Concerts

El lied com a creació femenina al LIFE Victoria

Dilluns 21 Octubre 2019

El passat 16 d’octubre el Recinte Modernista de Sant Pau tornà a acollir un dels recitals del festival LIFE Victoria, aquesta vegada protagonitzat per Carine Tinney i Daniel Tarrida. Tot i els aldarulls socials que patia i pateix la ciutat de Barcelona, algunes valentes van acostar-se fins al carrer Indústria per a disfrutar d’una vetllada que es presentava com un oasi de calma enmig de fogueres urbanes i que proposava un seguit de compositores desconegudes per a la majoria del públic assistent.

El festival LIFE Victoria, que enguany dedica el cicle a les dones creadores, compositores i intèrprets, oferia un recital de la soprano Carine Tinney acompanyada pel pianista Daniel Tarrida. La vetllada, que duia el títol “de Bach a Beach”, proposava fer un viatge cronològic que començava amb J. S. Bach i el barroc per a acostar-se delicadament a l’obra de nombroses compositores del classicisme més incipient passant pel romanticisme, fins arribar a Amy Beach i el segle XX; d’aquesta manera es proposava l’escolta d’un seguit de compositores i alguns dels seus lieds, abordant la òbvia relació entre la intimitat característica del lied i els espais de creació femenina.
 
El concert, que per motius evidents no comptà amb el nombrós públic habitual, començà amb Notenbüchlein für Anna Magdalena Bach, de J. S. Bach, un lied que col·locà l’inici cronològic i geogràfic del concert a l’Alemanya barroca per excel·lència. La soprano escocesa Carine Tinney demostrà tenir un timbre preciós i un registre amplíssim, que es desplegà com un ventall ja en el primer recull de cançons barroques. L’instrument de Tinney, contundent i delicat al mateix temps, quedà molt per sobre del del seu company Daniel Tarrida, que al llarg de la vetllada sonà capcot i despistat.
 
Després de la introducció bachiana fou el torn d’escoltar Morgenlied, de Sophia Maria Westenholz, una compositora germànica que fou Mestra de Capella a la Cort de Ludwigslust. Amb el lied de Sophia Maria Westenholz es féu un salt vers el romanticisme, submergint el públic en l’ambient dels salons i les corts en el quals les dones es movien amb tanta destresa i relativa llibertat. S’interpretaren dos lieds més de la mateixa autora, Das Grab, amb text de Johann Gaudenz Freiher i Trost der Hoffnung, sobre el poema de Joann Friedrich Schink, ambdós obres d’una gran intensitat dramàtica, interpretades magníficament per Tinney i correctament per Tarrida.
 
Avançant en la línia cronològica, aparegué Louise Reichardt, una creadora germànica, filla de compositors, que gaudí d’una vida professional activa i publicà nombroses peces en vida. D’ella se’n pugué escoltar Genoveva, un lied sobre text de Johann Ludwig Tieck, i la cançó Hinüber wall ich, sobre text de Novalis. L’obra de Reichardt, plenament romàntica, serví de pont per a les més conegudes compositores de la vetllada: Fanny Mendelssohn Hensel i Clara Wieck Schumann.
 
De la compositora hamburguès-berlinesa Fanny Mendelssohn Hensel se n’interpretà un meravellós lied sobre text de Ludwig Heinrich anomenat Die Ersehnte, que serví com a immersió dins del romanticisme més flagrant. Seguidament n’escoltarem Die Nonne, sobre text de Ludwig Uhland, Warum sind die Rosen so blass, amb text de Heinrich Heine i finalment Morgenständchen, a partir d’un poema de Joseph von Eichendorff. Els tres lieds escollits de Fanny Mendelssohn Hensel féren pal·lesa la capacitat creativa de la compositora, que desbordava personalitat en cada compàs de cada peça.
 
Després d’una curta pausa fou el torn del segon home de la vetllada, Robert Schumann. D’ell se n’interpretaren tres lieds relativament poc coneguts, Widmung, sobre text de Friedrich Rückert, Jemand, sobre text del poeta Robert Burns i finalment Die Lotosblume, sobre text de Heinrich Heine. Un cop introduïda la segona part del concert s’interpretaren un seguit de cançons escollides de Clara Wieck Schumann, de la qual enguany se’n celebra el 200è aniversari del seu naixement.
 
Els dos primers lieds escollits de Clara foren ambdós sobre textos de Heine i ambdós d’un gran dramatisme musical i poètic. Els títols escollits foren Ich stand in dunkeln Träumen i Sie liebten sich beide, i donaren pas a Die stille Lotosblume, sobre text d’Emanuel Geibel, un lied que quedà emparellat amb el poema musicat pel seu marit i que arrencà més d'un somriure del públic.
 
Abans d’arribar a la compositora més moderna de la vetllada es féu una parada per a conèixer la compositora belgo-txeca Irène Poldowski, pseudònim –entre molts altres– de Régine Wieniawski. Aquesta compositora introduí les nostres oïdes al post-romanticisme francès, endinsant el públic en les sonoritats pròpies del turn-de-siècle europeu. D’ella n’interpretaren Spleen, Colombine i L’heure exquise, totes elles sobre textos del poeta Paul Verlaine, totes elles petites joies musicals.
 
Finalment fou el torn d’Amy Beach, una compositora nord-americana que gaudí d’una vida professional plena d’èxits transatlàntics. D’ella se n’interpretaren tres petites cançons, totes elles sobre poemes de Robert Browning, The year’s at the spring fou la primera, que serví per a aclimatar les oïdes a la llengua anglesa i seguidament n’escoltarem Ah, Love, but a day i I send my heart up to thee, all my heart, que serví per a tancar el recital amb una nota d’amor repleta d’esperança i meravella.

Fotos: Elisenda Canals

Últimes Notícies