Lied

Quan se saben aprofitar les oportunitats

Dimarts 22 Octubre 2019

El passat diumenge 20 d’octubre, les Residències Musicals a La Pedrera ens van obsequiar amb el concert a duo del contratenor Víctor Jiménez, un dels residents d’enguany, compartint escenari amb l’arpista José Antonio Domené per interpretar un programa molt francès amb Ravel, Fauré, Debussy i Hahn.

Les Residències Musicals a La Pedrera són una plataforma ideal per a joves talents catalans per arrelar-se a casa en uns temps en què es produeix una fuga d’artistes enfora perquè, a banda de les ganes de créixer a nivell internacional, aquí se senten poc valorats. El fenomen és ben estrany, perquè, d’una banda, a casa no els reconeixem el recorregut si no han estat a Europa i, de l’altra, al continent, no veuen amb bons ulls que els artistes no estiguin avalats per una trajectòria al seu país. Amb les Residències, La Pedrera fa un gir a la situació i permet a quatre joves escollits pel talent i trajectòria, projecció i personalitat l’oportunitat de trobar el seu públic a casa amb programes cuits a foc lent i la participació de talentosos companys de generació.
 
Diumenge 20 d’octubre va tenir lloc el segon concert de la temporada, el primer per al contratenor Víctor Jiménez Díaz, un personatge amb una personalitat desbordant i un talent que ja vam poder descobrir als Sopars Lírics al 7 Portes fa poques temporades com una gran revelació. Aquell jove contratenor que s’anava fent un lloc a l’escenari català però, alhora, havia de lliurar batalles a l’estranger es dolia -que no planyia- que en un país com el nostre no hi haguessin prou oportunitats per aquells que no segueixen el circuit de forma ortodoxa. I és que Jiménez té la veu, té la personalitat, té la tècnica -i de quina manera- però, alhora, té el valor de ser un “self-made artist”, sempre a la recerca d’un Jo personalíssim i coherent amb ell mateix, fent gala de la seva veu estimadament heterogènia i particular que, quan la sents, la reconeixes com a única, i posant en valor tot el repertori del qual se sent deutor -especialment l’entorn de Händel, sobre el qual ha editat el disc Bocatto di Cardinale. Ara li ha arribat l’oportunitat d’arrelar el seu talent a Catalunya, i el Víctor s’hi ha aferrat donant el millor d’ell mateix, dissenyant un programa acuradíssim i original, amb un company de viatge com l’arpista José Antonio Domené, que també està demostrant molta sensibilitat i és reconegut arreu de l’Estat.
 
La seva proposta era arriscada però guanyadora. Arriscada tècnicament, però guanyadora perquè, d’una banda, el repertori que escollí Jiménez és exquisit i, de l’altra, perquè l’execució va ser senzillament extraordinària. Ravel, Fauré, Debussy i Hahn van sonar melodiosos, expressius, amb sentiment i autenticitat. Un impressionisme que no va caure en la caricatura, sinó que es van cuidar molt els reguladors i mai va patir ni l’excés ni la vaporositat del gènere. Cada cadència estava ben controlada, la projecció de la veu de Jiménez el delatava com una figura que aviat hauríem de veure al Liceu, al Palau i a L’Auditori, i la seva personalitat abassegadora va enamorar els presents, amb gran expressivitat en els seus moviments, però també deixant-se anar amb el públic, que es va sentir cada cop més còmode amb el duo.
 
Les Chants Populaires de Ravel era una manera de reivindicar llengües històriques que no tenen un estat al darrera, com el gallec, el llemosí (català antic) o el romà antic, alhora que es recordava un moment històric tan colpidor com la Gran Guerra i les seves conseqüències per a les minories. Les cançons tenien una bellesa entendridora que Victor Jiménez va saber explorar amb gran talent i dinàmiques molt ben conduïdes. A més, les Deux Mélodies Hebraïques van esfereir per la seva càrrega emocional i espiritual, cantades amb tot el respecte i honestedat.
 
De Fauré van interpretar “Chanson du pêcheur”, de Deux Chansons, op. 4, n. 1, una peça que parla de la mort amb molta tendresa i “Après un rêve” de Trois melodies, op. 7, n. 1, que tracta d’un somni on, en el moment de consumació, l’estimat es desperta. També de temàtica amorosa és “Le Secret”, de Trois melodies, op. 23, n.3, que va sonar delicada i expressiva, per passar a un dolç nocturn (“La Nuit, nur le grande mystère”) i acabar la primera part amb una cançó espiritual que desprèn joia (“En prière”).
 
A la segona part es va accentuar la característica espontaneïtat de Jiménez, amb un Debussy que desprenia molta joia, acompanyada d’un suggerent somrís per part del cantant, a “Nuit d’Étoiles”, i tres de les Deux Romances L. 79, que van sonar un xic més carnoses i sensuals. Finalment vam gaudir de les melodies més cèlebres de Reynaldo Hahn, després d’haver descobert algunes joies impressionistes on el contratenor va oferir moments senzillament sublims.
 
Domené, per la seva banda, va demostrar novament la seva impol.luta tècnica i el seu domini del repertori, prenent protagonisme discret però constant al costat del seu company. Són personalitats artístiques totalment diverses però que confluiren feliçment a l’Auditori de la Pedrera amb total complementarietat. Domené tingué dos moments de protagonisme, un a la primera part, amb l’Impromtu no. 6, op. 86 de Fauré, on poc a poc anava fent-se més expansiu, distingint amb pulcritud les línies melòdiques de la base harmònica, i els dos meravellosos arabescos L. 66 de Debussy, que desprenien serenor i calidesa.  

Fotos: Victor Jiménez, José Antonio Domené, La Pedrera

Últimes Notícies