, on
Salomé va representar una nova sensibilitat artística. Aquesta òpera d’
Strauss, psicosexual i profundament vinculada amb els moviments d’avantguarda, va provocar gran escàndol per situar-se en un terreny de bogeria i indecència. Rebutjada a Berlín i censurada a Viena, es va poder representar finalment en una ciutat amb més visió de futur, focus artístic i centre de desenvolupament de noves corrents, com l’expressionisme alemany.
El nostre viatge acaba al
Leningrad de
Xostakóvitx amb Lady Macbeth, obra que representa la fusió entre l’òpera i el poder en un nou règim sorgit de la revolució soviètica. L’antic Sant Petersburg va ser seu d’un procés d’industrialització i també l’escenari d’artistes i músics que van intentar reflectir la nova ideologia política de la Rússia soviètica. Malgrat ser una obra pensada per un públic urbà en plena transformació, el jove compositor va ser igualment censurat. L’heroïna assassina que protagonitza l’òpera no encaixava amb l’ideal estalinista.
De manera complementària, el CaixaForum també proposa un cicle d’òpera filmada d’algunes de les òperes protagonistes de l’exposició – a partir del 6 d’octubre comptant nou caps de setmana alterns – i un cicle divulgatiu a càrrec de Jaume Radigales que ha titulat Òpera i mite (30 de setembre), L’amor i la mort (9 d’octubre), Òpera i política (21 d’octubre) i Òpera i cinema (28 d’octubre).
Foto: Exposició Òpera: passió poder política del Caixaforum
