Fòrum Barcelona Clàssica

La força del cant coral a Catalunya: una arma de doble fil

Dissabte 12 Octubre 2019

El primer ‘Fòrum  Barcelona Clàssica’ de la segona temporada va tenir lloc el passat dimecres 9 d’octubre. Sobre la taula hi havia un vast tema: la força del moviment coral a Catalunya. El variat grup de ponents va complementar-se per plantejar preguntes i cercar d’oferir alguna resposta. La vetllada, en un espai privilegiat i amb l’horitzó fixat en la pròxima actuació del Cor de Noies, va ser una perfecta conjunció entre contingut, forma i context.

Una transformació va marcar l’inici de la nova temporada del Fòrum: la de la sala d’assaig de l’Orfeó Català. El semicercle vermell de vellut va cedir-se a espai de debat, canviant veus de cantants per les dels tertulians. Diferents personalitats vinculades amb el món coral català com Alfons Guiu, Conxita Garcia, Buia Reixach, Albert Torrens i Àlex Robles, amb l’Aina Vega com a moderadora, van dur la veu cantant durant la conversa. D’aquesta manera moltes visions, experiències i opinions van aflorar en una vetllada on l’amateurisme i la professionalització, l’educació musical i la història íntima entre associacionisme i cant coral van posicionar-se com a principals protagonistes.

Un dels eixos indiscutibles i que primer es van abordar va ser el de l’aparent antagonisme amateurisme/professionalització. Buia Reixach (directora del Cor de Noies de l’Orfeó Català) i Àlex Robles (ex-director de Catalunya Música i director de Let The Peoples Sing) van inaugurar el tema donant més detalls sobre un esdeveniment que ens és ben conegut a tots i que encerta de ple en aquesta qüestió: la la final del LTPS amb el Cor de Noies. Reixac va constatar que aquest regal és també repte, sobretot pel cant a capella i la labor limae que requereix. A fi de comptes, encara que el públic assistent ho percebi com un concert ens trobem, citant a Robles, “davant d’un certamen d’altíssima exigència” que demostra quin és l’excepcional nivell musical de l’agrupació. Aquesta ens va servir d’exemple per posar en dubte la no tant “clara” dicotomia entre aquests col·lectius corals a Catalunya. 
 
Què fa que aquest cor i d’altres del seu nivell no puguin ser titllats de professionals? Només una nòmina? Bé, potser una miqueta més. El testimoni de Garcia va il·lustrar les particularitats que comporta ser la directora d’un dels dos únics cors catalans professionals: el del Gran Teatre del Liceu. Cal enfrontar perills que provenen sempre de l’absoluta exigència estable en el temps, que xoca naturalment amb la naturalesa de l’ofici. Un cantant professional creix; una veu, envelleix. Una exigència que també implica uns tempi molt concrets a l’hora de “fusionar, amalgamar i empastar les veus”, siguin del cor o dels altres “extres” que han d’afegir-se en un temps rècord. És una obligació permanent i de màxima qualitat també en els entorns -i produccions- més adversos. 

Però la qualitat, i una d’altíssima és també allò que caracteritza a una gran part dels cors amateur catalans, i ho prova el fet que nodreixen molts dels futurs cantants professionals. Sovint l’experiència a nivell professional ja forma part d’aquests: Torrens, director de la Revista Musical Catalana i cantaire, ens va explicar com de complexes són les proves per entrar a l’Orfeó Català i les activitats professionals que duu a terme (com per exemple la intervenció als BBC Proms de Londres el passat agost). La taula va aturar-se en remarcar aquest desajust entre pocs cors professionals i la gran emergència d’excel·lents amateurs. Tothom va concordar en què viure del cant coral és un vertader periple en aigües incertes. “Manca un panorama professional engrescador per estimular a la gent”, apuntava Guiu, professor de cant i música director de cors de les Terres de l’Ebre, perquè per arrencar una carrera de cant, a més de passió i ganes, cal tenir un espai laboral real on desenvolupar-se. 

El debat no va deixar enrere la presència del cant coral més enllà de l’àmbit de la capital. Uns territoris on per fortuna els directors dels cors són professionals encara que fins i tot pocs es poden guanyar la vida. Torrens, però, va col·locar posar l’èmfasi en l’existència de les cinc federacions corals catalanes que agrupen al seu si uns 40.000 cantaires. Aquest teixit és el responsable de la promoció d’aplecs i també el que sumant esforços va aconseguir recuperar la Festa de la Música Coral. En aquesta s’esdevé una tasca molt important: l’encàrrec i estrena d’obres. Guiu explicava com en alguns arxius les partitures s’estan “literalment desfent” perquè no s’han pres les mesures d’arxivística i conservació dels necessàries. La qüestió de la recuperació i creació de repertori va servir com a exemple de mesura d’innovació en el món coral.
 
Una de les altres assignatures pendents passa per l’educació musical dels infants, un tema que va prendre molta força en el fòrum. Va haver-hi diverses opinions al voltant d’un sistema educatiu que manté el nivell força alt en les primeres etapes i que a partir de la l’institut “conserva la música d’una forma anormal” com apuntava Robles. Segons aquest, és símptoma d’una “decadència impensable” la incapacitat d’identificar repertori “bàsic” per part d’alumnes d’institut; d’altres, en canvi, assenyalaven la necessitat d’actualitzar el currículum dels directors i professors de música (Reixach, per exemple, advocava per una assignatura de “gestió de grups humans”). Tanmateix, durant la conversa i la intervenció del públic també es van fer notar algunes mesures com el Cantània i la tasca de les escoles de música (sovint, nascudes d’un cor) que pal·lien aquestes mancances. Aquest és un tema que podria ocupar un Fòrum sencer i que com va constatar Garcia és present i tot al món professional, ja que molt graduats de la carrera de cant no han estat mai en un cor.

L’estona compartida també va servir per a reflexionar en termes històrics. La identitat coral catalana, en la seva particularitat, amaga una tradició popular i associacionista que també va ser repassada. Així,  es van posar en valor els “personatges secundaris” amb la intervenció de Xavier Puig, director del Cor de Cambra del Palau de la Música (l’altre únic cor professional de Catalunya). Aquest va assenyalar des d’una de les cadires del públic la importància de figures de la història del cant coral català com Antoni Nicolau o Francesc Pujol i Pons.
 
En aquesta línia, el fòrum també va destacar el paper de nous i antics personatges que es mantenen a l’ombra: formacions modernes amb nous estils (com per exemple In crescendo, d’origen al cor Veus-Amics de la Unió), escoles de música municipals i territorials i petits cors, que es formen arreu. El cant, definia Reixach, és una “activitat intransferible” que acumula valors, generacions i persones molt diferents. La idiosincràsia del cas català és que neix, creix i es desenvolupa al marge d’un suport institucional que tothom va concordar en titllar d’imprescindible per a seguir endavant amb projectes com la vertadera professionalització.Així doncs, en aquesta primera cita, oients i ponents van poder deconstruir el cant coral a Catalunya i van destapar-ne totes les seves debilitats i fortaleses. Aquest ha estat només l’inici d’una temporada que amplia col·laboradors i espais. El pròxim Fòrum serà al Club Wagner el 20 de novembre i hi participaran Bernat Puigtobella (editor de la revista Núvol) i  Pepe Zapata (director del TRESC, entitat col·laboradora d’enguany). Tornarem amb força per formular una de les grans preguntes: “La cultura… gratis?” i esperem trobar-vos per a compartir respostes plegats.

Fotos: Antoni Bofill, Cor del Gran Teatre del Liceu; Fòrum Barcelonaclàssica

Últimes Notícies