Lied

Dones

Dijous 17 Octubre 2019

El 24 d'octubre, el LIFE Victoria presentarà a la Sala 4 Alícia de Larrocha de L'Auditori el recital del tenor Roger Padullés, el pianista Rubén Fernández Aguirre, la violinista Marta Cardona i la violoncel·lista Laia Puig, que inclou en el seu programa obres d'aquestes quatre compositores. Quatre dones i les seves cançons que, amb permís dels intèrprets, seran protagonistes.

Amy Beach (1867-1944) va abandonar la seva carrera de concertista de piano en casar-se, als 18 anys, i es va centrar en la composició, encoratjada pel seu marit. Un cop vídua, va tornar a tocar en públic amb èxit durant quaranta anys més. Va ser la primera compositora rellevant dels Estats Units. Lili Boulanger (1893-1918) va entrar al Conservatori de París per estudiar composició amb 15 anys. De salut delicada des de ben petita, va deixar una cinquantena d'obres abans de morir als 24 anys. Va ser la primera dona a aconseguir el primer lloc del Prix de Rome de composició, el 1913. Nadia Boulanger (1887-1979) va guanyar el segon lloc del Prix de Rome de composició el 1909 i va debutar com a directora d'orquestra el 1912. Gran pedagoga, va esdevenir una de les figures musicals més importants del segle XX. Ilse Weber (1903-1944), escriptora, va ser reclosa al camp de concentració de Terezín el 1942. Allà va escriure una seixantena de poemes i va musicar-ne alguns. Va morir a Auschwitz, a la cambra de gas.

Quan Amy Cheney tenia vuit anys, els seus professors van aconsellar als pares que l'enviessin a estudiar a Alemanya, perquè poca cosa més li podien ensenyar ells. Els pares van trobar que era massa petita per deixar-la anar sola tan lluny i van continuar donant-li la millor educació possible a Boston. Als quinze anys va debutar com a concertista i va publicar la seva primera obra; quan es va casar tres anys després amb el doctor Henry Harris Aubrey Beach es va retirar. El seu marit no volia que toqués en públic, com no fos ocasionalment en algun acte benèfic; en canvi, la va animar a compondre i ella, que només havia estudiat un any de composició, va continuar formant-se de forma autodidacta. D'aquests anys de matrimoni són algunes de les cançons que cantarà Roger Padullés: les Three Shakespeare Songs, op. 37 (1897), Ecstasy, op. 19/2 (1893) i Chanson d'amour, op. 21 (1893). Són peces hereves de la seva formació, centrada en els grans compositors romàntics, i de les parlour songs que s'estilaven en aquella època en el seu ambient cultural. Pel que fa als textos, hi apreciem el que serà una constant: els grans referents com Shakespeare i Victor Hugo conviuran amb la poesia més propera. Portant-ho al límit, ella mateixa signa el poema d'Ecstasy.

Després de la mort del seu marit el 1910, Amy Beach farà el viatge a Europa que no havia fet de petita, ara com a concertista d'èxit. Quan torna a Amèrica, tres anys després, es dedica a fer gires a l'hivern i a compondre a l'estiu (en una casa al camp que s'havia comprat amb els drets d'Ecstasy; les seves composicions tenien un èxit considerable). Les tres cançons que sentirem d'aquesta segona etapa, A mirage i Stella viatoris, op. 100 (1924) i Rendezvous, op. 120 (1928), són més personals, amb influències de l'impressionisme francès i fins i tot de l'atonalisme. Dos dels poemes tenen autores avui oblidades, però l'autora del de Rendezvous era una personalitat de l'època, la violinista Leonora Speyer von Stosch (potser teniu present el retrat que li va fer John Singer Sargent), guanyadora del premi Pulitzer de poesia el 1927. Per tancar aquestes pinzellades sobre aquesta petita mostra de les aproximadament cent-cinquanta cançons que va compondre Amy Beach, aturem-nos, primer, en els temes que tria: excepte les de Shakespeare, totes estan vinculades amb la natura. I, finalment, fixem-nos en què sovint s'hi afegeixen a la veu i el piano el violí, el violoncel o tots dos.

Com Amy Beach, Lili i Nadia Boulanger van ser nenes les dots musicals de les quals van cridar l'atenció des de petites. En el seu cas, que venien d'una nissaga de músics i vivien a París, tenir els millors professors possibles es traduïa, per exemple, en què l'amic de la família Gabriel Fauré fes classe a les nenes Boulanger. Una greu malaltia als dos anys li van deixar a Lili seqüeles que, inexorablement, van anar minant-li la salut i les forces. Inevitablement, aquesta circumstància va condicionar el seu recorregut com a compositora; es parla d'una necessitat vital de crear que s'anava incrementant a mida que veia com s'acostava la seva fi. Hom diu també que quan va llegir Tristesses, de Francis Jammes (el més entenedor dels poetes simbolistes), es va sentir identificada amb la protagonista; d'aquí que en triés tretze dels vint-i-dos poemes per a escriure el seu únic cicle de cançons, Clairières dans le ciel (1913).

La jove a la qual canta el poeta ha desaparegut de la seva vida i no arribem a saber com ni per què; els poemes, les cançons, són un cant a l'amor perdut. Roger Padullés i Rubén Fernández Aguirre n'interpretaran una selecció: la n. 1, Elle était descendue, ens presenta la jove; a la n. 4, Un poète disait, el poeta en parla com d'una font d'inspiració inexhaurible; a la n. 5, Au pied de mon lit, s'adreça a la imatge de la Mare de Déu que el reconforta; finalment, a la n. 10, Deux ancolies, dos corniols entomen plegats la fragilitat de l'amor i la vida. Malgrat que el cicle ens parli de la pèrdua d'un amor, no esperem en absolut la violència d'un Winterreise, posem per cas, això és música francesa. Si hem de remetre a algun referent, pensem en Debussy i el lirisme de Pélleas et Mélisande.

Nadia Boulanger sempre va sostenir que la compositora de la família era Lili, malgrat que ella també havia destacat de molt joveneta en aquest camp. Segons l'obra i la malaltia de Lili avançaven, Nadia va anar deixant la composició per convertir-se en mestra i la va abandonar definitivament poc després de la seva mort. Anys després, Fauré li diria: “No estic segur que prenguessis la millor decisió quan vas deixar de compondre.” Va escriure unes vint cançons, de les quals aquest concert en presenta quatre. Tres són obres de joventut: Élégie (1906), Cantique (1909) i Soleils couchants (1907). Són cançons detallades, minucioses, melancòliques i tranquil·les, fins i tot contemplatives, que parteixen dels mateixos poetes als que recorren la majoria dels seus col·legues: Verlaine i Maeterlinck. En el seu tardo-romanticisme hi sentim, no podia ser d'una altra manera, influències de Fauré i Debussy. L'última cançó de la selecció és J'ai frappé (1922), l'última que va escriure, de caràcter diferent, marcada pels inquietants acords del piano.

El camp de concentració de Terezín era un element de propanganda pels nazis, o això pretenien; el presentaven com un exemple de la seva benèfica influència sobre els jueus, que hi vivien en família i treballant, agraïts. Les xifres desmenteixen aquesta cínica descripció: 35.000 persones hi van morir degut a les pèssimes condicions de vida (per exemple, els medicaments estaven prohibits); com que no era un camp d'extermini, 87.000 persones més van ser deportades a Auschwitz només en els últims mesos de la guerra i l'alliberament del camp en va salvar prop de 4.000; quan es va alliberar Terezín només en quedaven 19.000 presoners dels 140.000 que hi van passar. Una de les famílies que hi van tancar va ser la d'Ilse Weber: ella, el seu marit i el seu fill petit; el fill gran l'havien aconseguit treure del país abans. Entre els triats per ser transportats a Auschwitz, el marit i el fill; ella s'hi va afegir voluntàriament. Entre els supervivents, el marit.

Una de les coses que els nazis van dir al món era certa: a Terezín hi va haver vida cultural. No perquè ells així ho volguessin, sinó per decisió dels presoners. Al camp s'hi aplegaven molts intel·lectuals, músics, escriptors o pintors que van ser capaços de crear en aquell infern. Allà va compondre Viktor Ullmann l'òpera Der Kaiser von Atlantis i Hans Krása va reescriure Brundibar, representada un cop i un altre per als nens. I allà va compondre Ilse Weber les cançons que escoltarem en aquest concert: Ich wandre durch Theresienstadt; Adè, Kamerad; Und der Regen rinnt i Wiegala. Cants a la llibertat d'esperit.

Foto: Amy Beach, Lili i Nadia Boulanger, Ilse Weber.

Últimes Notícies