Cambra

“Una cosa per riure”: Říkadla, de Leoš Janáček

19-10-2019

Aquest divendres, al Palau de la Música, Magdalena Kožená ens havia d’oferir un inusual recital en el qui hi havien de participar també un quartet de corda, flauta, clarinet i piano. En el repertori -que incloïa peces de Chausson, Stravinski, Strauss, Brahms, Ravel i Dvořák- hi destacava Říkadla, una petita joia de Janáček, de la qual us parlem en aquest article.

El cas de Leoš Janáček és d’allò més atípic. La seva pionera recerca etnomusicològica (fou el primer, abans que Bartók, en transcriure de forma rigorosa les melodies populars de la seva terra) i el seu interès en les cadències melòdiques de la parla cristalitzaren lentament en un llenguatge musical únic i en unes revolucionaries teories de l’harmonia i del ritme que encara avui romanen desconegudes i inaccessibles per aquells que no entenguin txec. El reconeixement internacional li arribà tard, als 62 anys, quan l’èxit de Jenůfa a l’Òpera de Praga li obrí finalment les portes dels teatres europeus. A partir d’aquell moment començà una ètapa d’extraordinària fecunditat que durà fins la seva mort, dotze anys més tard, i que donà com a resultat una quinzena d’obres mestres, cada una més agosarada i innovadora que l’anterior. A l’arrel d’aquest esclat creatiu hi trobem la singular relació del compositor amb Kamila Stösslová, una jove feliçment casada a qui doblava l’edat i de qui es va enamorar apassionadament. Malgrat l’absència d’interès romàntic per part de Kamila, van mantenir una relació d’amistat en la que ella va esdevenir la seva peculiar musa. Potser aquesta és la raó que a les obres de maduresa de Janáček no hi trobem ni rastre de nostàlgia, sinó vitalitat i, en casos com Říkadla, un marcat sentit de l’humor.

Janáček era atípic fins i tot a l’hora de buscar inspiració. Tres de les obres d’aquesta etapa de maduresa van sorgir de les pàgines del Lidové noviny (noticies del poble), un diari de Brno amb el que el compositor va colaborar asiduament des de la seva fundació, publicant-hi més de cinquanta articles i fulletons. Uns poemes publicats de forma anònima l’any 1916 van proporcionar-li el text pel cicle de cançons Diari d’un desaparegut (1919) i la tira còmica Liška Bystrouška (literalment “guineu orelles-punxagudes”) va donar lloc, el 1923, a l’òpera homònima més coneguda entre nosaltres com a La petita guineu astuta. A partir del 1922, a la secció infantil del diari, hi aparegueren diàriament unes rimes infantils il·lustrades per diversos autors. L’any 1925 Janáček en recopilà vuit per a un cicle de cançons per a veu, piano i clarinet, estrenat amb el nom de Říkadla. Insatisfet per la manca de cohesió d’aquesta primera versió, durant l’any 1926 l’amplià amb 10 cançons més i l’arrodoní amb una introducció i un postludi instrumentals. Aquesta segona versió, amb un total de 19 moviments (18 cançons més la introducció), està escrita per a cor de cambra i una curiosa combinació de 10 instruments: flauta, flautí, clarinet, requint, fagot, contrafagot, contrabaix, piano, ocarina i un timbal de joguina.

El mot txec “říkadlo” (“říkadla” en plural) prové del verb “říkat” (“dir”) i dona nom a un gènere de literatura popular infantil que consisteix en rimes breus sense sentit, l’humor de les quals es basa en la sonoritat, els absurds i els jocs de paraules. Els infants les utilitzaven en els seus jocs, a vegades en forma de cançó. Janáček mostrà un gran interès en l’estudi del talent musical dels nens. Igual que feia amb els adults, es va dedicar a transcriure musicalment els perfils melòdics de converses infantils, i va col·laborar en la investigació de František Pražák (fundador de la Societat per a la Recerca Infantil de Brno juntament amb Edward Babák). Desconeixem quina influència tingueren aquestes recerques en la música de Říkadla, però segons una nota manuscrita al darrera dels esbossos de l’obra, Pražák i Babák en foren “l’ímpetu principal, [l’obra] contindrà l’empremta del seu llegat”.

Imatge 1: Espisodi de la història de la Guineu orella-punxeguda publicat a les pàgines del Lidové noviny el 17 d’abril de 1920. Font: hemeroteca digital de Lidové noviny.

Malgrat el seu origen, Říkadla no és pas una obra pensada per a infants. Es tracta d’una de les darreres que va escriure i, tal com afirma el musicòleg John Novak, podem considerar-la “un compendi del seu estil compositiu”, una de les seves partitures “més enginyoses” en les que ens “revela les seves tècniques compositives més fonamentals”, la majoria d’elles lligades a les particularitats de la música de la seva moravia natal. L’orografia muntanyosa de la regió va ajudar a preservar-ne els trets idiosincràtics, a diferència de la regió de bohèmia, on hi havia una forta influència de la música austrohongaresa. Així doncs, entre d’altres elements provinents directa o indirectament de la música tradicional, a Říkadla hi trobem girs melòdics característics, ritmes de dansa, ritmes simètrics i polirrítmia. La majoria de cançons no acaben en la mateixa tonalitat en que comencen i hi ha una gran llibertat a l’hora d’utilitzar escales diverses dins d’una mateixa cançó o, fins i tot, dins d’una mateixa frase. També hi trobem el tret més distintiu del seu estil: la forma en la que construeix cada cançó a partir de petites cèl·lules -melòdiques o rítmiques- que poden transformar-se, passar d’una veu a l’altre, formar ostinats o superposar-se en diferents capes. Aquestes tècniques aporten coherència a la música i generen riques textures i harmonies complexes que són díficils d’analitzar dins del marc de la teoria musical occidental. Totes aquestes tècniques tan rellevants en obres com els quartes de corda, la Missa Glagolítica o les darreres òperes, a Říkadla les condensa de forma prodigiosa en unes cançons que oscil·len al voltant del mig minut de duració – vint segons la més breu i poc més d’un minut la més llarga.

Imatge 2: Pàgina del Racó infantil (Dětský koutek) del Lidové noviny, publicada el 27 de setembre de 1925, amb historietes, rimes, una tira còmiques, endevinalles i les instruccions per muntar un patinet. Font: hemeroteca digital de Lidové noviny.

La concisió, la caricatura i la sorpresa són la clau de l’humor que destilen aquestes cançons. Però aquest humor no només s’inspira en els textos. “He composat Říkadla no només perquè en trobo el contingut divertit, sinó també perquè m’agradaven les il·lustracions de Josef Lada”, escriví Janáček. De fet, l’humor de la partitura té molta relació amb els dibuixos, tal com li explicà en una carta a Lada: “em van encantar les vostres ilustracions a Lidové noviny. Crec que fins i tot he afegit un gir musical a 18 d’elles. Malgrat tot, l’humor de la música està molt en sintonia amb el de les vostres il·lustracions”. Per aquest motiu el compositor va insistir que la partitura es publiqués amb les il·lustracions corresponents a cada cançó, però, després de la seva mort, Universal Edition les va retirar de l’edició que encara es comercialitza avui dia. Tot seguit podeu trobar-les totes, acompanyant les respectives rimes traduides directament del txec. No es tracta d’una traducció amb aspiracions literaries, simplement pretén acostar el significat -sovint absurd- de l’original de la forma més directa possible, per tal de poder-ne copsar millor la relació amb la música. La majoria de traduccions disponibles són, o bé indirectes, o bé estan pensades per a ser cantades, amb la qual cosa resulta impossible mantenir la fidelitat a l’original. De les divuit rimes, tres estan en dialecte morau (XI, XVI i XVIII), una en eslovè (XII) i una en rutè del sud dels càrpats (XIX). Les il·lustracions són majoritàriament de Josef Lada, excepte tres que són de Ondřej Sekora (II, IX i XI), una de Jan Hála (XII), i una d’anònima (XIX). Al costat de cada títol s’indica, entre parèntesi, la numeració original de les 8 cançons de la primera versió. Aquestes són les que divendres, al Palau, interpretarà Magdalena Kožená, acompanyada de Sir Simon Rattle al piano i Andrew Marriner al clarinet.

I. Introducció
La introducció serveix com a element unificador de tot el material musical. El tema del clarinet es reprendrà al final de la darrera cançó, en un petit postludi, els seus intervals melòdics són la llavor de bona part dels motius que apareixeran al llarg del cicle.


II. Řípa se vdávala
La remolatxa es casava,
l’api xiulava
la pastenaga dansava,
i el rave tot ho disposava,
les rimes arranjava.

El text original de la rima diu: “La remolatxa es casava / l’api cridava / la pastanaga dansava / i el rave xiulava”. El verb xiular, en txec, es pot entendre també com a “fer sonar una flauta”, tal com mostra la il·lustració corresponent. Janáček modifica la rima i l’hi afegeix un vers, tot jugant amb el joc de paraules pískal/spískal. Segons el vers afegit, és el rave el culpable de les rimes que segueixen (les provoca o arranja). Si la introducció proporciona coherència musical, aquesta rima dona sentit al text.


III. Není lepší jako z jara
No hi ha res millor que la primavera,
es torna verda l’herba al camp.
La cabra s’estira al prat,
jeure no li desplau gens.


IV (I). Leze krtek podle meze
El talp ressegueix el marge
del prat, mesurant-lo.
El suslic el segueix carregant un sac,
ja que moldrà la farina.


V (II). Karel do pekla zajel
En Karel ha anat a l’infern
en un blanc cavall, un dimoni allà el persegueix.
No sabent cap a on anar, una gaita s’ha comprat.
No sabent-ho encara, s’ha comprat unes alicates.
No sabent res de res, s’ha comprat una clau.


VI. Roztrhané kalhoty
Pantalons estripats,
l’aire hi bufa a dins,
els cosiré;
l’aranya trena el fil.


VII (III). Franta rasů hrál na basu
En Franta de ca’l carnicer tocava el baix,
vora la cua d’una vella vaca.
La vella vaca estava encantada
que el Franta fos el seu camarada.


VIII. Náš pes, náš pes…
El nostre gos, el nostre gos
la cua s’ha trencat;
ja que el molt beneit
a la tanca se l’ha engantxat.
El nostre gos! El nostre gos!


IX (IV). Dělám, dělám kázání
Faig, faig un sermó,
quatre gats lligats,
i el cinquè, un gos, entrà dins del forn,
d’allà robà una torrada,
i corregué amb ella per la plaça;
se’l trobà una vaca,
que era la seva mama,
se’l trobà un petit bou,
que era el seu papa,
se’l trobà un vedell
que era el seu tiet
se’l trobà un poltre,
que era el seu avi,
se la troba una cabreta,
que era la seva avia!

L’origen d’aquesta absurda seqüència de trobades és l’al·literació que generen els noms dels parents i dels animals al final de cada vers. Tanmateix, s’hi amaga també un probable joc de paraules amb els dobles sentits d’aquests animals quan es fan servir per referir-se a persones. Així, coloquialment, a una dona i a un home estúpids se’ls pot anomenar “vaca” i “bou” respectivament. “Poltre” i “cabreta” tenen les mateixes connotacions -força i eixelebrament, respectivament- que en català.


X. Stará bába čarovala
La vella buixa feia magia,
de l’ordi i del mill,
gra pelat en feia,
aquests eren els seus conjurs!

“Bába” pot ser una dona vella, però també una bruixa. No s’ha de confondre amb “àvia”, que seria “babička”. És remarcable la forma en que Janáček es burla musicalment d’aquesta bruixa de pa sucat amb oli. Al principi, l’ostinat del piano i els harmònics del contrabaix creen una atmosfera nocturna i misteriosa (en els salts de la ocarina hi podem sentir el cant del mussol), reforçada per l’ús de l’escala de tons sencers en la melodia. Tot això s’esvaeix un cop descoberta la seva poca traça, i el pedal del baix es converteix en uns acords saltats que semblen enriure’s de la inofensiva bruixa.


XI (V). Hó, hó, krávy dó
Ho, ho, les vaques van,
duen la llet per sota l’aigua
duen dos petricons de llet.
On està la nostra brava?
A l’església del Senyor.
L’església s’ensorra,
el graner es crema.

Salta a l’aigua, noieta,
allà hi tens joiells daurats.
Per què hi hauria de saltar
i mullar-me les faldilles?
On les assecaria?
A ca’l pastor, allà al racó,
en una branqueta verda


XII. Moje žena malučičká
La meva dona menudeta,
la posaré en un pot,
i la cobriré amb la tapa!
Que bulli amb la sopeta!

L’humor negre d’aquesta rima sembla poc adequada per al públic infantil al que anava originalment adreçada i la música sembla perfectament conscient d’aquest fet. La primera meitat de cada vers té un perfil melòdic calmat i juganer, mentre que la segona meitat és quasi parlada, amb un salt descendent brusc i el doble de velocitat. En certa manera pot recordar algú que explica un acudit pujat de to i, de sobte, abaixa la veu quan arriba al desenllaç políticament incorrecte.


XIII. Bába leze do bezu
La vella s’enfila cap al saüc,
al darrere seu m’hi enfilo jo,
allà on vagi la vella hi vaig jo,
i així hi serem tots dos!

De nou, “bába” pot traduir-se com a “dona vella”, però amb una possible connotació de bruixa. Com que no sabem segur si es tracta de l’àvia (“babička”) del nen, no podem descartar que sigui alguna mena de fetillera.


XIV (VI). Koza bílá hrušky sbírá
La cabra blanca recull peres,
la clapejada sacseja el perer.
La blanca les durà
demà a Kolín!


XV. Němec brouk, hrnce tlouk
L’escarabat alemany colpeja les olles,
les ha llançat pel prat,
i del prat al bassal,
el bestia alemany menteix pel coll.

Habitualment “Němec brouk” es tradueix com a “l’Alemany malhumorat”, possiblement per com apareix a la il·lustració de Josef Lada, però “brouk” significa “escarabat”. El tracte clarament despectiu -ratllant la xenofobia- d’aquesta rima respon la situació política que es vivia a principis de segle XX, quan una part de la població txeca s’oposava al domini de la cultura germànica a la regió, aleshores encara part de l’Imperi Austrohongarès. El fet que Janáček escollís aquesta rima l’any 1926, quan Txecoslovaquia ja feia vuit anys que era un estat independent, demostra fins a quin punt era sensible a la qüestió de la identitat nacional.


XVI. Koza leží na seně
La cabra jeu al fenc,
m’ha somrigut,
l’agafaré per la barbeta,
la portaré a Brod.

A Brod no tenen cabres,
mengen llet amb un punxó,
tallen el pa amb destral,
i la llenya amb una manxa!


XVII (VII). Vašek, pašek, bubeník
Vašek, pastoret, timbaler,
dugué les cabres rere l’estany.
Les cabres se li van desbocar
i a l’aigua se li van llançar.


XVIII (VIII). Frantíku, Frantíku
Frantík, Frantík,
bones són les farinetes amb llet,
encara millors són amb nata,
però per a tu no en quedaran!


XIX. Sedet’ medviď na kolodi
Seia l’os damunt d’un tronc,
retallant-se el camal dels pantalons,
el tronc comença a moure’s
i l’os el maleeix.

Tots els retalls de diari provenen de l’hemeroteca digital del diari Lidové Noviny. Les rimes amb les seves il·lustracions han sigut localitzades amb l’ajut de les dates de publicació que figuren a l’article Leoš Janáček: Nursery Rhymes de Libuše Janáčková, publicat a la revista Acta Musei Moraviae. Vull agrair a Jiří Zahrádka que em facilités l’accés a aquest i altres documents sobre Říkadla. Vull agrair també a Klára Čaplová i Gabriela Venhudova la seva inestimable ajuda amb les rimes originals en txec.
Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *